1976, politòleg, periodista freelance
[24/02/2010]
Els 14 guardaespatlles de Qassem Atta, General de l’exèrcit iraquià i portaveu del pla de seguretat del govern per Bagdad, estan esgotats. Mentre uns fumen, els altres, sense armilles antibales ni cascs, dormen recolzats a les seves cadires. Amb cara de saber-se la lliçó, els més disciplinats miren a la televisió l’entrevista que li fan en directe al seu cap. Els més xerraires s’enreden en una absurda polèmica que intenta comparar la relació del Kurdistan iraquià a Bagdad amb la de Catalunya i Madrid. Ha acabat l’entrevista. I les bromes. La sala d’espera del canal de televisió Al Salam a Khadamiye es posa dempeus i en silenci, tensa. Amb les armes al seu lloc, cascs i armilles, els soldats tornen a la feina.
El General acaba d’anunciar, en directe, sense que la seva escorta s’ho esperés, que travessarà Al Khadamiye caminant per demostrar que confia en els seus homes i en el pla de seguretat dissenyat per protegir les celebracions de l'Ashura. A la vegada, vol demostrar la seva solidaritat envers els habitants del barri. O submergir-se entre la multitud. Només ahir el dispositiu de seguretat va detenir a dos terroristes preparats per immolar-se entre la multitud. Tot i que es preveu que no fossin els únics és possible que la detenció hagi evitat una massacre.
Es forma un cordó de seguretat al voltant del General. Homes molt armats i amb el dit al gallet. El més agut de tots ells, l’únic capaç de mantenir una conversa fluïda en anglès, el seu secretari, no deixa passar l’oportunitat de lluir-se davant l’estranger: Vols acompanyar-nos?. És l’única manera de traspassar els checkpoints que tanquen la part antiga de Khadamiye. El periodista no ho dubta i es posa en marxa. La càmera, que tantes vegades es converteix en impediment, es converteix en aquesta ocasió en clau d’entrada a unes celebracions vetades a la premsa per motius de seguretat. Cap periodista no està autoritzat a filmar a dins del recinte. Dos dies d’intents en va acaben de ser superats per una barreja de casualitat i persistència.
Els vianants s’aparten fent lloc a la comitiva. El General saluda amb la mà dreta aixecada, moviment tan lent com rítmic i artificial, una escena que fa pensar en el blanc i negre dels antics NODOS. El General s’apropa als ancians que ofereixen te, el General remena la sopa, el General despentina algun nen amb cara d’espant. Ni el seu bigoti, ni el seu uniforme, ni la seva boina difereixen de les imatges més pròpies del règim anterior. De qualsevol règim governat per militars. Sense temps per treure's el maquillatge de l’estudi de televisió, la seva cara té un aspecte impassible i absent com el d’una estàtua de cera. No és segur caminar al seu costat, envoltat per la seva escorta, podríem ser víctimes de l’atac que tothom tem. S’improvisa una petita entrevista amb l’objectiu de separar-se de la comitiva com més aviat millor. "Confiem en el pla de seguretat dissenyat. El sistema de tres anells de seguretat de duresa progressiva al voltant de la mesquita ha de donar resultat per més que sabem que intentaran destrossar-lo com ho prova la detenció de dos terroristes suïcides, però jo no sóc un polític sinó un combatent i a mi no em serveixen les paraules. Jo dono exemple amb els actes. Llenço, amb la meva presència en aquest lloc, un missatge als que desestabilitzen el país: tots estem implicats en garantir la seguretat dels habitants de Bagdad".
Els seus homes miren cap a totes bandes i intenten mantenir a la multitud a una distància prudencial, és qüestió de minuts que es vegin superats. Desenes de persones fan fotos al General amb els seus telèfons mòbils. També aplaudeixen. És difícil dubtar del seu valor personal. "Sé que aquests 14 soldats no poden protegir-me. Si hem comès algun error en la seguretat, puc pagar-lo amb la meva vida igual que qualsevol dels presents. No són els meus homes els que em protegeixen, sinó els centenars de milers de ciutadans que venen a mostrar el seu dolor pel sacrifici de Hussein en la festivitat de l'Ashura els que estan amb mi. Jo lluito, 24 hores al dia, al costat dels habitants de Bagdad, per recobrar la seguretat i avançar. Sense por. Els terroristes han perdut la batalla. Seria una vergonya que jo no abandonés el meu cotxe blindat i no caminés pels carrers".
Bona nit i bona sort, General meu. L'Ali, que ha il·luminat l’escena amb la petita llanterna del seu telèfon mòbil riu irònic i repeteix un proverbi tradicional "les paraules que es diuen de nit són com la mantega a sobre el pa, quan surti el sol, es desfaran".
Mentre la comitiva s’endinsa encara més en la multitud i els que ens allunyem respirem una mica més tranquils es forma un debat improvisat. Segons Zaid Al Wardi "Tots sabem que el pla de seguretat, tot i haver reduït els atemptats, no pot acabar amb ells. És impossible blindar Al Khadamiye. És massa gran. Els terroristes que van detenir ahir estaven a dins del barri, havien superat els controls. Queda molt de temps fins que puguem descartar els atemptats com part de la nostra vida diària". Ali Kareem assegura que la solució no passa per enviar 3000 soldats i policies al barri durant una setmana. Un sol terrorista pot destrossar tota la celebració. S’han de desmantellar les organitzacions que segueixen atemptant contra iraquians. Fa molts mesos que cap soldat americà no entra al barri. Ningú podria tenir ni la més mínima justificació per seguir assassinant iraquians. Adhamiye es troba a escassos cent metres, a l’altra banda del riu. Fa un any s’intercanviaven projectils de morter entre les dues ribes del riu. No volen dir-ho explícitament, però s’entén que creuen que és allà on radica el problema. Si es mira des de Khadamiye. Si creuéssim el riu el raonament seria l'invers.
Nota a posteriori: Durant la celebració de l'Arbain, festa que, 40 dies després de l'inici de l'Ashura, marca el seu final, tres atemptats suïcides van causar 120 víctimes entre els pelegrins que hi participaven. El pla de seguretat dissenyat per l’exèrcit iraquià té, objectivament, forats que s’empassen desenes de víctimes.