1976, politòleg, periodista freelance
[17/02/2010]
Cementiris de deixalles militars. Perquè ningú oblidi el passat. Petroli i gas cremant en la distància, boirosa, d’aquest hivern de desembre, gris. Un mur de pluja que es travessa i rere el qual no s’hi amaga un altre país, com podria somniar-se, sinó una interminable, previsible i eterna successió de checkpoints de l’exèrcit iraquià.
De Bàssora cap el nord, Nassiriya. Els controls militars no són un decorat, ni de broma. Només una mirada i l’estranger, indissimulat en el seu aspecte i malgrat el seu silenci continuat i mirada evasiva, ha de sortir una vegada i una altra del cotxe mentre els seus acompanyants donen explicacions, ensenyen papers, obren bosses i motxilles. En pocs minuts s’ha cridat l’atenció, despertat la curiositat. Miren. Apunten els noms, números de telèfon, matrícula, origen i destinació del viatge. Es comuniquen entre sí. El següent checkpoint ens espera, avisat, i repeteix la rutina. Un helicòpter de transports nord-americà travessa el cel. Vola baix. Per si després de dues hores de carretera i diversos dies a Bàssora algú s’havia oblidat que segueixen aquí.
Autopista de dos sentits, tres carrils en cada direcció circulen davant de l’aeroport militar d’Al Imam Alí, construït pel règim de Saddam, ara en mans de l’exèrcit nord-americà. Un comboi travessa lentament tres dels carrils. Camions de transport. El quart carril, ja en sentit contrari, ocupat per seguretat. L’escorta no falla. Els cotxes iraquians s’aturen obligatòriament, arraconats contra la cuneta. A la distància, camells i beduïns com en una estampa orientalista els ignoren. Una hora perduda. Ningú es mira els militars. Només esperen seguir el seu camí. Quan s’ha d’agafar un avió o viatjar per una cita, sempre s’ha de planificar tot amb un dia extra, pel temps que ens fan perdre. Aquesta vegada només ha estat una hora, però jo he estat esperant fins vuit hores. Sense cap explicació". Raisan Abu Ali, conductor acostumat a la ruta evita deixar anar un pamflet, estalvia les paraules, però ha deixat clara la seva posició.
A la dreta Nassiriya, cap el nord, Bagdad. A l’esquerra enfilem Samawa, punt de pas obligat en direcció a Najaf. A tota velocitat, el cotxe sobrepassa desenes de peregrins que caminen amb banderes negres. A l’Iraq hi ha tantes possibilitats de morir en un accident de trànsit com en un atemptat. A Batha, un poble d’uns pocs centenars d’habitants, la mesquita acull els peregrins. Totes les mesquites ho fan. Menjar, beguda, pregària i descans. Els hi queden tres o quatre dies de camí fins a la ciutat santa. L’Imam demana almoina entre pregària i pregària per reparar la mesquita. Te i no més de 15 minuts a cada lloc. A continuació, Warka, l’últim oasi de palmeres abans de l’entrada a Samawa on una imponent fàbrica de ciment que la contamina dóna la benvinguda als viatgers. Trencada la rutina, papers i explicacions ja no són suficients. Abdullah Al Maliki és reclamat a un apart més llarg de l’habitual. Ha costat 50 dòlars. S’indignen. Millor no discutir. Raisan i Abdullah juren a Déu durant diversos minuts amb ampul•losos gestos d’indignació. És la primera, però no seria la darrera vegada que els bitllets eviten innecessàries hores d’espera en un punt de control policial.
Samawa i finalment, a uns 30 kilòmetres, Rumaitha. 450 kilòmetres al nord de Bàssora. Un poble, rebentat, pràcticament sense asfalt i, com la resta, amb electricitat intermitent. Ha plogut i s’avança a través d’un autèntic fangar de fang barrejat amb escombraries. Ali Karim Shaib. Funcionari en el Ministeri de Medi Ambient ens espera davant de l’antiga comissaria de l’ocupació britànica, asil d’ancians i actualment llibreria islàmica. “Benvinguts a Rumaitha”.
Kareem Bidash, alcalde del poble, d’uns 12.000 habitants, té pressa per rebre l’estranger i transmetre els seus punts de vista. Ens dóna cita a la sortida de la seva classe d’anglès a l’única acadèmica de la zona. Hamed, el seu propietari, ha estat traductor de l’exèrcit nord-americà durant dos anys i va preferir establir-se com a professor d’idiomes amb els diners estalviats (1.400 dòlars al mes) que emigrar als Estats Units. Parla com un soldat -Saps?, ho pilles?". És tan simpàtic com un americà mig, tan acollidor com un iraquià mig. On molts hi veurien la tradicional figura del col•laboracionista, hi ha, en canvi, un jove que ha aconseguit sortir de la pobresa, establir-se pel seu compte, i que es nega a recordar l’experiència viscuda. No respon a preguntes relacionades amb el que va veure i fer durant el seu servei.
- No tens por que parlin malament de tu per haver treballat amb els americans?
- "No, perquè tots saben que només ho fem per diners. Si hi hagués més gent que parlés anglès hi hauria cues a les portes dels seus campaments". Ali Shaib assenteix "jo tinc diversos amics que ho fan i tots et diran el mateix, t’ho prometo. Només pels diners". – T’ha explicat alguna història? "No. No ha parlat mai amb nosaltres del que feien. La seva família fins i tot va abandonar el poble per por a les represàlies. Però ara la situació és diferent, ja no hi ha problemes amb això".
