1976, politòleg, periodista freelance
[04/03/2010]
Si fraccionem la realitat iraquiana i intentem explicar-la des d’una perspectiva unidimensional –o des de l’estranger- no entenem pràcticament res. A mesura que ens submergim entre la gent i compartim menjar i tertúlia, viatge i son, amb persones tan independents com puguin ser-ho en aquest país, avancem cap a la comprensió d’una evidència tan òbvia que només cal explicar-la pel seu desitjable debat. L’Iraq de 2010 no és l’Iraq de 2003. Han passat set anys i moltes coses. Gairebé totes extremadament violentes, doloroses i injustes. I quan canvien les respostes –per evolució natural dels esdeveniments- és important també canviar les preguntes perquè no es ralli el disc.
Existeix una versió canònica difícil de modificar a causa de la llunyania física i la distància insalvable que el nivell de perillositat dels carrers de Bagdad han imposat als estrangers, cada vegada més perduts a la cambra fosca generada per la por al segrest. Davant ella, una altra versió calidoscòpica, més complexa i plena de matisos, a la que només es pot accedir a través de la proximitat, el temps, la paciència i l’escolta sense prejudicis del que els iraquians que es van quedar a l’Iraq, per voluntat o obligació, ens poden i ens volen explicar.
L’abril de 2003 una coalició de militars estrangers va derrocar el règim de Saddam Hussein amb diversos objectius entre els quals, els més evidents eren controlar els recursos naturals i treure’s de sobre un dirigent, ex-aliat, cada vegada més incòmode per a l’equilibri regional. Aleshores va començar la resistència lògica i legítima que qualsevol ocupació genera. Segons aquesta lectura, la resistència es manté activa, tot i que ningú no sigui capaç de localitzar-la més enllà d’un grup d’exiliats que s’autoerigeixen en els seus dirigents i dels que seria millor no traçar-ne el passat professional anterior al 2003. Tot el que no és ocupació i resistència és col·laboracionisme recolzat per l’Iran. Molts exiliats iraquians i algunes organitzacions de solidaritat s’esforcen per transmetre aquest punt de vista, que manté una certa lògica explicativa i, sobre tot, respon al que es vol sentir, per costum, amb una presa de posició prèvia o perquè canviar d’opinió a la llum dels fets no està ben vist als cenacles i tavernes. Si té lloc una massacre de civils als carrers de Bagdad sempre ha estat Al Qaeda, és a dir, els estrangers o fantomás amb la seva màscara. I si en algun moment és obligatori reconèixer que hi ha iraquians que assassinen iraquians, la resposta és simple: "esquadrons de la mort" pagats pels Estats Units, Israel o l’Iran per culpar a la insurgència o al botiguer del cinquè segons sigui dimecres o divendres i serveixi com a discurs anti-imperialista.
No obstant això, a l’Iraq compartimentat del 2010, un Iraq que pràcticament no existeix tal i com el varem conèixer, la realitat és molt més complexa. Gairebé un terç del país, el Kurdistan iraquià, es desenvolupa en un règim de semi-independència de facto del govern “federal” a la vegada que els seus líders polítics participen activament del règim central, fins i tot ocupant-ne la Presidència, com Jalal Talbani des del seu palau d’Al Jadiriya al centre de Bagdad. I gairebé una altra meitat del país, de Bagdad fins a Bàssora, d’immensa majoria confessional xiïta es troba controlada per partits i milícies que, d’una manera o altra, han arribat a acords interns després de diversos anys d’enfrontament intern i conviuen en guerra freda amb el que queda de l’ocupació, retirada a les seves bases i observant els fets alternativament des de la distància de les armes preparades per tornar als carrers i els despatxos de l’administració. Que al sud de l’Iraq s’utilitza en molts casos la paraula ocupació com a sinònim de revolució, alliberació, caiguda de l’antic règim i fi de la dictadura de Saddam és tan obvi com incòmode per a molts dels nostres oïdes. Que treballar per la coalició ha estat un dels objectius de milers i milers de joves iraquians, cridats pels diners i la possibilitat d’emigrar, no d’exiliar-se per motius polítics, sinó d’emigrar econòmicament, derrotisme i col•laboracionisme. Que Erbil i Suleimanya al nord kurd no han viscut mai un període de calma, llibertat i desenvolupament com el que té lloc avui en dia no és qualificat més que de pura “propaganda del règim nord-americà-israelià”. Els relats dels habitants de la regió de Gharmian respecte als milers de persones que van ser gasejades o enterrades vives per l’exèrcit de Saddam mentre els guerrillers independentistes eren executats i es deixaven els seus cossos penjats, podrint-se a les portes de casa seva fins que es descomponien són, per molts, un detall nimi a l’hora de comprendre per què els kurds van obrir pas als estrangers que derrocarien a qui aplicava contra ells un procés de neteja ètnica en tota regla.
