1976, politòleg, periodista freelance
[18/02/2010]
Vuit checkpoints en 120 kilòmetres, la distància que separa Rumaitha de Najaf. Ni una sola pregunta. Policia i exèrcit iraquià en perfecte (o aparent) control de la situació tot i que el Ministre de Defensa es trobi exclòs del joc polític i de les properes eleccions (en el moment de realitzar el viatge -decisió revertida posteriorment). Fins i tot hi ha parades turístiques. La carretera, escortada per oasis de palmeres, rumb a Babilònia, en contrast amb la desèrtica ruta recorreguda des de Bàssora cap el nord. Més camells i beduïns pels que no passen ni el temps ni les guerres. Més mesquites de parada i fonda per viatgers i peregrins. Ni un sol home armat sense uniforme. Com a mínim a la vista. Mirades de sorpresa. No és gaire freqüent veure estrangers per aquesta contrada. Malgrat tot. Benvinguda generalitzada. Te i més te. Cap problema. Definitivament el sud de l’Iraq no es correspon, per a l’estranger, amb l’imaginari utilitzat per representar-lo. Només podrien mossegar els gossos salvatges. I durant el dia s’amaguen.
En un tres i no res, Najaf. Gran i efervescent, imponent hospital en construcció a l’entrada de la ciutat. Carreteres millor asfaltades que les recorregudes a la regió de Muthana (Samawa i Rumaitha). Les banderes amb el rostre imponent de l’Imam Hussein –ulls perfilats, barba afilada i una barreja de colors més pròpia de la portada d’un disc pop que de la iconografia religiosa a l’ús- que augmenten de número i pràcticament cobreixen les façanes de comerços i de cases. Sempre que s’obviï el model de banderola alternatiu, en el que el seu cap apareix tallat i clavat en una llança –menys habitual però també present- o el del bebè amb una fletxa clavada al pit i en braços d’una dona que pateix de la que no es veu el rostre. I que no sembla el més ideal per fomentar la participació infantil a la celebració. Massiva. A més dels tambors, trompetes, i crits d’homes que es donen cops a l’esquena i agiten les espases a l’aire. Només són desfilades d’assaig de l’Ashura però el conjunt adquireix ja un to dens, sentit, de dol col•lectiu. Tamisat pels dolços que es reparteixen pels carrers i als que, òbviament, és impossible negar-se.
L’hospitalitat a Najaf prové de Hassan Olaiwi, mestre jubilat, membre del residual Partit Comunista de l’Iraq (dos diputats al parlament). Perseguit pel règim de Saddam, del que va haver d’amagar-se diversos anys deixant la seva família sota la cura de parents propers, i bombardejat a la seva pròpia casa per l’activisme de les seves dues filles, Thuwar (Revolució) de 27 anys i Intissar (Victòria) de 29. El primer que ensenya, al costat dels danys provocats per l’explosió, dos rifles d’assalt que amaga sota la televisió. Mai no els ha utilitzat. Perquè l’atac provenia de 40 quilos d’explosius que, tot i estar mal col·locats, van rebentar la porta de la vivenda i tots els seus vidres, enviant metralla contra les parets de diverses habitacions, fracturant una de les columnes que sosté el segon pis i provocant esquerdes, més o menys reparades a l’espera de temps millors. "Si s’haguessin atrevit a atacar-nos de veritat ens hauríem defensat, però aquella bomba a la porta, amb tota la meva família a l’interior, és de covards. Quina culpa en tenen els nens? Són problemes d’adults, que ens deixin defensar-nos i que donin la cara si tenen problemes amb nosaltres, però no poden atacar una família sencera amb explosius d’aquesta mida".
Hassan Olaiwi és pessimista. Pensa que la calma actual és relativa i, sobre tot, temporal. Sap que els que els varen atacar a causa de l’activisme de la seva filla són, ara, gairebé amb absoluta certesa, membres de la policia, refugi temporal de les milícies islamistes que varen sembrar el terror el 2006, 2007 i 2008. Els anomena "el Monstre que dorm".
Com sempre a l’Iraq "les coses se saben però no es diuen, i menys als estrangers. Aquí tenim altres mecanismes per solucionar els nostres problemes". I no es refereix a una o altra força política. Quan una família és atacada a l’Iraq, tot sovint les víctimes podrien reconèixer els seus agressors, trobant-se’ls el dia següent pel carrer amb total impunitat i sense possibilitat de recórrer a un sistema judicial o policial en el que no poden confiar.
Hassan creu que el preu a pagar pel derrocament de la dictadura ha estat massa alt. I que la situació actual no és millor, sinó pitjor. La democràcia no qualla. Quan passin les properes eleccions (març de 2010) i els nord-americans es retirin totalment, és probable que torni a esclatar la guerra. "La propera guerra serà pitjor que les anteriors perquè durant aquests últims anys tots ens hem identificat i posicionat en diferents sectors, de manera que ara ja no hi ha possibilitat de fer marxa enrere. Els que no accepten les regles del joc, si no vencen pacíficament, intentaran fer-ho de nou per les armes, fins i tot sense treure’s els uniformes de l’exèrcit i la policia que porten posats. Així ha estat sempre a l’Iraq i així seguirà sent sempre".
- No creu que el canvi hagi estat positiu?
