Al Senegal, on el wòlof és la llengua parlada pel 80% de la població, s’hauria pogut esperar que esdevingués el ciment lingüístic de la construcció nacional, en canvi, Léopold Sédar Senghor acorda l’estatus de "llengües nacionals" a sis llengües del país. El reconeixement del wòlof com a llengua nacional única hauria passat per una temptativa d’imposició d’aquesta llengua a les minories ètniques que ja la parlaven per necessitat, sense la intervenció de l’estat.

Al Camerun, al Gabon, a Costa d’Ivori i a molts d’altres països africans, les llengües africanes no s’han beneficiat de cap política de promoció per part de les autoritats polítiques dels anys seixanta. S’atribueixen moltes raons a aquest fet: les llengües africanes eren molt nombroses, i sovint no estaven codificades per a l’escriptura. No es dubtava de considerar-les com a desproveïdes de pensaments precisos, sinó que feien por. El fet de promoure les llengües africanes podia fer córrer el risc de desencadenar passions que podien conduir a reivindicacions identitàries, a aixecaments de caire tribal. Des dels ministeris europeus, sempre omnipresents en els afers polítics africans, la promoció de les llengües africanes és considerada com una amenaça directa sobre la posició predominant de les llengües oficials europees. I com que un cap d’estat africà, en aquells anys, estava sempre assegut en un tron inestable, s’ho pensava dues vegades abans d’anunciar una política lingüística favorable a les llengües africanes.

2.2. Una realitat sense contorns

És, doncs, per processos de desviació de trajectòria que les polítiques lingüístiques es posaran a lloc.

Primer, la taxa molt elevada d’analfabetisme al si de les poblacions rurals en particular, conduirà els governs a elaborar una política d’alfabetització, amb el suport d’organismes internacionals que treballen per al desenvolupament (Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament, Banc Mundial, etc.). La qüestió de saber en quina llengua cal alfabetitzar es fa inevitable, i s’acaba preferint inevitablement les llengües del medi, per tant les africanes.

Després, el balanç catastròfic de fracàs escolar constant per tot l’Àfrica, per les raons que siguin, ha conduït els governs africans a posar-se a treballar sobre la qüestió, molt difícil, de la reforma escolar en el marc més gran de la reforma del sistema educatiu. Més enllà de nombroses conferències internacionals que impliquen moltes organitzacions nacionals i internacionals (UNESCO, Agència de Cooperació Cultural i Tècnica, UNICEF, etc.) els polítics s’han habituat a la idea que si l’ensenyament es donava en les llengües del país, els nens aprendrien millor. Sí, però quina llengua calia escollir?

Tots els especialistes en ordenació lingüística i de l’educació saben que aquesta qüestió no és res més que un pretext per no fer res, ja que des que hom s’estableix en una situació concreta, el fet d’escollir no es torna a considerar. El sol fet que resta per sempre i a tot arreu és la voluntat política d’anar fins al final. Els polítics estan decidits a portar fins al final una política d’ordenació lingüística a favor de les llengües africanes més aptes per assegurar, sense ruptures culturals dràstiques, l’evolució de les poblacions i el desenvolupament dels seus països? Aquesta és la veritable qüestió, ja que l’èxit de l’empresa és directament proporcional al compromís del polític que l’emprèn.

3. La situació de les llengües africanes avui

El nombre de les llengües africanes s’estima generalment al voltant de 1.800, de les quals unes 400 només han estat objecte d’una descripció científica avançada o exhaustiva. Si nombroses desenes d’aquestes llengües estan en via d’extinció, d’altres contràriament estan en plena expansió. Un petit nombre d’aquestes últimes (menys d’una cinquantena) crida principalment l’atenció pel lloc especial i la importància que han conquerit com a mitjà privilegiat de comunicació bé a l’interior del mateix país, bé en una vasta extensió que ocupa diferents països.

La tipologia següent que reprèn i actualitza la proposada, el 1993, per l’Agència Intergovernamental de la Francofonia (AIF) per als països francòfons (Renard, 2000:109) s’aplica al conjunt de les llengües africanes. I distingeix:

3.1 Llengües transnacionals

S’anomenen així les llengües que es parlen almenys en deu països. Algunes d’entre aquestes estan molt esteses més enllà del seu bressol regional, són les vehiculars; mentre que d’altres estan limitades a les zones geogràfiques ocupades pels seus propis parlants, són les vernaculars. Moltes d’aquestes llengües són oficialment reconegudes com a vehicles d’una o diverses activitats formals precises en alguns dels països on són parlades. Es diu aleshores que tenen un estatus específic. Els estatuts específics més corrents són: llengua oficial, llengua nacional, llengua d’ensenyament, llengua d’alfabetització, llengua dels mitjans, llengua religiosa i llengua comercial.

Vehiculars. La major part han adquirit un estatus específic en nombrosos dels estats on són parlades. Exemples:

- el kisuahili (Tanzània, RDC; Kenya, Uganda, Burundi, Rwanda)
- el complex manding: bàmbara, dioula, malinke (Mali, Burkina Fasso, Costa d’Ivori, Senegal, Guinea, Guinea-Bissau)
- el complex kirundi-kinyaruanda (Burundi, Rwanda)
- el kikongo-munukutuba (RDC, Congo, Angola)
- el lingala (RDC, Congo)
- el peul (Senegal, Gàmbia, Mauritània, Mali, Burkina Fasso, Guinea, Guinea-Bissau, Benín, Camerun, Centreafrica, Costa d’Ivori, Níger, Nigèria, Txad)
- el wòlof (Senegal, Mauritània, Gàmbia)
- el hawsa (Nigèria, Níger)
- el ioruba (Nigèria, Benin, Togo)
- l’àrab (Txad, Comores, Djibouti, Mauritània, Somàlia, Sudan, Algèria, Marroc, Tunísia)