El patrimoni lingüístic de França

Aquest examen dels principis, nocions i criteris de selecció de la Carta permet fer una llista de les llengües emprades en el territori nacional, diferents de la llengua oficial. La consulta a especialistes, juntament amb l’exploració sistemàtica del territori de la República (la França europea, els departaments i territoris d’ultramar), ha permès redactar la llista annexa.

Es tracta d’una llista llarga: 75 llengües. (9) En ella es reuneixen idiomes d’estatus sociolingüístic molt diferent. Entre les llengües criolles, sens dubte les llengües regionals més vives, essencialment orals i llengua materna de més d’un milió de parlants, i el bourguignon-morvandiau, llengua essencialment escrita i que no utilitza més que un nombre limitat de persones, sense transmissió paternofilial, s’obre un ampli ventall de casos diferents. Pel que sembla, és en aquesta tipologia en el s’han de basar les decisions de l’Estat de cara a la signatura i a la posterior ratificació: tant respecte a la llista d’idiomes que vol inscriure en el seu patrimoni, com a les mesures triades per a cada una de les llengües incloses en la part III. S’insistirà en l’existència o absència d’una forma escrita (normativa lingüística, ortografia, literatura, etc.) per a cada un dels idiomes que s’hagi tingut en compte. L’ensenyament escolar exigeix, d’una banda, l’existència d’una versió escrita de la llengua. Aquesta ha d’haver estat establerta. L’exemple del crioll és molt il·lustratiu: la descripció científica, tot i que molt avançada, és, tanmateix, molt anterior a l’establiment d’una norma escrita comuna. D’alta banda, l’ensenyament es troba forçat a realitzar disjuncions. D’aquesta manera, igual que per a l’alsacià la forma escrita (i escolar) és l’alemany estàndard, podríem arribar a pensar que l’àrab dialectal parlat a França té com a equivalent escrit l’àrab comú (emprat per la premsa, la ràdio i la televisió), que no és llengua materna de ningú.

L’investigador considera que aquest ampli conjunt de llengües, que enriqueix el patrimoni cultural de França i d’Europa, constitueix el domini natural a tenir en compte en la part II de la Carta. Pel que fa a la part III, resulta evident que és responsabilitat del Govern examinar, cas per cas, els apartats i paràgrafs als que vol comprometre’s, i establir la llista de llengües que vol que se’n beneficiïn.

Com a exdirector d'ensenyament primari, l'investigador considera que, pel que fa a l'educació nacional, la llei Deixonne, i les possibilitats posteriors, (10) constitueixen un marc de treball excel·lent. Sens dubte, convindria actualitzar el dispositiu, ja que determinades llengües (especialment, el berber i l’àrab dialectal) plantegen noves qüestions de cara a la immigració, la postura de la qual és fonamental. Pel que fa als idiomes del territoris d’ultramar, és evident que cal examinar cada cas en col·laboració amb les Assemblees Territorials.

Com a lingüista, l’investigador no pot evitar observar fins a quin punt és reduït el nostre coneixement de moltes de les llengües que parlen els ciutadans de França. El seu suggeriment és que França hauria de dedicar esforços i mitjans a desenvolupar una descripció científica de les seves llengües, que culminés en una publicació de síntesi. La darrera gran investigació sobre el patrimoni lingüístic de la República, realitzada des d’una mentalitat molt diferent, la va dur a terme l'abat Grégoire (1790-1792).

Llengües parlades pels habitants naturals de França en el territori de la República.França europea.

- dialecte alemany d'Alsàcia i Mosel·la
- basc
- bretó
- català
- cors
- flamenc occidental
- francoprovençal
- occità (gascó, llanguedocià, provençal, auvergnat-limousin, alpin-dauphinois)
- llengües d'oïl : franc-comptal, való, picard, normand, gal·ló, poitevin-saintongeais, borgonyó-morvandiau, lorenès.
- berber (11)
- àrab dialectal (12)
- yiddish
- romaní (romani chib) (13)
- armeni occidental

Departaments d’ultramar

- llengües criolles amb base lèxica francesa: llengua regional de la Martinica, Guadalupe, Guyana i Reunió.
- llengües criolles bushinenge (amb base lexical angloportuguesa) de Guyana: saramaca, aluku, njuka, paramaca (14)
- llengües ameríndies de Guyana: galibi (o kalina), wayana, palikur, arawak pròpiament dit (o lokono), wayampi, émerillon
- hmong

Territoris d’ultramar

Nova Caledònia

-28 llengües kanak: (15)

Grande Terre: nyelâyu, kumak, caac, yuaga, jawe, nemi, fwâi, pije, pwaamei, pwapwâ, dialectes de la regió de Voh-Koné, cèmuhî, paicî, ajië, arhâ, arhö, ôrôwe, neku, sîchë, tîrî, xârâcùù, xârâgùrè, drubéa, numèè.

Iles Loyauté: nengone, drehu, iaai, fagauvea.

Territoris francesos de Polinèsia

- tahitià (16)
- marquesià
- llengua dels Tuamotu
- mangarevià
- llengua de Ruturu (Illes Australs)
- llengua de Ra'ivavae (Illes Australs)
- llengua de Rapa (Illes Australs)
- wallisià
- futunià

Mayotte

- shimaoré
- shibushi

N.B.: No tenim coneixement que existeixi cap llengua específica de la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon.