1976, politòleg, periodista freelance
[16/02/2010]
Ali Niazi és el responsable de l’Associació d’Estudiants en Lluita de la Universitat de Bàssora. Té 23 anys i estudia Administració d’Empreses. Té clar que d’ací a uns mesos, quan es llicenciï, intentarà emigrar a Europa o als Estats Units. "Per entrar a treballar a la Companyia de Petroli del Sud de l’Iraq és necessari pagar. Un enginyer pot guanyar uns 1.800 dòlars al mes i el lloc costa uns 20.000 dòlars. S’amortitza bé, però qui té aquesta quantitat de diners per subornar algun membre del govern de la província?".
Aquesta pràctica, anomenada "Raswa" és d’ús habitual. Assegura que el mateix problema és extensiu a la resta de places de l’administració –mentre els seus companys assenteixen de manera unànime-. "En la major part dels casos cada departament està controlat per un partit o una família que l’exprimeixen com el millor dels seus recursos". I no està d’acord amb que tot el debat polític iraquià giri al voltant de la seguretat. "El principal problema de l’Iraq és el control sectari de l’administració, especialment per part dels partits islàmics". Avui en dia qualsevol organització que s’estableixi en algun sector de la vida pública no és més que la prolongació d’algun dels partits religiosos. "El sindicat d’estudiants que hem intentat construir des de 2005 va ser prohibit el març de 2007. Varen enviar la policia a tancar les nostres oficines i no ens varen donar cap explicació. Al cap d’uns mesos es va establir a la Universitat, amb tots els mitjans possibles, la Unió d’Estudiants Musulmans de la corrent Al Sadr i "els escollits" del Consell Suprem islàmic iraquià. Els laics no podem ni moure’ns". L’amenaça és massa seriosa, especialment després de l’experiència de la guerra sectària desencadenada el 2006 i 2007 i que ha tingut com a principal conseqüència política la instauració d’una por absoluta entre la societat civil. "Sabem amb qui estem parlant i el que ens farien si intentéssim desobeir-los amb massa insistència. Tot i així estem intentant construir un sindicat d’estudiants laic des del Kurdistan fins el sud. L’Iraq necessita organitzacions que no estiguin basades en una sola província o en una sola creença religiosa. Si no aconseguim substituir l’actual sectarisme per una societat civil forta, l’Iraq no tindrà cap futur més enllà de la guerra".
Somriu quan se li demana la confirmació davant l’evidència. Asseguts, en una terrassa bevent cafè, parlant anglès i amb una càmera a sobre la taula està clar que està responent a una entrevista i que ningú no l’hi impedeix. Un checkpoint a la nostra esquena dóna una certa sensació de què cap milícia irromprà en la ciutat. "45.000 soldats i 17.000 policies en una ciutat de 2,7 milions d’habitants són la major demostració de que en aquest país no hi ha seguretat sinó un ús excessiu de la força. Bàssora és un camp militar. Absolutament militaritzat. El mateix dia que l’exèrcit es retiri del carrer, les milícies tornaran a reprendre el control". Segons Ali la decisió 91, presa pel Primer Ministre Al Maliki, va utilitzar Bàssora com un laboratori del seu pla de seguretat però "aquests soldats del chekpoint, sota la bandera de Hussein (sant màrtir dels xiïtes) tornaran a donar el control als seus líders religiosos el dia que aquests ho decideixin. Són milicians disfressats. Abans mataven encaputxats i ara s’ha redactat una llei i se’ls ha garantit un salari per legalitzar-los".
Ali Niazi és un dels participants en una reunió informal a casa d’Ali Awnofel, Director de l’organització de Drets Humans Shat Al Arab. Sota l’aparença d’una reunió d’ONGs per conèixer-se i discutir assumptes d’interès comú, Rasool Alhosond, acabat d’arribar a Bagdad com a delegat per Bàssora de l’Acord Nacional Iraquià, partit de l’ex-Primer Ministre Iyad Alaui, intenta congraciar-se amb organitzacions laiques, sindicats i ONGs de cara a les properes eleccions legislatives del mes de març. "Pensem que pot radicalitzar-se la violència en aquests mesos previs a les eleccions. Especialment a Bàssora temem que Fadila i l’Exèrcit del Mahdi tornin a disputar-se la ciutat i dubtem que el govern d’Al Maliki, del partit Dawa, pugui controlar la situació si això té lloc. Ells, els partits religiosos, no volen reconstruir la societat sinó posicionar-se per defensar els seus interessos particulars".