L’alcalde, amb ganes de practicar l’anglès que aprèn, relata el seu viatge d’un mes als Estats Units per participar en un seminari per alts càrrecs electes iraquians de cara a les eleccions. "Aquests joves estan despolititzats. Ells no recorden com era la vida sota el règim anterior i no són conscients del fet que els americans han complert la seva paraula, van venir, van derrocar Saddam i ara se’n van després d’establir un nou règim". El meu amfitrió Ali, que es dedica a la mediació i a l’estudi de les zones contaminades amb urani durant els bombardeigs nord-americans pel Ministeri del Medi Ambient, afegeix que "també han portat una mica de contaminació nuclear i molts morts" però l’Ahmed ho justifica. La propera ciutat de Samawa està contaminada perquè "Saddam Hussein la va omplir de soldats sabent que seria bombardejada".
Ali Shain recorda "jo era estudiant de física a Bagdad. Tres dies abans de començar la guerra vaig decidir tornar a casa perquè era més segur. Varen començar els bombardeigs i varem perdre la connexió amb el món exterior. Una nit me’n vaig anar a dormir amb l’exèrcit de Saddam a la porta i el matí següent em vaig llevar amb un soldat americà al seu lloc. El vaig saludar amb un bon dia i ell em va respondre amb un somriure. Al meu carrer els varem donar aigua i menjar. Els varem convidar a beure te. Estàvem contents. Els Baazistes havien marxat".
- "N’ets conscient que aquesta no és la versió canònica?"
-"Clar que sí. Però és el que va succeir. Després les coses van canviar, òbviament. Però en aquest poble, mai no hem tingut cap problema amb ells. Molts de nosaltres hem treballat amb ells en un moment o altre. Ja fa més de sis mesos que no han passat per aquí. Aquí no hi ha hagut resistència, ni explosions ni registres. Cap soldat estranger ha entrat a casa nostra"
- I què se n’ha fet dels Baazistes?
–"alguns són morts, d’altres han anat a Síria o Jordània i d’altres s’han quedat tancats a casa per sempre. Sabem que no poden sortir". - Què significa que no poden sortir? –"El primer dia varen tenir por de la reacció de la gent, el segon també, el tercer més, i de mica en mica, han passat sis anys". – És possible parlar amb ells? –No, molta gent no sap que són a casa seva, estan amagats. Si se sabés que alguns segueixen a casa seva, els matarien immediatament. Jo en vaig visitar un no fa gaire perquè era amic del meu pare i sé que necessiten ajuda però no puc portar-te allà on es troba, si algú el descobrís el mataria".
Li pregunto a l’alcalde si creu que és possible la reconciliació amb els sunnites i els supervivents de l’antic règim, com a membre del Partit del govern Al Dawa i polític més votat del poble. "El partit Baaz hauria de ser legalitzat de nou i hauria de participar en el procés polític. Són part de la població. Tots els professionals i intel·lectuals del partit que no tinguin les mans brutes de sang haurien de tornar als seus llocs i reincorporar-se a l’administració. Per exemple, la majoria dels diplomàtics i molts professors universitaris. És el millor pel país. Integrar els que pensen d’una altra manera en el sistema democràtic i no mantenir-los en la clandestinitat i les armes. Agafa l’exemple de l’Exèrcit del Mahdi, abans eren una milícia ferotge, ara són un partit polític més (Saderistes), i no són precisament ells els que estan desestabilitzant el país. Definitivament la meva opinió és que el Partit Baaz hauria de ser legalitzat i reincorporat al Parlament. La democràcia iraquiana es faria més forta".
L’alcalde d’un petit poble es pot permetre expressar opinions com aquesta, que no són compartides pels membres del govern, però que han estat sentides en repetides ocasions al llarg d’aquestes setmanes. A mesura que augmenta el nivell de responsabilitat decreix la relació entre posicionaments polítics de la ciutadania i decisions en conseqüència del règim polític existent.
La primera setmana de gener, la Comissió de Justícia i Responsabilitat, reunida a Bagdad amb el propòsit de seleccionar aquells que puguin incorporar-se al procés polític iraquià de cara a les eleccions del 7 de març va prohibir a més de 500 candidats que es presentessin a les eleccions sota l’acusació de pertànyer a l’antic Partit Baaz. Sigui certa o no la seva pertinença, la voluntat d’integrar-se en el joc polític és, en opinió de l’Alcalde de Rumeitha, d’Ali Shaib i de l’Ahmed, l’ex-traductor de les tropes americanes, l’única solució possible per avançar pel camí de la reconciliació.
La qüestió és que molts dels candidats als que es pretenia impedir la participació a les eleccions no són, com podria imaginar-se, membres de l’antic règim, sinó alts càrrecs de l’actual, rivals polítics del Primer Ministre Al Maliki. Resulta especialment sorprenent que es prohibeixi presentar-se a les eleccions a l’actual Ministre de Defensa, Abdel Qader al-Obeidi, responsable de la relativament reeixida transferència de la seguretat de mans nord-americanes a mans iraquianes al llarg de l’últim any. També es prohibia que es presentés a les eleccions a Saleh al-Mutlaq, actual líder de la minoria sunita. El motiu: mostrar en públic el seu suport a Iyad Alaui, principal adversari del Primer Ministre Al Maliki a les enquestes, participant amb ell en una llista alternativa a la del Primer Ministre. A l’actual Iraq, fins i tot les lleis de reconciliació amb el passat s’utilitzen, gairebé sempre, per a la defensa d’interessos privats.
200 morts i quatre cadenes d’atemptats suïcides més tard, dirigits directament contra peregrins xiïtes o centres simbòlics de la imatge de seguretat que pretén transmetre’s respecte a Bagdad, i quan ni tan sols havia passat un mes des del moment de la presa de la decisió, amb una visita del Vicepresident nord-americà, la Comissió electoral va revertir la prohibició i finalment els candidats vetats participaran al procés electoral