2. Tècniques emprades en la recollida de dades

L'investigador ha de tenir molt clar quin tipus de dades vol obtenir, ja que en depèn el disseny de la tècnica amb què s'aconseguiran.

Bàsicament, els instruments de recollida de materials o bé persegueixen l'obtenció de dades d'actuació lingüística, o bé pretenen aconseguir dades lingüístiques d'una manera directa. En el primer cas, l'enregistrament serà una exigència, mentre que en el segon només solen enregistrar-se les entrevistes focalitzades (temàtiques) i, sobretot, els qüestionaris fonètics (López Morales 1994:75).

Moreno (1989:105) sintetitza la tipologia de tècniques que l'investigador té al seu abast. Seguidament reprodueixo l'esquema que ens forneix:

A. Tècniques d'observació (observació participativa)

B. Tècniques d'enquesta
B.1 Tècniques directes
B.1.1 Entrevistes

a) No estructurades
Conversa dirigida
Conversa no dirigida

b) Estructurades
Enquesta ràpida
Enquesta porta a porta
Entrevista telefònica

B.1.2 Qüestionaris
D'alternatives fixes
De final obert

B.2 Tècniques indirectes (tests)
Test d'inseguretat lingüística
Test de veus disfressades
Test de disponibilitat lèxica

En la literatura sociolingüística sovint s'utilitzen com a termes sinònims entrevista i enquesta. A propòsit de l'esquema de Moreno, voldríem proposar restringir l'ús del primer terme únicament a les tècniques que giren al voltant d'una conversa que en determinats moments esdevindrà distesa (B.1.1.a). En conseqüència, el segon terme abraçaria els apartats referits a les entrevistes estructurades, els qüestionaris i les tècniques indirectes (B.1.1.b, B.1.2 i B.2).

En els apartats que segueixen ens ocuparem essencialment de l'entrevista sociolingüística laboviana.

3. Caracterització de l'entrevista sociolingüística

La investigació sociolingüística ha proporcionat nombrosos casos que evidencien que la llengua no només és mostra sensible a les característiques socials dels individus, sinó també al context situacional en què es troben. Cap individu té un comportament lingüístic uniforme i el seu caràcter variable depèn de molt diversos elements.

L'existència d'estils de parla sembla, doncs, no posada en dubte per ningú, però en canvi el desacord quant a l'establiment dels paràmetres que els defineixen és patent (2). Tanmateix, el caràcter conflictiu del concepte es veu agreujat, encara, pel requeriment dels estudis quantitatius d'establir segmentacions. La variació diafàsica palesa un contínuum que va des de les situacions més col.loquials a les més formalitzades, però ¿com n'establirem els límits si els estils, com diu Moreno (1990:62), s'organitzen en una escala de graus infinits, fixada a través de paràmetres que són en la seva major part continus i que varien de dimensió depenent de les característiques de cada parlant?

La diversificació estilística és una qüestió molt delicada: si no se'n vol, s'ha de tenir molta cura a no produir-la; i si es pretén descriure, s'ha de preparar molt bé l'instrument que la reculli. La tècnica més utilitzada per la sociolingüística quantitativa per donar compte de la previsible influència del factor contextual és l'entrevista sociolingüística laboviana. Aquesta podria ser definida com un artilugi metodològic que permet la segmentació del contínuum estilístic en funció del grau d'atenció que el parlant presta al seu propi discurs (Labov 1966a:115).