Iraq ha tingut una història convulsa, amb etapes històriques presidides per la violència i l’opressió. Malauradament els iraquians saben molt bé el que significa la guerra i la violació dels drets humans, la injustícia i la repressió.
L’any 1968 l’Iraq va patir un cop d’estat que va portar al Baath al poder. L’estratègia durant els primers anys va ser la de concentrar el poder a les mans del partit, tot destacant molt especialment la nacionalització del petroli, que va arribar a suposar prop del 90% dels ingressos estatals. Al respecte d’aquella època Martín Muñoz puntualitza:
""El recurso a la violencia como sistema de gestión política se siguió abriendo paso sistemáticamente y la tendencia a centralizar y dominar quebró cualquier posibilidad de institucionalizar un modelo social que representase la pluralidad de la sociedad iraquí". (Gemma Martín Muñoz)
Al juliol de 1979, Saddam Hussein va arribar a la presidència del país. En aquell moment el país gaudia d’una de les economies més avançades de la regió. De forma quasi immediata a la seva arribada al poder, Saddam va iniciar un sèrie d’ofensives militars contra els països veïns, cap de les quals va acabar amb èxit, i que va portar l’Iraq a una situació econòmica molt deprimida. Els anys 80 van estar marcats pel conflicte amb l’Iran, a l’anomenada primera guerra del Golf. Les perspectives del règim de Saddam eren d’una victòria militar relativament senzilla. A més, l’Iraq comptava amb el suport financer tant d'Aràbia Saudita com de Kuwait, que el consideraven un útil cordó sanitari davant les vel•leïtats expansives de la revolució islàmica iraniana. La realitat però va ser ben diferent ja que el conflicte bèl•lic es va allargar durant vuit anys. El subministrament d’armament va anar a càrrec de les grans potències, tot destacant els EUA, que es va convertir en el principal proveïdor de tots dos països. L’Iraq va fer servir armament químic (gas mostassa i gas sarín). El règim de Saddam va ser incapaç de consolidar els avanços inicials i l’any 1988 va signar un acord de pau amb el país veí, mitjançant les Nacions Unides. La guerra va acabar amb aproximadament un milió de víctimes mortals i més de quatre milions de desplaçats. A més, la bona situació econòmica de la que gaudia l’Iraq a principis dels vuitanta va ser totalment sepultada.
La segona aventura bèl•lica de Saddam Hussein va ser amb Kuwait. Històricament Iraq havia reclamat el territori de Kuwait com a propi, al•legant la seva pertinença durant l’imperi otomà. A més, la fi de la guerra amb l’Iran havia minvat el prestigi de Saddam com a líder àrab. Per últim la sobreproducció de petroli de Kuwait afectava substancialment el preu del producte fent que els guanys iraquians es veiessin greument disminuïts. Amb tots aquests factors, Saddam va prendre la decisió d’envair el país veí el 15 d’agost de 1990. La victòria militar inicial va rebre una resposta contundent per part de la comunitat internacional, impulsada molt especialment pels EUA.
El 17 de gener de 1991, una coalició de països liderada pels EUA començava una ofensiva militar que va durar fins al 24 de febrer. Durant les sis setmanes de bombardejos es van destruir més infraestructures iraquianes que durant els vuit anys de guerra amb l’Iran. L’informe sobre les necessitats humanitàries a l’Iraq, redactat pel Sotssecretari General de Nacions Unides, Martti Ahtisaari, exposa nítidament la catàstrofe:
"[...] nothing that we had seen or read had quite prepared us for the particular form of devastation which has now befallen the country. The recent conflict has wrought near-apocalyptic results upon the economic infrastructure of what had been, until January 1991, a rather highly urbanized and mechanized society. Now, most means of modern life support have been destroyed or rendered tenuous. Iraq has, form some time to come, been relegated to a pre-industrial age, but with all the disabilities of post-industrial dependency on an intensive use of energy and technology."
El règim de sancions imposades al país amb posterioritat al conflicte va tenir un cost altíssim per la població civil. En cinc anys l’Iraq va veure davallar tots els índex bàsics de desenvolupament: l’alfabetisme va minvar en un 30%; l’assistència escolar va passar d’un 56% a un 26%; l’esperança de vida es va reduir 10 anys i la mortalitat infantil es va multiplicar per sis. A més, l'ús d'armament amb urani empobrit per part de la coalició internacional va implicar un fort augment d'algunes malalties greus (càncer, leucèmia, limfomes...). Resumint, es va passar del lloc 61 al 126 de l’Índex de Desenvolupament Humà del PNUD.
El 15 de febrer de 2003 es produïa la manifestació més gran de la historia davant l'amenaça de guerra contra l'Iraq. A 800 ciutats del món es van aplegar prop de 30 milions de persones clamant contra la imminent invasió. El 20 de març els EUA i el Regne Unit començaven l’ofensiva militar. Sota el pretext d’unes armes de destrucció massiva que mai van aparèixer i amb el suport d’alguns països, Espanya entre ells, l’atac preveia una forta resistència per part de l’exèrcit iraquià que finalment no es va produir. Tanmateix les dificultats encara havien d’arribar. La intervenció militar va suposar el darrer acte en un procés d’erosió de les Nacions Unides i concretament de l’aplicació de l’ús de la força i la seva legitimació internacional, és a dir, els fonaments del sistema internacional post segona guerra mundial. Els partidaris de la intervenció van argumentar tant "legítima defensa", com "acció preventiva" o fins i tot necessitats humanitàries basades en les violacions massives dels drets humans per part del règim de Saddam. L’existència provada d’aquestes violacions, que no de les armes de destrucció massiva, no permeten justificar una invasió que, des del punt de vista del dret internacional, tant sols pot qualificar-se d’il·legal.
