1976, politòleg, periodista freelance
[15/02/2010]
A primera hora del matí, la direcció de la Federació de Sindicats de Treballadors del Petroli es reuneix a les oficines de la SOC (Companyia de Petrolis del Sud de l’Iraq). Estan preocupats pel seu futur i han convocat una reunió d’urgència. Alhora que el país renova i concedeix concessions petrolíferes a companyies estrangeres, es ratifica una decisió aprovada el 17 de juliol de 2007 pel Ministre del Petroli, que deixa fora del procés de presa de decisions respecte el cru iraquià els sindicats de treballadors. Fa només tres setmanes el Primer Ministre Nuri Al Maliki va transmetre a tots els nivells de l’administració l’ordre de no reunir-se amb ells, i encara menys de negociar cap mena d’acord col·lectiu pel que fa als salaris o a les condicions de treball. S’espera la il·legalització d’un sindicat que treballa ja sense normes que el reconeguin i és necessari estar preparats per qualsevol escenari. Es palpa la tensió a l’ambient, sorgeixen les primeres friccions quan el president del Sindicat inaugura la trobada amb una oració en memòria del profeta Muhammad i diversos membres protesten, en defensa d’un laïcisme que està reculant fins i tot en l’entorn de l’esquerra sindical.
La decisió d’excloure els sindicats d’un procés de negociació col·lectiva que a l’Iraq mai no ha existit realment va començar ara fa dues dècades. L’11 de març de 1987 el règim de Saddam Hussein va aprovar un Codi Laboral que a través de les seves decisions 150 i 151 redefinia els treballadors com a funcionaris i anul·lava el seu dret a formar sindicats, establint la Federació General de Sindicats de l’Iraq com a "sindicat únic i vertical" del règim. Els treballadors del petroli se saben de memòria les seves paraules "queda abolit el concepte de treballador i se substitueix pel d’empleat de l’estat". Sense dret a un sindicat lliure.
Cap dels governs successius ha redactat una nova llei d’associació sindical que els permeti tornar a una funció sindical oberta i estable. El decret 8750 de l’Autoritat Provisional de la Coalició, aprovat per Paul Bremer, va ratificar la situació d’alegalitat dels sindicats del petroli a l’Iraq. A la pràctica se’ls permet treballar però sense reconèixer el seu dret a fer-ho. Ni poden recollir quotes ni figurar com interlocutors reconeguts en cap procés de presa de decisions. Qualsevol dia pot prendre’s la decisió de dissoldre definitivament el sindicat, cosa que segons Abdullah Al Maliki, membre de la gestió política del sindicat, es palpa a l’ambient. "Cada vegada hi ha menys treballadors que es posin en contacte amb nosaltres. Se’ns està condemnant a la marginalitat. Els que venen a explicar-nos els problemes de les seves respectives refineries es frustren perquè com a sindicat se’ns prohibeix l’accés a les mateixes. Els treballadors es desmotiven i el sindicat es debilita".
Els treballadors discuteixen aquest matí sobre la manera d’aconseguir una seu alternativa a l’oficina que ocupen actualment, en situació de total irregularitat, en el recinte de la companyia petrolífera pública. Temen, amb raons per fer-ho, que en qualsevol moment el govern els expulsi de les instal·lacions de l’empresa, fent ús fins i tot de la força i traslladant-los a la clandestinitat. No es poden creure que, a mesura que el país es recupera, certes llibertats fonamentals reculin i s’equiparin amb la situació del règim anterior.
Abdullah Al Maliki, que no té res a veure amb el Primer Ministre que té el mateix cognom i Faruk Ismaeel, el seu Secretari General es coneixen i han compartit militància i combatut junts des de les primeres passes del sindicat a Bàssora, cap a l’any 1971. Segons Al Maliki, "Fa pràcticament quatre dècades que treballem sense que es reconeguin els nostres drets, sense poder establir una mínima relació estable amb l’empresa o regularitzar la nostra capacitat de finançar-nos obertament".
42.000 treballadors del petroli, principal activitat econòmica iraquiana, a la pràctica es troben privats del seu dret d’associació en les tres províncies del Sud de l’Iraq, Bàssora, Nassiriya i Misan des de les que s’exporten al voltant de 2,3 milions de barrils de petroli diaris. Al voltant del 50% dels treballadors es troba en l’òrbita de la Federació Sindical, sempre segons les seves pròpies dades que segurament han inflat, i només són rebuts per la direcció de l’empresa sota fermes amenaces de vaga. "No volem que l’única manera de negociar el manteniment del nostre poder adquisitiu sigui a través de demostracions de força com ha succeït al llarg dels últims anys. Estem cansats. Volem que la constitució reconegui el paper dels treballadors a l’hora de distribuir la riquesa nacional i les condicions de treball com a qualsevol país democràtic".