Segons el representant de l’Acord Nacional Iraquià, el pacte actual entre les milícies i el govern és molt inestable ja que Al Maliki rep cada vegada més pressió externa per complir la llei i acabar amb la impunitat, afegint tensió als seus pactes amb les milícies, a les que, a la pràctica, està traint. "Nosaltres només li donaríem suport si demostra que és capaç de desvincular-se definitivament dels sectors religiosos i comença a pensar en el conjunt dels iraquians". El conjunt dels participants a la trobada és molt escèptic respecte qualsevol possibilitat de millora de la situació i s’atribueixen, com a societat civil, la responsabilitat de posar fi a la guerra sectària. "Han estat els ciutadans els que han aturat la violència sectària perquè n’estaven farts, perquè no l’entenien perquè mai hem entès d’on sortia, qui eren els que duien a terme les massacres i per què l’exèrcit no feia res per aturar-los".
Tant els membres del Sindicat de treballadors del Petroli com els altres representants de les organitzacions presents estan d’acord en què el període d’Alaui com a Primer Ministre va ser potser el de més ebullició de la societat civil iraquiana, abans de l’esclat de la guerra sectària. Per més que nominalment es ratifiqui i insisteixi en la independència respecte els partits, les organitzacions presents coincideixen en alguna mena de mal menor o realpolitik. "L’única manera d’acabar amb el sectarisme dels partits islàmics xiïtes és donar suport a Alaui. És l’únic que ens va demostrar que sabia arribar a pactes. Si durant el seu govern no hi havia tanta violència va ser degut al fet que va saber pactar fins i tot amb oficials i experts del règim de Saddam i frenar els terroristes estrangers que s’infiltraven a l’Iraq" afirma Hassam Jumah, President del Sindicat del Petroli, no sense gran escepticisme i ironia. El concepte de mal menor es repeteix sistemàticament, es palpa en l’ambient al bell mig d’un ambient de derrotisme gens dissimulat.
Més que coordinar-se semblaria que estiguessin mesurant-se les forces. Areer Youseff, d’una Associació de jubilats del sector públic insisteix en què l’atur entre els joves és el principal causant dels successius esclats de violència dels que ha estat testimoni i que no dubta que tornarà a presenciar. "Les milícies pagaven als joves per matar i ara porten uniforme perquè l’exèrcit els paga millor. Però això és l’únic que saben fer. Especialment en el sud xiïta, amb un nivell educatiu i econòmic més baix que en el centre i el nord del país, la violència és un mitjà de vida. Si els nostres joves no troben un altre mitjà per progressar, seguirem sotmesos a una dictadura, tingui la forma que tingui, amb Baazistes o religiosos xiïtes. La societat es mor sense desenvolupament econòmic i cap dels governs no s’ha preocupat de donar oportunitats als joves. La seguretat és important. Però la seguretat no podrà durar gaire sense treball o empreses iraquianes amb capacitat de progressar".
Els sindicalistes del petroli prossegueixen incansablement la seva campanya contra la subhasta de camps petrolífers que acaben sempre en mans d’empreses estrangeres i la conversa deriva novament cap aquesta direcció. Per més que ho intentin, aquesta mateixa tarda, i tot i moure’s com a treballadors, i en cotxes de la companyia, després de diverses hores d’intents infructuosos, l’exèrcit impedeix el nostre accés a les refineries de Rumailah, a la carretera que condueix a Nasiriya a uns 100 kilòmetres al nord de Bàssora. No hi ha prova millor de la falta de poder del sindicat que la impossibilitat d’accedir a les instal•lacions de l’empresa en la que treballen per trobar-se amb la resta de treballadors i membres de l’organització. La societat civil iraquiana encara haurà de fer un llarg camí abans de recuperar el seu espai natural.
Com a mínim, els supervivents ho intenten. Sorgeixen organitzacions de tota mena que insisteixen en frenar la presa del poder per part dels grups religiosos. Però les bones intencions d’un grapat d’homes i dones es converteixen en silenci, telèfons apagats i càmeres amagades cada vegada que ens acostem a un dels centenars de chekpoints que controlen cada cantonada. Encara pitjor que el silenci. La tristesa i la impotència.
A través de la finestreta observen com lentament travessa el carrer una processó que assaja les desfilades de l’Ashura, vàries desenes de nens, adolescents i adults vestits de negre rigorós avancen amb una lentitud coreografiada al pas que marquen els tambors mentre es donen cops al pit i l’esquena amb tanta força que se sent com xoquen els palmells de les mans sobre el cos, els pals amb cadenes contra l’esquena. "Aquestes són les úniques manifestacions de les que seràs testimoni a l’Iraq. Es lamenten per quelcom que va succeir fa mil anys mentre la seva riquesa nacional és regalada a l’ocupant. I enfront d’això no surten al carrer". Farouk Ismaeel, quatre dècades de militància sindical, tampoc en aquesta ocasió llençarà la tovallola.