Finalitzada la interacció, calia anotar la realització obtinguda dels mots roja i metge, i assajar una caracterització del parlant de les variables sexe i edat. Aquesta darrera era assignada a tres grups prou amplis per minimitzar el risc d'error: 15-34, 35-54 i més de 55 anys.

3.2. Prova d'avaluació subjectiva

És un fet demostrat que els individus d'una comunitat identifiquen la resta dels membres de l'estructura social a què pertanyen mitjançant una sèrie de comportaments, entre els quals es troba el lingüístic. La llengua és probablement l'identificador social més potent en les societats modernes. El reconeixement dels sociolectes és, doncs, un reflex del grau de consciència lingüística del parlant i del grup (López Morales 1989:206).

C. Bierbach (1988:155) ens mostra el lligam entre els conceptes comportament lingüístic i actitud lingüística amb les següents paraules:

"Tots sabem que no sols utilitzem la llengua com a instrument de comunicació i de coneixement, per estructurar les nostres relacions amb el món exterior i amb nosaltres mateixos, sinó que --com a conseqüència d'aquestes funcions tan importants-- una llengua (en especial la "nostra", però també les altres) simbolitza per a cadascú certs valors, en tenim certes idees i nocions, i ens hi relacionem no sols de manera "instrumental", sinó també de manera cognitiva i afectiva, i fins i tot ideològica. [...] Són aspectes, doncs, que participen en el comportament lingüístic i que per això mateix són objecte de la sociolingüística, la qual s'hi ha aproximat principalment a través del concepte d'ACTITUD (lingüística)."

L'estudi sobre les actituds dels parlants en el marc de societats bilingües o que utilitzen una varietat geogràfica no-estàndard ens porta directament a incloure un nou concepte: el de prestigi. De la mateixa manera que hi ha individus o grups prestigiosos, també hem de considerar l'existència d'usos prestigiosos, independentment dels parlants que els generen. Ara bé, el problema no serà verificar la seva existència, sinó determinar els paràmetres que el defineixen. Des de la lingüística se l'ha relacionat amb la correcció, la norma, l'acceptabilitat i l'adequació, segons el paradigma triat. Des de la sociolingüística, les aproximacions també han estat diverses: Ferguson (1959), en la definició de diglòssia, l'atribueix a la varietat alta; Labov (1972a:81,184,270 i 273) l'assigna a les classes altes; i Trudgill (1972) teoritza sobre el prestigi encobert, que s'associa a usos lingüístics que no s'ajusten a la norma.

Com es pot veure, els estudis sobre comportaments lingüístics, actituds i prestigi són importantíssims des de la perspectiva sociolingüística. En les investigacions sobre variació lingüística, aquests treballs proporcionen informacions indispensables per a la predicció de la direcció futura dels fenòmens variables: la correcta interpretació de les regles variables depèn en bona mesura de les dades obtingudes d'aquests treballs.

Pel que fa a la recollida d'aquesta mena de dades, les tècniques utilitzades poden ser de dos tipus: directes o indirectes. Les primeres, d'ús molt freqüent en l'anàlisi lingüística teòrica, consisteixen a interpel·lar el parlant sobre la gramaticalitat i/o acceptabilitat de determinats trets. Convé remarcar que l'esmentat procediment és vist amb recel des de la sociolingüística, ja que es considera que aquests judicis, més que la competència lingüística dels parlants, solen reflectir la seva actitud subjectiva (Silva-Corvalán 1989:38). Reconeguda la importància de les valoracions subjectives, es prefereix mesurar-les mitjançant tècniques indirectes, les quals, per la seva estructuració, solen anomenar-se tests. Els més destacats són els següents: a) Test d'inseguretat lingüística (Labov 1966b:178-179; López Morales 1979), que pretén establir índexs entre allò que el parlant creu que és correcte i l'ús real que en fa; b) Test de veus disfressades (Mached guise de Lambert 1967) (7), que té com a objectiu avaluar varietats o llengües que coexisteixen de manera conflictiva en una comunitat; i c) Test de disponibilitat lèxica (López Morales 1979), que vol quantificar les diferències d'inventari lèxic bàsic entre els diferents estrats.

En el treball amb què hem anat exemplificant alguna de les tècniques exposades (Pradilla 1993a), la situació conflictiva català/castellà --sense perdre de vista la seva versió casolana valencià/català-- va ser determinant en la tria d'una tècnica indirecta d'avaluació subjectiva (8).

El cas de Benicarló --i el de tota l'àrea del català nord-occidental-- és certament complex, ja que l'accés del català als mitjans de comunicació i a l'ensenyament ha modificat el sistema de relacions inter i intralingüístiques. Aquest fet ha comportat la difusió de models prestigiosos: Canal 9 i TV3, pel que fa als audiovisuals i la "norma valenciana"(9) pel que fa a l'ensenyament. El contrast d'aquests models amb la varietat diatòpica es feia evident en la variable investigada. Davant del ventall de realitzacions recollides --amb caiguda de la iod, africaments prepalatals sonors i parcialment sords--, la hipòtesi d'una possible acció de la norma i del prestigi no podia ser menystinguda. En conseqüència, els objectius de la prova d'avaluació subjectiva van ser els següents: a) determinar el grau de consciència lingüística de la comunitat -o dels seus grups- en funció de la capacitat de detectar la distribució diatòpica i diastràtica del fenomen variable investigat; b) esbrinar si la variable lingüística estudiada mostrava un paràmetre valoratiu i, en cas afirmatiu, establir-ne la gradació de variants; c) detectar els possibles prejudicis cap a alguna de les variants (estereotips); i d) valorar, si s'esqueia, la presència del prestigi encobert.

L'elaboració d'aquest tipus d'experiments cal fer-la amb molta cura ja que s'ha de garantir que l'avaluació es faci en funció de la variable estudiada i no per altres raons.