1976, politòleg, periodista freelance
[19/02/2010]
Intissar, 29 anys, és la filla de Hassan Oleiwi i ha rebut 40 quilos d’explosius a la porta de casa seva. Milita pels drets de la dona a Najaf, ciutat santa dels xiïtes iraquians. Van intentar intimidar-la amb trucades tan anònimes com explícites sobre el que podia succeir-li en qualsevol moment. Va rebre també desenes d’amenaces al seu telèfon mòbil. Sense oblidar, evidentment, els insults i comentaris als que ja està més que acostumada quan camina pel carrer.
A partir de l’estiu de 2005 la Intissar, farta del que veia al seu voltant, es va convertir en activista. Va publicar articles, va començar a implicar-se políticament, es va relacionar amb organitzacions estrangeres, va intentar elevar la veu de les dones als òrgans representatius de la seva ciutat i el 18 de setembre de 2007 va ser escollida responsable del Consell d’Organitzacions de la Societat Civil de Najaf. Va ser aleshores quan algú va decidir que la Intissar no havia de jugar un paper en la vida pública de Najaf. No havia de convertir-se en exemple de dona lluitadora. O sí. Però equiparant la dona que lluita amb la dona morta. Avís per a navegants. I varen arribar els explosius que varen estar a punt d’emportar-se per davant, no només la pròpia Intissar, sinó tota la seva família. "Quan vaig ser víctima de l’atemptat, l’únic que vaig fer per protegir-me va ser quedar-me a dintre casa durant un mes perquè tots pensessin que havia marxat de la ciutat. Però varen aconseguir que no obríssim l’Oficina d’Assumptes de la Dona com havíem planejat. Ningú estava disposat a assumir el risc en aquell context".
La Intissar ha patit, al llarg dels últims quatre anys, una pressió real i continuada per part de fanàtics que, tot i representar, probablement, el sentir majoritari de la població, es consideren amenaçats per una dona que no calla i no es resigna a la islamització que viu el país. Que està disposada a defensar els seus drets i a reivindicar-se. A relacionar-se, a estudiar, a treballar, a participar en la presa de decisions i a incidir en la vida pública. Que no accepta convertir-se en una figura de negre més, tapada de cap a peus, amb la identitat anul·lada.
Mentre ens preparem per sortir al carrer, la Intissar continua parlant. Es recull el cabell. Se’l tapa amb el hijab, desplega la seva túnica negra, l’abaya, i en un ràpid moviment, repetit milers de vegades, s’embolica cobrint-se completament, de cap a peus, tota de negre. La noia de la meva edat en texans i samarreta, amb la que he estat parlant durant hores i amb la que ara camino pel carrer, s’ha convertit en una ombra gairebé irreconeixible, difícil de diferenciar de la resta de dones amb les que ens creuem. No ho fa voluntàriament. No vol que ho pensi ningú. "Hi ha dones a Najaf per a les que sortir al carrer ja és tot un èxit. Moltes, potser la majoria de les dones d’aquesta ciutat, veuen com el seu món exterior es limita al mercat, unes hores a la setmana, embolicades amb l’abaya, mirant a terra i sempre amb presses i vergonya. Han anat a l’escola només el mínim per saber llegir i escriure i la resta de la seva existència es limita a viure en una presó, la creada per la seva pròpia família".
La Intissar treballa a la Lliga de Dones Iraquianes, organització fundada el 1952 i que 57 anys després de l’inici de les seves activitats pot considerar que el seu major èxit a la ciutat de Najaf va ser una manifestació amb 17 participants l’agost de 2005. "Els que passaven per davant es reien de nosaltres i ens insultaven. Els soldats nord-americans ens fotografiaven com si fóssim animals en un zoològic i ens varen acabar convencent de què tornéssim a casa nostra abans que algú ens ataqués".