A l’Iraq d’avui en dia podem trobar-nos amb militars de l’exèrcit que treballen de costat amb els nord-americans i que 7 anys enrere ho feien pel règim que la coalició va derrocar. Alcaldes, diputats i governadors que s’esforcen, segons les seves paraules, per construir, per primera vegada en la història del seu país, una democràcia, i activistes d’ONGs que pretenen incidir en el debat obert sobre la reforma de la constitució iraquiana a través de la mobilització ciutadana, firmant peticions, organitzant manifestacions i participant a través de partits i tota mena d’associacions de la societat civil. Tot això recollit per més de 300 diaris publicats en un país en el que fa set anys tan sols es podien llegir quatre diaris, amb censura prèvia.
I de cara a les eleccions legislatives iraquianes, en les que s’està obrint un fort debat, trufat d’execucions i explosions, es presenta la inhabilitació de candidats com una mesura de repressió contra l’antic Partit Baath i la minoria sunnita per reforçar les tesis de que és l’Iran qui decideix en el govern iraquià a través del seu control de la majoria xiïta. Però si s’analitzen els motius reals d’aquesta exclusió podria comprendre’s que es tracta, tan sols, de buscar una excusa qualsevol, sent el Baath el MacGuffin d’aquesta pel•lícula de terror, per descartar adversaris a la carrera electoral. Ha estat Saleh Al Mutlaq, líder d’una fracció sunnita. Perquè amenaçava electoralment la coalició del govern. Però, quants sunnites es mantenen al parlament i a les llistes electorals, fins i tot en el propi govern d’Al Maliki?, quants participen de llistes mixtes? Quants generals de l’exèrcit iraquià tenen un passat evident de participació en el règim de Saddam? És probable que el sobredimensionament del Baath no sigui positiu ni pels que pretenen erigir-lo en representació dels sunnites, la qual cosa és falsa, ni pels que pretenen anul•lar els seus ex-membres, molts d’ells perfectament integrats en la societat.
Com no és menys cert que si es té una tarda per fer una sèrie de preguntes espontànies pels carrers de Najaf, als voltants de la Universitat de Khoufa, antiga base de l’exèrcit espanyol, no es trobaran opinions negatives respecte a la presència de les tropes allà. Encara que sigui guanyant per comparació davant el comportament indefinible de molts dels nord-americans. O que, des del punt de vista de la formulació d’una política exterior espanyola, la sobtada decisió de retirada de les tropes va invalidar a Espanya com a actor en el disseny del futur del país, disminuint i perjudicant qualsevol canal d’interlocució davant de les autoritats iraquianes que es van sentir traïdes. Una opinió digna de ressenyar, com a mínim, és que quan es remena una casa, abans d’abandonar-la tal qual, potser sigui prudent deixar-la ordenada.
Una realitat evident, i que irromp amb força davant de qualsevol observador és el dinamisme creixent de la societat iraquiana que s’organitza, participa, debat i intervé sobre el seu futur. Resistències civils, diàries, constants, i sota múltiples amenaces, en un context en el qual, tot i no haver conegut prèviament la democràcia, aquesta força en construcció, molts, els que es van quedar, s’esforcen per no llençar la tovallola. En un context, el de l’ocupació estrangera, que comença a retraure’s i en el que lamentablement, molts dels homes i dones que continuen, tot i que cada vegada de manera més espaiada, immolant-se al mig dels carrers, hotels i ministeris, fent miques desenes de compatriotes, ja no porten passaport de jihadista estranger.
Quants iraquians han mort en mans de la violència provocada per la invasió? Quants iraquians han mort torturats per compatriotes en el marc de la violència sectària interna que va destrossar el país? Qui pot assegurar l’autenticitat de les reivindicacions de les massacres en els mercats? Qui pot dibuixar la línia vermella que divideix terrorisme de resistència quan per cada soldat ocupant mort han caigut centenars d’iraquians sota bombes anònimes?
Quantes converses i tertúlies amb els habitants actuals de Bagdad giren al voltant del retorn dels que van marxar i creuen, erròniament, que és impossible tornar o simplement, viuen millor a l’estranger que en un país trencat, amb tota la legitimitat de qui emigra esperant una vida millor però sota una causalitat pel seu exili diferent a l’explicitada?, quants iraquians no tornen perquè la transició al seu país porta amb ella la venjança pels qui van col•laborar activament amb les massives violacions dels drets humans comeses pel règim derrocat?
Sense oblidar, això és cert, que una sèrie de províncies de l’Iraq continuen, a principis del 2010 presentant-se pràcticament inaccessibles pels periodistes que no viatgen amb escorta armada, així com per gairebé qualsevol iraquià que no en sigui autòcton com Diyala, Ramadi, o Anbar o Mosul. I que són precisament aquests els llocs on escoltarien opinions diferents a les recollides en aquesta sèrie de textos. La clau i el límit del periodisme, moltes vegades, està en que es parla amb qui vol parlar i s’arriba allà on es pot arribar. Per això, gairebé mai, el periodisme s’ha de disfressar d’objectivitat. Les cartes a sobre la taula. Per honestedat.