9. Coneixements de valencià normatiu

9.1 Inexistents
9.2 Nivell elemental
9.3 Nivell mitjà
9.4 Nivell superior

2.2. La mostra

Davant la impossibilitat d'obtenir dades de tota la població, una de les primeres qüestions que es plantegen a l'investigador és la de dissenyar una mostra. La selecció es fa en funció dels objectius de la recerca i ha de garantir, d'una banda, la representativitat i, de l'altra, l'exhaustivitat, ja que seria fatal l'omissió de subgrups significatius de la comunitat.

El punt de partida ha de ser, doncs, l'establiment del que la sociologia anomena univers real de la mostra, que s'obté delimitant de la manera més precisa possible la població que serà objecte d'atenció.

El pas següent serà determinar el nombre d'informants. El problema de la representativitat de les mostres ha estat àmpliament debatut per la sociologia, que ha desenvolupat tota una gamma d'instruments estadístics que garanteixen la fiabilitat de les mostres. L'adopció d'aquestes tècniques per part de la lingüística ha propiciat un debat, encara sense acord definitiu. D'una banda, Labov (1966a:181) ha defensat el principi de l'homogeneïtat de la conducta lingüística, segons el qual el comportament lingüístic es troba més generalitzat que el social, de tal manera que amb poques dades de pocs informants ja es poden establir importants conclusions; i, de l'altra, Romaine (1980:91) critica el fet de partir de l'homogeneïtat com a principi absolut, universal, i aconsella comprovar-ne la significació estadística mitjançant proves objectives. Per a un aprofitament idoni del treball, els recursos i el temps de l'investigador, l'ideal fóra poder conèixer el llindar de significació, per damunt del qual les dades esdevenen redundants. Com que ara per ara no és possible el seu càlcul, la recomanació més freqüent és la de reduir el risc d'error augmentant tant com sigui possible --i alhora raonable-- la mida de la mostra (2).

Una vegada fixada la quantitat d'informants, caldrà procedir a la selecció dels individus aplicant la tècnica de mostratge que s'adeqüii més als objectius de la recerca i a les nostres possibilitats de portar-la a terme. De manera esquemàtica, podríem dir que hi ha dos mètodes d'elecció d'una mostra de parlants (Silva-Corvalán 1989:23): a) un mètode de survey en què la selecció es fa seguint tècniques de mostratge a l'atzar; b) i un mètode de selecció intencionada on, o bé les característiques dels parlants hauran estat prederminades i aquests se seleccionaran més o menys a l'atzar, o bé els parlants seleccionats constituiran un grup compacte, ja sigui perquè pertanyen a una mateixa xarxa social, perquè viuen en un espai geogràfic comú o perquè conviuen laboralment (3).

Arribat aquest punt, es planteja la qüestió de si la reproducció de la mostra ha de reproduir o no els percentatges reals dels grups de la població. Lavandera (1975) diu al respecte que si l'objectiu no és descobrir la freqüència general d'un fenomen lingüístic en una comunitat, sinó establir la correlació que existeix entre la variació lingüística i les característiques extralingüístiques de la població, més que aconseguir una mostra proporcional el que interessa és obtenir una quantitat d'individus equilibrada en cada categoria.

En la tesi doctoral de l'autor d'aquestes línies (Pradilla 1993a), la finalitat d'aconseguir l'estratificació social del procés de canvi a què estava sotmesa la variable lingüística estudiada ens va fer decidir per l'elaboració d'un mostratge de no-probabilitat per quotes (Moreno 1990:123) (4). La selecció dels informants segons els percentatges obtinguts per cada factor es va fer sobre una base de dades creada després de la tabulació d'una enquesta passada a 200 alumnes de l'Institut de Batxillerat de Benicarló (Baix Maestrat). Concebuda com un exercici sociològic que l'alumne havia de realitzar, l'enquesta va aportar dades sobre un total de 1.347 possibles informants. La informació que es demanava sobre l'alumne, pares, germans i avis se cenyia a les variables socials considerades per aquesta recerca. Una vegada classificats tots els informants, la tria es va fer a l'atzar. Val a dir que la prevenció inicial de situar-nos en una retícula social es va esvair totalment quan vam comprovar que comptàvem amb membres de gran part de l'espectre social de Benicarló. Finalment, per a l'obtenció d'alguns informants que no van sortir de l'enquesta, es va utilitzar la tècnica coneguda com a bola de neu o cadena (Noelle 1970:177), que consisteix a aconseguir nous informants a partir dels que ja tenim.

2.3. L'accés als informants

L'elaboració d'una estratègia d'accés als informants que afavoreixi una actitud receptiva i col·laboradora és un punt essencial que, sens dubte, marcarà el desenvolupament posterior de l'entrevista.

Ja hem vist a Pradilla (1993a) com l'Institut de Batxilerat va esdevenir el "centre logístic" des d'on, sobre la base d'una enquesta sociològica, es va realitzar la selecció dels informants. En aquest sentit, aconseguir la col·laboració del Seminari de Valencià va resultar fonamental, ja que l'aval del professorat significava tota una garantia en la nostra presentació als alumnes implicats en la tria d'algun dels familiars de la fitxa que van emplenar.

Introduïts a l'Institut, el següent pas va ser obtenir la complicitat dels esmentats alumnes en el marc d'una activitat acadèmica genèrica, presentada com una recerca sobre la parla de Benicarló. El seu paper havia de ser el de mitjancers encarregats de sol·licitar la participació del membre de la família en l'entrevista i, alhora, començar a preparar un clima d'intranscendència i receptivitat. Tanmateix, se'ls va advertir amb vehemència sobre l'imperatiu metodològic de no descobrir la finalitat lingüística de l'enregistrament (5): de cara als informants, l'objectiu de l'entrevista seria social,"Benicarló vist pels seus habitants".

Una vegada els col·laboradors havien realitzat la feina encomanada, tenia lloc el primer contacte de l'investigador amb els informants. Es feia mitjançant una trucada telefònica destinada a concertar la data i l'hora de l'entrevista.