"No pensàvem que hagués de passar tot això. Jo odiava Saddam Hussein. Però la manera com el varen penjar, el primer dia de l’Eid (festivitat musulmana) va ser una humiliació per l’Iraq, una obra de teatre cruel, una venjança iraniana. Crèiem que després de l’ocupació estrangera vindrien iraquians des de l’exterior amb un pla clar. Era necessari derrocar el règim, però mai no ens varen consultar. Els iraquians progressistes i laics no volien que hi hagués una ocupació però mai no es varen poder posar d’acord. El resultat ha estat una coalició temporal d’interessos entre els americans i els islamistes, dissenyant els seus jocs de poder partidista, sense preocupar-se realment ni pels iraquians ni per l’Iraq. Un desastre. Sis anys de guerra, un país que ja no pot anomenar-se així i que són, en realitat, tres zones cada vegada més aïllades entre sí. Jo no puc viatjar a Diyala o Anbar i algú del centre del país no pot venir a visitar-me a mi. Així és com s’ha pacificat la situació, dividint i incomunicant el país. L’Iraq és un invent, és irreal. S’ha creat una democràcia ètnica".
- Quin va ser, doncs, l’error?
"L’error va ser la tàctica militar utilitzada quan l’ocupació militar va decidir que només es podia comptar amb els islamistes per alliberar el país i que cap altra força tenia capacitat per fer-ho. Iran va donar suport durant molts anys a una plataforma per prendre el control de l’Iraq, debilitant-lo com a país, i els Estats Units s’han aprofitat temporalment de la debilitat i divisió interna per extraure’n els seus propis beneficis. Quan varen destruir tota l’estructura estatal ho varen fer conscientment, sabent que obrien l’espai pel sectarisme islamista. Mai no han volgut lluitar realment contra ells. Varen lluitar contra el Baaz fins que varen acabar amb ell, però no varen voler lluitar contra els religiosos. Finalment han estat aquests els que han triomfat".
Què es pot esperar del que succeeixi en un futur pròxim?
"Amèrica aviat marxarà de l’Iraq, ja pràcticament no es nota la seva presència. Quin serà aleshores el nostre destí? Ells mantenen un cert ordre a través de l’ocupació. Quan marxin s’instal·larà de nou el caos. Els iraquians som abans de res nacionalistes i la influència que Iran està guanyant en el país fa por. Una cosa és la tradició cultural o religiosa xiïta que aquí, al sud, compartim, i una altra cosa és la forma de govern i la independència nacional. El Consell Suprem de la Revolució Islàmica i el partit Badr estan a les ordres de l’Iran i en qualsevol moment es giraran contra el govern. El partit d’Ali Maliki (Dawa) és dèbil i es limita a aplicar les ordres nord-americanes, els saderistes han canviat vàries vegades de posició i tornaran a fer-ho, els kurds són cada vegada més forts i els sunnites no s’entregaran sense lluitar. Estan simplement a l’espera, reagrupant-se, reorganitzant-se. Jo no accepto l’ocupació, ningú hauria d’acceptar-la. Però totes les milícies estan esperant a que els nord-americans se’n vagin per tornar a la lluita pel poder. Iraq serà de nou el Líban multiplicat per tres. És qüestió de temps".
On radica el problema al que cal dirigir-se per buscar alguna millora de la situació?
"No hi haurà pau interna fins que les milícies xiïtes no acceptin les regles del joc polític democràtic i els antics baazistes tornin d’alguna manera a la vida pública, amb una constitució que es respecti i un parlament fort. Els iraquians són emocionals. El sectarisme existeix des de sempre. Si se li suma un factor extern, l’ocupació, i els líders armats, disposats a defensar interessos particulars a qualsevol preu, comença una carnisseria. Ningú no vol pensar en l’interès general. Només es pensa en el del seu grup, la seva tribu, el seu poble, la seva regió. País o Estat són conceptes estrangers a l’Iraq. Si la situació ha millorat és perquè la gent ha dit prou i ha pressionat per aturar les milícies. Però el que l’exèrcit del Mahdi ha fet als sunnites de Bagdad no es pot oblidar i el que els propis xiïtes s’han fet entre ells a Bàssora és difícil d’entendre. L’Iraq és un “ring” de boxa. De tant en tant retorna alguns cops de puny, però ja des de terra. En KO tècnic, derrotat. Intenta aixecar-se però tot el públic sap que no pot fer-ho. Al menys en aquest combat. Res de bo no pot succeir".
Parlar amb iraquians suposa tractar de desprendre’s de les etiquetes amb les que cadascun d’ells en funció de la seva edat, localització geogràfica, relació amb el règim anterior, creença religiosa o nivell de prejudici provocat per l’ocupació intenta identificar, gairebé sempre, el culpable. La descripció de la situació, per qui busqui línies-força comunes, és sorprenentment similar, diferint només pràcticament en l’adjectivació. On un es converteix en criminal i el seu veí en víctima, es creua un carrer i s’inverteixen els papers, gairebé sempre amb un relat estructurat sobre premisses similars, amb similars factors desencadenants, esdeveniments i conseqüències. Motivacions que gairebé sempre es remunten a un passat llunyà del que és millor no parlar, lliscant per la venjança concloent en mort i torna a començar.
En paraules de Thuwar, filla de Hassan, "Najaf es troba dividida en dues parts, la de la mesquita de Koufa, controlada per l’exèrcit del Mahdi i la resta de la ciutat, sota el control de la milícia d’Al Badr (Consell Suprem de la Revolució Islàmica). És una situació anormal i no es correspon amb la realitat. Que dificulta la nostra vida". La seva germana Intissar matisa no t’oblidis del partit Al Dawa, d’Al Maliki, atrapat entre la milícia Sadr i la milícia Badr". Això és Najaf. On el pastís es reparteix, a trets, entre forces confessionals xiïtes