El primer de maig de 2003, el president Bush va afirmar triomfalment la fi de les grans operacions militars i l’acabament del conflicte bèl•lic. El seu presagi no podia ser més desencertat. Una vegada més, es va demostrar que guanyar la guerra era un objectiu molt més assolible que guanyar la pau. Si comptem el nombre de morts per acció violenta des de l’inici de les operacions, el 99% corresponen a dates posteriors a l’anunci del Bush.
Després de set anys de la invasió liderada pels EUA, resulta difícil fer una lectura positiva dels esdeveniments. L’estratègia nord-americana ha estat sovint modificada, la capacitat de control sobre la situació constantment sobrepassada i la divisió ètnicoreligiosa de la població ha estat greument polaritzada. El primer any de govern provisional, encapçalat pel Paul Bremer, va centrar-se en una fulminant destrucció de les estructures de poder iraquianes, reduint substancialment la capacitat de prestació de bens públics: sanitaris, educatius i, molt especialment, de seguretat. El desmantellament de l’exèrcit va tenir una conseqüència immediata: milers de militars iraquians, sense treball i amb un fort sentiment de rebuig cap a l’ocupació, van servir de germen de l’anomenada insurgència.
Durant el 2005, els iraquians van ser cridats tres vegades a les urnes (generals al gener; referèndum constitucional a l’octubre i novament generals al desembre). El poble iraquià va respondre amb un índex de participació per sobre del que s’esperava. No obstant, les fractures ètniques, especialment la desafecció sunnita amb les noves institucions, es van fer paleses a través d’un boicot. Efectivament, les tensions entre kurds, xiïtes i sunnites, que havien estat controlades per Saddam Hussein amb mà de ferro, estaven esclatant. Sens dubte, la caiguda del dictador va significar, per bona part dels dos primers col·lectius, un alliberament. Tanmateix, els sunnites -tradicionals detentors del poder- van sentir-se completament apartats a partir de la intervenció militar. La inseguretat i la violència van passar a formar part de la quotidianitat iraquiana. Una bona mostra d’aquest fet és l’excel·lent pel·lícula "Battle for Haditha".
La precipitada aprovació de la constitució no va comportar la reconciliació nacional. Ben al contrari: la societat iraquiana es va atomitzar en subgrups ètnics convertint Bagdad en l’exemple paradigmàtic de la violència comunitària. Durant el 2006, l'alt nivell d'inseguretat va quedar reflectit en dades com ara les 10 morts diàries, una violència de la que tan sols es van lliurar, parcialment, el nord -majoritàriament kurd- i el sud-est -majoritàriament xiïta-.
Al gener de 2007, l’administració Bush va decidir un canvi d’estratègia. La violència comunitària provinent dels extremistes, tant sunnites com xiïtes (30% i 55% de la població iraquiana respectivament), el terrorisme estranger i la delinqüència comuna feien necessàries més tropes. Així, la campanya del 2007 centrada contra els extremistes -d’una banda l’organització sunnita d’Al-Qaeda i de l’altra l’exèrcit xiïta d’Al-Mahdi- va aconseguir arribar a uns graus de violència comunitària molt més baixos. Tanmateix, el preu va ser molt alt: la pràctica separació de tot Bagdad per murs que divideixen els barris i que dificulten enormement el desenvolupament de qualsevol activitat econòmica.
Actualment la situació de violència s’ha vist reduïda però la reconciliació nacional és encara lluny d’arribar. La desconfiança entre els líders sunnites i xiïtes impedeix una vida política normalitzada. La manca de prestació de béns públics: electricitat, sanitat, educació i, en menor mesura, seguretat, continua essent una constant. La democràcia iraquiana passarà una prova de foc en les properes eleccions: o bé continuar amb la rivalitat comunitària tot apostant per una representació política basada en partits islàmics amb un fort component identitari o bé encaminar-se cap a una societat més unitària que promogui una autèntica reconciliació i permeti el desenvolupament que el ric subsòl iraquià pot proveir.
- Biografia política de Saddam Hussein (Cidob)
- Botey, J. 2001. La historia de un genocidio: bloqueo de Irak. Mientras tanto, nº 81,
- Iraq Index. 2010. Brookings Institution.
- Isaac, J. et al.(2009). Consecuencias económicas y ecológicas de los conflictos en el mundo árabe. Madrid: Casa Árabe-IEAM
- Martin Muñoz, G. (2003). Irak: Un fracaso de occidente. Barcelona: Tusquets
- Segura, A. (2003). Irak en la encrucijada. Barcelona: RBA.
Material elaborat per Pablo Aguiar, ICIP