3. Territori

“Les llengües a les que fa referència la Carta són principalment llengües territorials” (Informe explicatiu, pàg. 11):

b) per “territori en el qual s’utilitza una llengua regional o minoritària” s’entén l’àrea geogràfica en la que aquesta llengua és la forma d’expressió d’un cert nombre de persones... (Carta, article 1, apartat b)

Aquesta insistència en la ubicació geogràfica és força explícita i s’enllaça amb la idea d’arrelament històric; explica la dificultat amb que la Carta es troba per gestionar el concepte de “llengua sense territori”:

c) per “llengües sense territori”, entenem les llengües parlades pels habitants naturals de l’Estat que són diferents de la llengua o les llengües emprades per la resta de la població de l’Estat, però que, tot i que s’utilitzen tradicionalment en el territori de l’Estat, no poden vincular-se a una àrea geogràfica determinada. (Carta, article 1, apartat c).

Sembla ser que és a aquestes llengües a les que s’aplica principalment l’adjectiu “minoritàries”, i a les que es reserva la possibilitat d’aparèixer solament en la part II de la Carta. Aquest desig de que les llengües regionals disposin d’un assentament geogràfic no està exempt de certa contradicció respecte a la finalitat cultural de la Carta. És possible afirmar que la territorialització sistemàtica que emergeix del romanticisme alemany que inspira la lingüística del segle XIX, s’oposa, a més:

- als principis republicans francesos, que afirmen que la llengua, com a element cultural, pertany al patrimoni nacional; es a dir, el cors no és propietat de la regió de Còrsega, sinó de tota la nació.

- a la ciència, en la que no sembla encaixar l’expressió “territori d’una llengua”. Aquest concepte no pot designar la zona en la que apareix una llengua: si retrocedim seguint el curs de la història, constatem que totes les llengües que es parlen a França tenen un origen “estranger”, inclòs el francès, que originalment era una llengua criolla del llatí parlat importada a la Gàl·lia. La única justificació científica és d’ordre estadístic, i de poc interès: simplement determina la zona en que actualment existeixen més usuaris d’una parla donada. En altres termes, el veritable territori d’una llengua és el cervell d’aquells que la parlen.

- a la realitat sociolingüística, que recorda que la mobilitat social actual és tan elevada que les diverses llengües regionals es parlen arreu. El crioll és una realitat lingüística molt viva en la regió de París.

Per tant, a l’hora de signar i de ratificar la Carta, la República Francesa està interessada a insistir, en la seva declaració, en la vocació cultural de la Carta, en detriment de la tendència a la territorialització. De fet, pot afirmar que reconeix cinc “llengües sense territori” emprades pels naturals de França i que enriqueixen el seu patrimoni: a més del berber i l’àrab dialectal, el jiddisch, el romaní (romani chib) y l’armeni occidental. (7) A més, caldria recordar que només el francès, llengua de la República, és la llengua de tots, i que qualsevol altra llengua parlada per un habitant natural francès és, de fet, minoritària.

4. Els dialectes de la llengua oficial

Per definició, les variants de la llengua oficial no són competència d’un text que intenta protegir les llengües minoritàries, que han arribat a un situació precària per l’extensió, la projecció i l’oficialització de la llengua principal. Per tant, convé precisar la situació dialectal del francès “nacional i estàndard”.

Tant si, per explicar-ne l’origen, s’adopta la tesi tradicional i qüestionable de que es tracta d’un dialecte d’oïl (el suposar francien) que “va triomfar” en detriment dels altres, com si hi veiem la constitució antiga d’una llengua d’oïl comuna transdialectal, primer escrita i més tard difosa (8) el francès “nacional i estàndard” actual compta amb una forta individualitat, reforçada per l’acció dels escriptors, de l’Estat, de l’escola i dels mitjans de comunicació. Com a resultat, es consideren només “dialectes”, i, per tant, queden exclosos de la Carta, les “parles regionals”, és a dir, la infinita varietat de maneres de parlar aquest idioma (pronunciació, vocabulari, etc.) de cada punt del territori. Com a resultat, la distància entre el francès i les diferents varietats de la llegua d’oïl no ha parat de créixer, per la qual cosa avui en dia aquestes no es poden considerar com a “dialectes del francès”: franc-comtal, való, picard, normand, gal·ló, poitevin-saintongeais, borgonyó-morvandiau i lorenès s’han de considerar llengües regionals de França. Per tant, caldria qualificar-les com a “llengües d’oïl” i incloure-les en aquesta llista. Aquesta disjunció entre el francès, “llengua nacional estàndard” i els dialectes franc-comtal, való, picard, etc. considerats com a llengües regionals de ple dret no és comparable amb la situació de l’occità. Aquesta es podria considerar una conjunció, ja que l’occità és la suma de les seves varietats. La unitat lingüística és, efectivament, força neta, tot i que sí que es percep certa diversitat interna. És possible distingit com a mínim cinc grans conjunts: gascó, llanguedocià, provençal, auvergnat-limousin i alpin-dauphinois. També és possible fer divisions més subtils (vivaroalpí? nissard?) que tanmateix ofereixen menys informació lingüística que no pas geogràfica o fins i tot política.