La planificació del corpus s’ha vist sovint com un pas necessari i important en el manteniment i la promoció de l’ús de la llengua. La planificació del corpus de la llengua calmuca és un aspecte que s’ha treballat molt, tot i que encara hi ha molta feina a fer. Els processos d’estandardització i modernització són processos sense fi. A més, la planificació del corpus pot topar amb obstacles culturals i no se n’han previst les conseqüències, només a través de la pràctica lingüística podrem observar-ne l’eficàcia.

4.3. Planificació de l’adquisició

La planificació de l’adquisició fa referència als esforços organitzats per promoure l’aprenentatge d’una llengua o el fet de tornar-la a aprendre per augmentar-ne el nombre de parlants a partir de:

• la reproducció lingüística, sobretot protegint la transferència de la llengua d’una generació a l’altra dins de la unitat familiar i de la comunitat;

• la producció lingüística, sobretot ensenyant la llengua a les institucions l’ensenyament.

El fet d’haver estat educats avergonyint-se de la identitat i la llengua pròpies ha deixat una marca psicològica en gran part de la població de més de trenta anys, al mateix temps que l’actitud cap a la llengua calmuca de molta gent jove de menys de trenta anys no és gens positiva. Una investigació recent demostra que la proporció de població que parla el calmuc amb fluïdesa no excedeix el 6% entre els joves. Gairebé el 98% d’alumnes de calmuc que entren a l’escola a l’edat de set anys no parlen la llengua materna i la majoria de graduats escolars acaben l’escolarització sense haver assolit un nivell superior en la llengua nadiua.

Tothom està d’acord en què l’educació és un aspecte bàsic per a la reproducció i la producció lingüístiques de la societat. En els llocs on el sistema educatiu afavoreix la llengua minoritària s’ha observat un increment considerable del nombre de nens que n’assoleixen un domini. La planificació de l’adquisició a partir de l’educació ha estat sempre un aspecte de la política de l’estat i, potser, el més exitós. Les polítiques d’ensenyament del calmuc han canviat considerablement en l’última dècada. La situació actual és la següent: s’han obert dues escoles nacionals i algunes classes (les dades exactes apareixen més amunt) d’escoles primàries i de grups d’educació preescolar que tenen la llengua calmuca com a llengua vehicular en l’ensenyament; el calmuc és una part central del pla d’estudis de totes les escoles; aquest any s’han introduït exàmens obligatoris de calmuc en els cursos de 9è i 11è (últims cursos); s’han desenvolupat noves tecnologies i nous materials d’ensenyament; els professors de calmuc i els que treballen en escoles nacionals reben una bonificació especial del 30% del sou.

Ningú no discuteix el fet que la família i la comunitat són les vies principals de reproducció lingüística, a partir de la línia clàssica d’avis/pares/fills. Els avis i els pares dels nens que actualment estudien a les escoles són els que van venir a través de la deportació o que van néixer a la Sibèria. Formen part de la primera generació que va deixar de parlar en la seva llengua materna. Així doncs, és difícil imaginar que el context d’una llengua nadiua pugui trobar-se en les famílies. Aquest és el motiu pel qual els cursos d’ensenyament de llengua per a adults (cursos que es fan a la feina, classes nocturnes, etc.) són un aspecte molt important de la planificació lingüística. Malauradament, no hi ha cap registre de la quantitat de cursos o de l’assistència a les classes. Els cursos intensius de llengua calmuca del Centre Calmuc per a l’Ensenyament Intensiu de la Llengua reben, sobretot, els adults que volen recuperar la seva identitat ètnica, que volen accedir a la vida cultural o ajudar els seus fills amb els deures que fan a casa, tot i que la quantitat d’adults que hi van no és nombrós.

Quan un visitant estranger o de parla russa arriba a la República de Calmúquia pot adonar-se fàcilment que la llengua més parlada als carrers o en qualsevol lloc públic és el rus, tot i que la major part de la població té trets orientals. Aquest fet acostuma a sorprendre els nouvinguts, ja que s’esperen que en una república ètnica com Calmúquia se senti parlar la llengua materna a tot arreu. Si un estranger pregunta a algú (sobretot algú d’entre 35 i 40 anys) si parla la llengua calmuca, normalment rep una resposta negativa.

En canvi, observarà que la presència de la cultura calmuca és per tot arreu: a l’arquitectura oriental, a les escultures i els cartells amb representacions de la vida calmuca tradicional, als signes escrits en l’antiga escriptura calmuca vertical, etc. També podrà sentir folklore calmuc, veure danses nacionals i fins i tot participar en algunes celebracions tradicionals. Si sintonitza la ràdio o la televisió, podrà sentir o veure alguns programes en llengua calmuca. Tampoc no tindrà cap problema a l’hora de comprar un diari o un llibre en calmuc. Però el que serà veritablement difícil serà poder sentir algú parlar diàriament en la seva llengua materna en les relacions interpersonals de la comunitat.

Per a un estranger, el calmuc continua essent una llengua oculta. Els canvis positius es produeixen molt a poc a poc. No hi ha dubte, però, que el calmuc es percep com una llengua que pertany sobretot a l’àmbit de l’ensenyament.