1976, politòleg, periodista freelance
[22/02/2010]
El carrer Al Saydoun, a Karrada, amb terrasses plenes d’estudiants que mengen i beuen sucs, podria recordar Beirut. Per primera vegada, després de viatjar des de Bàssora a Bagdad, les dones destapades són gairebé tantes com les tapades i els texans i les bambes superen àmpliament els vestits tradicionals, majoritaris al sud del país. Ali Kareem, estudiant de Direcció teatral a l’Acadèmia de Belles Arts de Bagdad senyala una illa de construccions de planta baixa: "Són els locals de la comunitat homosexual a Bagdad". – I ningú no els ataca?. – "No. Ja no". L’Assim i el Bilal, companys de l’Ali a la Universitat i estudiants de disseny i escultura, respectivament, amb els que compartim terrassa, asseguren que aquella època ja ha acabat. Hi ha alcohol disponible, terrasses plenes i normalitat gairebé absoluta. És part de la llibertat que lluita per recuperar els carrers després de gairebé 7 anys d’ocupació militar estrangera i dos anys de guerra sectària entre milícies religioses. "Sabem el que pot passar en qualsevol moment. Però també que cada vegada succeeix amb menys freqüència".
Caminem fins a Abu Noass, el passeig més transitat davant del riu Tigris, a Bagdad. Allà hi ha sobreviscut una estàtua, la del poeta que lloa l’amor, hetero i homosexual durant el califat de Harum al Raschid. Es tracta d’un dels parcs més bonics i pacífics de la ciutat i ara sembla impossible, amb l’aire de normalitat que s’hi respira, que en el pitjor moment de la guerra sectària que va esmicolar la ciutat fa un any i mig, el Ministeri de Sanitat obrís un recompte diari de cossos torturats i assassinats que apareixien surant al riu, davant del lloc on ens asseiem a gaudir d’un picnic.
Actualment, Abu Noass està ocupat un matí qualsevol, un divendres qualsevol de desembre, per grups de joves i famílies que gaudeixen del menjar en alguna de les terrasses obertes, parelles d’enamorats que passegen agafats de la mà i partits de futbol sota el sol del suau hivern iraquià en el que un equip juga amb la indumentària del Real Madrid i el contrari ho fa amb la del Barça. Només trenquen la calma els helicòpters nord-americans als que ningú fa ni cas – són gairebé set anys de costum – i que s’enlairen des de la Zona Verda, situada a l’altra banda del riu, davant dels hotels Sheraton i Palestina, no només totalment buits en la actualitat sinó sotmesos ja a mínimes mesures de seguretat. Ni tan sols és possible veure les armes, recolzades a l’interior de les cabines, dels guàrdies que registren amb desgana els que entren, carregats amb motxilles, al recinte que els hotels comparteixen amb dos canals de televisió locals.
L’Ali, el Bilal i l’Assim mengen a l’aire lliure i fan broma. Feliços, però no volen confiar-se: "No volem que transmetis una idea equivocada, el fet que estiguis aquí amb nosaltres segueix sense ser normal. Ets estranger. Així que no et separis de nosaltres i estigues callat sempre que algú et pregunti qualsevol cosa. Deixa’ns parlar a nosaltres". Tenen la mateixa edat. Entre els 20 i els 25 anys. Pràcticament no recorden el règim anterior. I se senten relativament lliures. "Nosaltres no hem pogut escollir i hem viscut gairebé tota la nostra vida en guerra fins el punt en el qual deixes de pensar en ella i et limites a viure el dia a dia. Potser trigarem una mica més del necessari en acabar els nostres estudis perquè és necessari treballar a la vegada, però fem teatre, pintem, anem a exposicions, escoltem música i ens divertim".
La definició de l’Ali de la seva vida diària no és diferent de la que podria fer qualsevol estudiant en una universitat de qualsevol país mentre espera il·lusionat a que s’obri el nou teatre del Col·legi de Belles Arts, a punt de ser finançat per un programa de cooperació de l’exèrcit nord-americà. I no sembla provocar-li cap contradicció. "Sí, una vegada els hi vaig preguntar als soldats que entraven a la Universitat per què havien assassinat tantes dones i nens iraquians. No em van contestar. També els hi vaig preguntar per què entraven armats a la Universitat. Em van contestar que per seguretat. Per la vostra o per la meva? Silenci. Només penso que haurien de marxar com més aviat millor. Sí, si vols et puc dir això. Però també que tinc por del que pugui succeir quan se’n vagin. Lamentablement, no confio en els iraquians".
L’Ali, que vivia a Kerbala, tenia 17 anys quan va començar la guerra. "Estava dormint. Vaig sentir un soroll estrany, vaig sortir al carrer. Hi havia tancs i soldats. La gent els saludava. Vaig cridar els meus amics. Ens varem asseure davant seu i els varem observar durant dies. Les nostres famílies estaven contentes perquè havien derrocat a Saddam". A casa seva no es va parlar gaire del tema. "Sé que ningú estava disposat a morir per Saddam. Gairebé no hi va haver resistència, els problemes varen començar més tard". L’Ali es preocupa, sobretot, per la possibilitat de tirar endavant els seus muntatges teatrals. El curs passat varen representar "Tot esperant Godot". Aquest any esperen fer el mateix amb Fernando Arrabal. No li interessa massa parlar sobre l’ocupació, invisible i amb data de retirada, mentre comença a explicar les obres que estan discutint a la Universitat. Els pros i els contres de cadascuna de les que valoren representar.
