El multilingüisme és la situació que més es repeteix a l’Àfrica, amb al voltant de 1.800 llengües africanes a les quals cal afegir les llengües europees heretades de la colonització, com l’anglès, el francès, el portuguès, l’espanyol i l’afrikaans (llengua africana d’origen neerlandès).
Us presentem aquí una visió general d’aquestes diferents situacions abans de mostrar-vos com es fa i es pot fer l’ordenació lingüística de l’Àfrica.

Sumari

1. Les llengües europees de l'Àfrica
2. Les polítiques lingüístiques africanes
3. La situació de les llengües africanes avui
4. La piràmide lingüística
5. La modernització de les llengües africanes
6. La utilització de les llengües africanes en els sectors de modernitat
7. Bibliografia

1. Les llengües europees de l’Àfrica

Són les llengües sorgides de la colonització de l’Àfrica de mitjan segle XVIII a mitjan segle XX: l’anglès, el francès, el portuguès, l’espanyol, l’italià i l’afrikaans. L’endemà de la independència, la majoria dels països africans va confirmar la situació que prevalia abans de la independència, i van adoptar com a llengua oficial la de la potència colonitzadora.

Així, per a l’anglès hi ha 16 països: Botswana, Gàmbia, Ghana, Kenya, Lesotho, Libèria, Malawi, Maurici, Namíbia, Nigèria, Uganda, República Sud-africana, Sierra Leone, Swazilàndia, Zàmbia i Zimbabwe.

Per al francès, hi ha 17 països: Benín, Burkina Fasso, Burundi, Comores, Djibouti, Gabon, Guinea, Madagascar, Mali, Níger, República Centrafricana, República Democràtica del Congo, República del Congo, Rwanda, Senegal, Txad i Togo.

Per al portuguès, hi ha cinc països: Angola, Cap Verd, Guinea-Bissau, Moçambic, Saõ Tomé i Príncipe.

Per a l’espanyol: la Guinea Equatorial.

Els altres casos es caracteritzen de la manera següent:

a) País que ha fet oficial, des de la independència, una altra llengua que no és la del colonitzador:

Algèria que va assolir la independència per força d’armes, va proclamar de seguida l’àrab llengua oficial única, encara que el francès continua sent àmpliament parlat. Tanzània proclama el kisuahili llengua oficial, sense per això desterrar l’anglès. La República Sahrauí Democràtica no reconeix més que l’àrab com a llengua oficial, malgrat que es qüestioni l’existència del país.

b) País que ha reconegut, des de la independència, altres llengües oficials o nacionals conjuntament amb la del colonitzador:

A Tunísia com al Marroc i a Mauritània, el francès i l’àrab són conjuntament llengües oficials. Egipte, que no ha estat mai de fet una colònia anglesa, ha tingut sempre l’àrab com a llengua oficial. El Sudan va esdevenir independent i va fer de l’àrab la llengua oficial amb l’anglès. Somàlia, àmpliament musulmana i colonitzada alternativament per Anglaterra i Itàlia, reconeix tres llengües oficials: l’àrab, l’italià i l’anglès. Més endavant, aquest país emprendrà una experiència de recuperació lingüística del somali.

El Camerun que, poc després de la independència, va reunificar el seu territori, una part del qual havia estat fins feia poc sota tutela britànica, va proclamar el francès i l’anglès llengües oficials després d’aquesta reunificació. Guinea, que va assolir la seva independència en un clima de tensió amb França, va elevar a un estatus de llengües nacionals vuit llengües del país, sense trencar malgrat tot amb el francès. La situació lingüística homogènia de Burundi i de Rwanda va conduir aquests dos països a adoptar respectivament el kirundi i el kinyaruanda com a llengües oficials al costat del francès. Finalment, les Seychelles quan van accedir a la independència van proclamar l’anglès, el francès i el crioll llengües oficials!

A partir de 1965, el Txad proclama l’àrab i el francès llengües oficials, mentre que el Senegal acorda concedir l’estatus de "llengües nacionals" a sis de les seves llengües africanes, com a Guinea. El 1970, després d’una revolució política i cultural, Madagascar reconeix només el malgaix com a llengua oficial. Malgrat un retorn important del francès el 1990, aquesta disposició legal no es modificarà. En aquest mateix període, la República Democràtica del Congo (que s’anomenava aleshores República del Congo) va restablir com a llengües nacionals les quatre grans llengües vehiculars del país: el lingala, el kisuahili, el ciluba i el kikongo. Finalment, el 1991, la República Centrafricana proclama el sango llengua oficial amb el francès.

2.1. Diversitat de polítiques lingüístiques

Del que hem exposat fins ara, podem veure que no hi ha un sol tipus de política lingüística a l’Àfrica. La història pròpia de cada país i les condicions sociolingüístiques locals han pesat sovint sobre les decisions o l’absència de decisió en matèria de política lingüística.

Així, si l’Algèria de Ben Bella va proclamar l’àrab llengua oficial, no va ser només per raons demogràfiques i culturals, va ser principalment per trencar amb la posició oficial del francès, i afirmar la seva independència conquerida amb dificultat. A la Guinea de Sékou Touré, el reconeixement de vuit llengües guineanes com a "llengües nacionals" i la seva promoció sistemàtica s’inscriu en la mateixa lògica de ruptura amb França a causa de la independència immediata exigida i obtinguda per Sékou Touré que s’oposava així al pla de Charles de Gaulle.