1976, politòleg, periodista freelance
[23/02/2010]
El mur de formigó de diversos metres d’alçada que envolta Al Khadamiye, com molts barris de Bagdad, es va aixecar per evitar l’entrada de milícies externes al barri. Si es creuen el carrer i la via del tren, a només 15 metres, ens trobem amb un altre mur, envoltant el barri veí d’Al Hurriya que es va aixecar, contràriament, per evitar la sortida de les milícies del barri. Les milícies d’Al Hurriya han estat de les més salvatges de Bagdad. Aquí, l’Exèrcit del Mahdi va expulsar pràcticament tots els sunnites. Amb crueltat. Diversos dels Hummers de la policia federal iraquiana que controlen la cantonada de confluència porten banderes de l’Imam Hussein. Repetitivament, no hi ha ni el més mínim dubte d’on ens trobem i de qui controla la situació. Amb uniforme. En el mateix lloc en el que tot just fa un any i mig ho feien encaputxats i vestits de negre de cap a peus. Així que ningú no té per què saber que hi ha un estranger en el grup. El Zaid i l’Ali miren contínuament cap als cantons i cada vegada que algú passa a l’alçada del lloc on esperem, callen, prudents. "El vas que es va trencar durant la guerra sectària segueix trencat i enganxat amb cola. Encara que ara es mantingui unit, el més mínim moviment podria acabar amb aquesta situació de seguretat relativa que vivim". El Zaid insisteix en que encara no és possible confiar-se i és millor actuar amb discreció.
El Zaid és el meu amfitrió aquí. Professor d’enginyeria a la Universitat Al Mustansiriya. Pluriempleat. Treballa amb la seva dona en una cadena familiar de botigues de roba. Al Kuj, les anomenen, amb set delegacions en diversos barris de la ciutat, independentment de la seva pertinença sectària. Llocs als que s’han de desplaçar per entregar la mercaderia. Trajectes on es pot morir pel cognom, sentència de mort a Bagdad durant diversos anys. Igual que en el seu dia va succeir amb les comunitats europees, el lliure comerç és un dels modes a través dels quals es pot reconstruir el teixit urbà. El Zaid parla perfectament l’anglès, igual que tota la seva família. El seu pare viu amb ells, desplaçat. Sap que mai no tornarà a casa seva a Al Ghazalia. Van començar a desaparèixer joves del seu carrer. Setmana a setmana. Es tractava d’un missatge. Tots eren xiïtes. No va esperar ni es va enfrontar amb ningú. Simplement, un dia va marxar. Era març de 2007. Tota la seva biblioteca es va quedar a la casa. No para de repetir-ho. Li dol. És professor d’economia a la mateixa Universitat que el seu fill. Ha escrit 8 llibres sobre el petroli iraquià. No vol parlar. Fa poc que els seus antics veïns li han trucat per telèfon demanant-li permís (informant-lo en realitat) de que una família sunnita, desplaçada d’un altre barri viu a casa seva. No vol cobrar-los un lloguer a canvi de que li cuidin la casa. Tampoc s’atreveixen a tornar per comprovar per sí mateixos l’estat de la vivenda. Una més de les històries de Bagdad.
Al costat de l’Ali i del Zaid, dues hores d’espera fins que l’oficial que dirigeix un dels quatre checkpoints a través dels quals es pot penetrar a Khadamiye s’assegura que un estranger està autoritzat a penetrar en el barri. Una cop més una paraula en anglès va ser suficient per delatar i despertar la curiositat dels policies. L’escena serveix, també, per comprendre que a dins de l’operatiu de seguretat de la policia i l’exèrcit iraquià hi ha dues categories que no es troben estandarditzades: l’estranger i el periodista. Però estem de sort, al menys, caminant es pot passar. Ni cotxes ni bicicletes estan autoritzades a entrar o sortir del barri. El Zaid, membre d’una família respectada, decideix no mobilitzar els seus contactes que podrien agilitzar tots els tràmits buscant, sempre, la major discreció. Ni tan sols el camí des del punt de control fins a la vivenda es realitza en línia recta sinó donant voltes a vàries de les illes fins que queda clar que ningú no ens segueix.
L’operatiu de seguretat de Bagdad ha decidit que no es permet l’entrada de càmeres al recinte, totalment acordonat per tanques i blindat pels cossos de seguretat, en el qual tindran lloc les cerimònies finals de l’Ashura a la capital. Si el barri de Khadamiye es troba blindat per un primer control de seguretat a base de checkpoints, una vegada a dins un segon cinturó, aquest cop amb tanques metàl·liques, blinda els carrers adjacents a la mesquita pels que discorrien les celebracions. Tot i així els policies no saben com comportar-se amb els estrangers ni està clar el límit de la cadena de comandament que assumeix les decisions.
El temps d’espera sempre és suficient per congeniar amb policies tan curiosos com avorrits. El sònar amb el que intenten detectar armes i explosius salta aleatòriament i desperta la curiositat de molts. Es posa en dubte la seva efectivitat. Han comprat enormes quantitats de l’aparell, que obliga el seu operador a caminar davant dels subjectes investigats, és a dir, tots, així com el que portin amb ells. Se senten cada vegada més veus crítiques respecte al seu ús i la seva efectivitat, fins i tot entre la població. A l’estranger ja s’han escrit prou textos demostrant la seva absoluta inutilitat i més enllà d’això, l’immens negoci amb el que hi ha algú que s’ha lucrat. Però què més dóna aquest sònar que no reacciona davant de la meva càmera ni de les meves bateries, si, sense anar més lluny, els potents jeeps blancs no s’aturen en els checkpoints mentre els ciutadans corrents són escorcollats amb rigor. La seguretat és molt relativa. Depèn exclusivament de qui siguin els que decideixin fer-la saltar, de nou, pels aires. Especialment quan els que es mouen en aquests jeeps que viatgen a tota velocitat són, precisament, alguns dels que van desencadenar i batallar a la guerra sectària que va destrossar Bagdad el 2006, 2007 i 2008.
A l’interior de Khadamiye és pràcticament impossible treure una càmera a l’exterior. Ni un sol dels seus carrers està lliure de controls policials. Ni una sola de les seves cantonades. Al passeig davant del riu, des del qual es divisa l’altra vora del riu, Adhamiye, que no arriba a un kilòmetre, hi ha tres paradetes amb els seus jeeps respectius. Aquesta és la mitjana que cal calcular. Un grup de policies fix, mitja dotzena, cada 300 metres i nombroses patrulles que caminen entre els habitants del barri. El Zaid explica que Khamadiye és una de les zones més segures de la capital. La seguretat democràtica del nou Iraq.