Pretenien protestar contra l’article 41 del que era aleshores un projecte de Constitució per l’Iraq. Protesta inútil. La Constitució va ser aprovada i l’article 41, que regula que tots els iraquians són iguals davant la llei en funció de la seva adscripció religiosa i ètnica, va entrar en vigor. Des d’aleshores, res similar al matrimoni civil, res similar als matrimonis mixtes. S’accepta la possibilitat d’elevar a llei civil les decisions dels religiosos que decideixen sobre els usos i costums de la població. Especialment els de les dones. I aplanen el camí pels que realment dominen la realitat del que es pot i no es pot considerar respectable: les milícies dels partits islàmics. Des d’aleshores, els sunnites es casen amb sunnites en corts sunnites. El mateix pels xiïtes. Evidentment, també hi ha excepcions. Són poques. De valents. Existeix el contracte civil, en privat. Pels resistents. Però en contrast amb el passat, els matrimonis mixtos ja no són freqüents, entre comunitats que han estat separades. "A l’Iraq mai abans s’havia preguntat per l’origen sectari. Des de la invasió, la pertinença sectària es converteix en el centre de la teva identitat. El govern i la seva Constitució s’esforcen per organitzar la societat amb aquesta orientació" afirma indignada. Quan es va aprovar la Constitució, es va establir un període de provisionalitat de sis mesos després dels quals havia de ser modificada. "Han passat ja tres anys i no només no es modifica. Ni tan sols s’aproven les lleis per desenvolupar-la". La Intissar no confia en el procés polític en marxa a l’Iraq.
De cara a la pròxima convocatòria electoral explica com la llei marca que cada tercer lloc de la llista ha d’estar reservat a una dona. A la vegada, sempre existeix un mecanisme per no complir les disposicions aprovades pel parlament. "No puc estar a favor de què se’ns converteixi en una quota relegada a la tercera posició. Vull que puguem ocupar qualsevol posició. A més moltes dones, una vegada escollides, són obligades indirectament a dimitir per cedir el seu lloc a un home". No vol donar ni la més mínima credibilitat a partits com el Consell Suprem de la Revolució Islàmica, o el Partit Islàmic Kurd que, sempre segons la seva versió, donen diners a les famílies per fomentar l’ús del hijab.
"La situació de la dona al sud de l’Iraq és complexa. Depèn de les tradicions i hàbits socials molt més que del que diguin els clergues. Les dones es limiten a repetir el que han vist que feien les seves àvies i mares". Matisa, intentant que tot el pes de la culpa no recaigui sobre els clergues i la religió. "És cert que ara per a una majoria existeix la possibilitat d’estudiar, fins i tot a la Universitat, en els casos en què hi ha diners i pares amb una mentalitat oberta. Però quan algú vol casar-se es fiquen a casa i tenen fills. És pràcticament impossible que avancem. Se’ns obliga a repetir un rol en la societat que no és possible qüestionar-se. No es permet que les dones s’integrin fora de la llar. Per molts marits i pares és, simplement, una vergonya. És una cosa inassumible perquè fa parlar la gent". Insisteix en mencionar, militantment, l’organització per la qual treballa, teòricament independent i apartidària, però lligada a la pràctica al Partit Comunista de l’Iraq. "Des de la Lliga de Dones Iraquianes es treballa per qüestionar aquests usos socials i ajudar les dones perquè sàpiguen el que poden ser, si ho volen. Moltes dones ens entenen, però són les famílies les que no els hi permeten fer res".
Per completar el catàleg de problemes que es pateixen pel simple fet de ser dona incideix en el que normalment es coneix a Occident com a crims d’honor, "Quan una dona és violada, la seva família l’assassina i la policia impedeix que preguntem, que denunciem" tot i que també afirma "que aquesta pràctica es restringeix a l’àmbit rural i ha estat pràcticament eradicada dels entorns urbans. També hi ha dones que són venudes per les seves famílies per exercir la prostitució en els països del Golf com a càstig si han tingut alguna relació prematrimonial".
"Tinc l’esperança de què millori la situació". Tot i que és evident que no ho creu realment, intenta convèncer-se a sí mateixa. "La major debilitat de l’Iraq radica en què tenim un govern absent més enllà dels àmbits policial i militar, sense subministrament estable d’electricitat ni d’aigua des de fa gairebé 20 anys, tot i nedar en petroli". La metàfora de què un dia els iraquians obriran l’aixeta de la cuina i en sortirà petroli mentre la població es mor de set, repetida sistemàticament per molts interlocutors, és el lloc comú més representatiu de la desconfiança respecte el futur que pot escoltar-se per tot el país. "Unes lleis insuficients, que no es desenvolupen perquè cap partit pot pensar en l’interès general i una societat que no vol escoltar, acostumada a dècades de dictadura i guerra. La paraula democràcia a l’Iraq no té significat".
Mentre continua explicant-se comença a joguinejar amb la seva bossa. Finalment l’obre i en treu un paquet de mocadors, un telèfon i un revòlver. Juga amb ell com amb qualsevol altre objecte. La Intissar camina armada pel carrer. No pensa deixar-se intimidar per les milícies. No pensa deixar-se assassinar. No, com a mínim, sense defensar-se.