El Bilal parla de la importància de recuperar novament el centre de Bagdad per la ciutadania "vaig conèixer aquest lloc el 2003, quan el meu pare va començar a deixar que l’acompanyés a alguna de les galeries i exposicions d’art que es celebraven en aquest lloc. Posteriorment, entre 2005 i 2008 era pràcticament impossible arribar fins aquí a causa dels dispositius de seguretat nord-americans. Des que l’exèrcit iraquià controla la situació podem passejar de nou per Abu Noass. Sabem que demà podria canviar de nou la situació però confiem en que això no succeeixi". L’Assim defensa la importància de les seves activitats artístiques, de les seves exposicions, de l’existència de galeries, concerts, obres de teatre "molta gent pensa que els que no agafem les armes per lluitar contra els nord-americans som col•laboracionistes. I no és així. Intentem construir les nostres vides i el nostre país en la mesura de les nostres possibilitats, no de la manera en la que ens pressionen perquè ho fem".
Cap dels tres estudiants, igual que els que conec a Bagdad, és creient ni practicant religiós. L’Ali i el Bilal provenen de famílies que serien descrites pels sectaris com a xiïtes. L’Assim, d’un entorn sunnita "el meu germà i el meu pare eren militants clandestins del partit comunista durant el règim anterior, van lluitar contra Saddam. El meu pare fins i tot va lluitar a Palestina i al Líban als anys 70 amb el Front Popular per l’Alliberació de Palestina. Fa dos anys l’exèrcit del Mahdi va entra a casa nostra per obligar-nos a abandonar-la. Ens hi varem negar. Els nostres veïns, xiïtes, ens varen defensar, varem tenir molta sort, però des d’aleshores, jo selecciono molt els barris de Bagdad als que m’atreveixo a anar i aquells als que no".
L’Assim, per tant, no acompanyarà l’Ali, que interpreta aquesta mateixa tarda un monòleg al Centre Cultural i de pensament islàmic Imam Hussein d’Al Sho’ala, un barri al nord-est de Bagdad controlat per l’Exèrcit del Mahdi. Al Sho’ala ha viscut la part més violenta dels enfrontaments sectaris del Districte d’Al Khadamiye, al qual pertany.
- Són els clergues i religiosos les persones amb les que et sents còmode?
"No, de cap manera. En aquell barri són els assassins. Però és una de les poques oportunitats que tinc d’actuar davant d’un públic. La representació d’aquest monòleg no va ser permesa aquí, a Abu Noass, pel govern. I vull veure la reacció del públic. Es diu “La bota”. Sé que als Saderistes els agradarà. Un company de la Universitat viu allà i ha gestionat la visita".
Una sola trucada de telèfon i mitja hora d’espera. "L’estranger pot venir amb tu. És benvingut". L’aire de normalitat amb el qual es proposa a un periodista europeu, sense cap mena de protecció més enllà de la intervenció verbal d’un amic, la visita a un feu de l’Exèrcit del Mahdi, al que fins fa uns mesos era impossible acostar-se, descriu bé la calma relativa de la situació actual a Bagdad. Només 20 minuts de taxi i un parell de "chekpoints més. El camí fins a l’entrada d’Al Khadamiye és fluid i sense ensurts. De Khadamiye fins a Al Sho’ala, un gran jeep blanc de vidres tintats dels que no s’aturen als checkpoints. El lleó ja no és tan ferotge com el pinten. Tampoc no són tan durs els controls de seguretat a Bagdad. Tot depèn de qui condueixi el cotxe, no del que transporti.
Ens reben diversos líders de la comunitat en una casa on es cuina abundantment per l’Ashura. La zona contrasta amb el centre de Bagdad. Al Sho’ala no té enllumenat, la foscor fora de les cases és total. Ni servei de neteja. L’estat del barri és lamentable. Com a molts altres barris que hem travessat hi ha nombroses cases buides, abandonades i mig en runes. També famílies que viuen, evidentment, en cases que no són seves. Les petjades del desplaçament de la població són clares en gran part de la ciutat. Un cop al Centre Cultural es menja i es beu te. Es resa, es veu un vídeo que representa el martiri de Hussein i es pronuncien diversos discursos de to religiós sense entrar en cap consideració política. El local està ple d’homes que murmuren a l’uníson versos de l’Alcorà en resposta a les paraules dels que presenten l’acte.
La representació transcorre amb normalitat, el centre està ple de gent, els assistents escolten amb atenció el monòleg en el que l’Ali parla amb una bota i es queixa, davant d’ella, de la violència que l’ocupació ha imposat als iraquians, utilitzant la primera persona d’un exiliat en un país veí que vol tornar a casa, però que ja no gosa fer-ho perquè ara té por d’altres iraquians. Aplaudiments. Crits de record del martiri de Hussein, no oblidem que el dol de l’Ashura xiïta és un context en el que té lloc la representació. L’Ali, emocionat, creu que ha estat tot un èxit "normalment els religiosos no aplaudeixen, i menys a un jove. Va contra els seus hàbits culturals. Però aquesta vegada han aplaudit, tu mateix ho has vist. Aquesta és la meva resistència, explicar-los que després de la violència de l’ocupació americana, ara el problema està entre nosaltres, i ho han entès. Ells no són innocents. Estan implicats. I m’han entès. Aquesta és la meva resistència". Ens conviden a te. Es mostren acollidors i, sobre tot, encuriosits. L’Ali no deixa que em confiï. "No responguis a masses preguntes, no donis detalls. No els conec a tots, és millor que no ens allarguem, es fa tard, anem a dormir a casa meva. És molt més segura que l’Hotel".
Nota a posteriori: Com repetien tantes vegades, la situació de relativa normalitat pot canviar en qualsevol moment. Només tres setmanes més tard, un terrorista suïcida es va immolar prop del passeig d’Abu Noass. Va assassinar 41 persones que, simplement, passaven pel carrer.