Farouk Ismaeel ho explica d’una manera bastant clara "A 70 dòlars el barril de petroli, un sol dia de conduccions tancades provoca que les companyies i l’estat perdin més de 140 milions de dòlars. I des de 2005 ens hem vist obligats a arribar a aquest extrem en tres ocasions. En una d’elles varem aconseguir aturar totalment l’exportació durant tres dies consecutius i hem estat capaços d’enfrontar-nos tant a l’exèrcit britànic com al govern iraquià quan ha estat necessari però cal que evitem l’ús de la força. Ens han de reconèixer com interlocutors, permetre’ns organitzar representacions sindicals oficials en cada empresa".
Tot i que el sindicat es declara apolític, resulta obvi que la major part dels seus membres provenen d’una prèvia militància comunista. Pel que fa al mode en que les vagues han tingut èxit en un context d’extrema violència com l’iraquià i davant la pregunta entorn a la seva relació amb les milícies, acaben reconeixent que si les vagues varen tenir èxit va ser gràcies a l’aprofitament del conflicte per part de l’exèrcit del Mahdi, que els garantia la seguretat davant de possibles intervencions de les tropes britàniques aleshores presents a Bàssora i a les que els interessava debilitar. Un temps que ja queda lluny pels treballadors, que reconeixen que les milícies van jugar un paper fonamental en la resistència contra l’ocupació i no poden obviar el fet que totes elles van acabar immerses en el terrorisme fraccionalista, preses de les agendes públiques externes a les que es deuen i de la imposició de visions religioses i reduccionistes respecte les normes i els usos socials.
El President de la Federació de Sindicats, Hassam Jumah, planteja qüestions d’extrema simplicitat "Mentre el govern dóna concessions a empreses estrangeres, les empreses nacionals perden capacitat de decisió i de renovació tecnològica. Els treballadors cobren en masses ocasions per no treballar ja que no s’inverteix en equipar-los i s’importa maquinària estrangera que ningú els ensenya a utilitzar. Ens queixem perquè aquest és gairebé sempre el primer pas cap a la privatització i la venda per subhasta de cada vegada més sectors de l’economia, la pèrdua de control sobre els nostres recursos i la destrucció del nostre teixit econòmic. Els iraquians podríem mantenir la producció per nosaltres mateixos. Però el govern pretén desmantellar les empreses estatals per dependre exclusivament de les empreses estrangeres".
Asseguren que, tot i no tenir les pitjors condicions de treball del país, si se’ls compara amb d’altres sectors, els treballadors del petroli del sud de l’Iraq cobren al voltant d’una tercera part del que es paga a Oman, Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs pel desenvolupament de les mateixes tasques. Fins i tot en el Kurdistan iraquià, la proporció salarial és de més de dos a u respecte a la regió del sud. Jumah insisteix "Aquest any van intentar anular el bonus anual, la revisió dels salaris en funció de la inflació ja que pressionen i pressionen forçant a l’emigració cap el Kurdistan o l’estranger dels nostres millors tècnics. No es tracta d’una qüestió d’estalvi econòmic sinó de destrucció de la capacitat de treball i de migració dels professionals qualificats i organitzats".
Farouk està d’acord amb que "s’ha avançat en matèria de seguretat. I les condicions de vida de la població han millorat en aquest sentit. Però la crisi econòmica és total i la major part dels nostres legisladors no tenen ni l’experiència ni el temps necessaris per treballar realment en la construcció d’una nova estructura estatal moderna i democràtica que pugui aixecar el país". El Secretari General explica que "la Federació de Sindicats va encarregar a una comissió de juristes la redacció d’una Llei de l’associació sindical que el Parlament s’ha negat fins ara a debatre. Un país sense negociació col·lectiva entre empreses, sindicats i govern no és una democràcia. La Constitució i la democràcia iraquiana són encara bebès que hem de perfeccionar entre tots".
Els sindicats del petroli treballen en un context que ens permet ometre, per obvi, l’aprofundiment en la relació que existeix entre la caiguda del règim anterior i els interessos del govern actual, protegit per l’administració nord-americana, a l’hora de gestionar la manera d’explotar la riquesa natural iraquiana. I una cosa porta a l’altra. Resulta difícil imaginar com podria subhastar-se la riquesa del país en un context de mobilització de la societat civil i s’entenen, en el marc de l’entrega de concessions petrolíferes a companyies estrangeres, les dificultats que aquesta troba per organitzar-se.
Com a pas previ a temps que es preveuen foscos, l’única decisió ferma que sorgeix de la reunió d’urgència és la contribució de 1000 dinars al mes (uns 80 cèntims d’euro) que cada membre haurà d’aportar pel lloguer d’un apartament on transportar els seus arxius i on poder reunir-se amb seguretat. Hassan Jumah, president del Sindicat evoca aquelles primeres reunions dels anys 60 en els cafès de Bàssora per animar els presents. El problema, i la diferència, és que ja no són adolescents. El participant més jove de la reunió té 58 anys.