Si bé la Carta té una finalitat essencialment cultural i està redactada amb certa precaució, el concepte de llengua que aplica és força restrictiu, i procedeix per exclusió:

Article 1 – Definicions

A efectes de la Carta actual:

a) amb l’expressió “llengües regionals o minoritàries”, es fa referència a les llengües:

i. emprades tradicionalment en un territori d’un Estat per un conjunt de persones natural d’aquest Estat que constitueix un grup numèricament inferior a la resta de la població de l’Estat; i

ii. que no són la llengua o les llengües oficials de l’Estat;

entre aquestes llengües no s’inclouen ni els dialectes de la llengua oficial de l’Estat ni les llengües dels immigrants.

Cal comentar altres termes, que hem destacat en cursiva:

1. Habitants naturals vs. immigrants

“La Carta no analitza la situació de les noves llengües, sovint no europees, que han pogut aparèixer en els Estats que signen la Carta com a conseqüència dels fluxos migratoris recents motivats per factors econòmics” (Informe explicatiu, pàg. 6). Es tracta només, per tant, de reconèixer les llengües parlades pels habitants naturals d’un país, diferenciant-les dels idiomes portats per la immigració. Tanmateix, aquesta distinció resulta delicada per a una República que reconeix de manera legítima el dret del sòl: des de la segona generació, els fills d’immigrants són ciutadans francesos; molts conserven, a més del francès que han assimilat per integració cívica, la pràctica lingüística de la seva família. Tanmateix, és possible seguir l’esperit de restricció de la Carta destacant el segon punt:

2. Tradicionalment

El text fa referència a les llengües regionals o minoritàries emprades “tradicionalment”, també anomenades “històriques” (preàmbul, § 2). Si be aquesta idea convida a excloure les llengües de la immigració recent, també insta a tenir en compte, des del punt de vista lingüístic, la història del nostre país.

Molts dels habitants dels departaments francesos del nord d’Àfrica parlen àrab o berber. Alguns d’ells, per motius socials, econòmics o polítics (especialment els harkis) s’han instal·lat a la França europea, sense deixar de ser naturals francesos; alguns encara viuen i parlen les seves llengües, o bé els seus descendents han conservat una pràctica bilingüe. Sembla que aquesta situació correspon exactament a la de les llengües regionals o minoritàries descrites a la Carta. Podem recordar que el berber és una llengua no protegida per cap país (de fet, és una llengua amenaçada); es possible observar que l’àrab que es parla a França no és l’àrab clàssic, llengua oficial de diversos països, sinó un àrab dialectal, que, segons alguns lingüistes, està en camí de convertir-se en una varietat particular, barreja dels diferents àrabs dialectals magribins.

Aquesta “tradició” pot ésser recent sense que per això es tracti d’una situació de migració. És el cas dels Hmong, originaris de Laos, que es van instal·lar a la Guyana gràcies a un gest humanitari de França l’any 1977. Constitueixen una població d’unes 2000 persones, instal·lada en dos pobles monoètnics; són ciutadans francesos i, en el cas dels més joves, de parla bilingüe francès i hmong. Tot indica que caldria comptar aquesta darrera entre les llengües regionals o minoritàries de França. És possible desenvolupar un argument semblant respecte les poblacions armènies instal·lades en el nostre país després de les matances d’abril de 1915: caldria incloure també l’armeni occidental entre les llengües de França. (6)

Al contrari, existeixen persones naturals de França que, pel seu origen immigrant, tot i que de vegades llunyà, encara parlen italià, portuguès, polonès, xinès, etc. per transmissió familiar. Aquests idiomes no s’haurien d’incloure aquí. No només no estan amenaçats, sinó que s’ensenyen com a llengües vives estrangeres, en l’ensenyament secundari o superior.