1976, politòleg, periodista freelance
[03/03/2010]
Hi ha dues maneres diferents d’entrar a l’Iraq. La més fàcil i habitual, volant des de Jordània, Beirut o, fins i tot, Viena i Estocolm en vol directe fins a Erbil, capital de la Regió Autònoma del Jurdistan. Si s’opta per aquesta via, no és necessari sol·licitar visat previ. Les autoritat kurdes emeten les seves pròpies autoritzacions d’entrada, vàlides per deu dies, després dels quals se li indica a l’estranger la necessitat de personar-se en una oficina del Ministeri de l’Interior per allargar per successius períodes de 10 dies l’estança en el país.
El visat que s’estampa a l’aeroport d’Erbil no serviria, habitualment, per desplaçar-se fora de la zona controlada pel govern autònom kurd. La capacitat d’admetre estrangers i d’expedir visats de facto, al costat del govern, la constitució, la bandera i un exèrcit i himne propis, demostren fins a quin punt la regió kurda viu de manera gairebé independent respecte el govern de Bagdad. No obstant això, els visats expedits per aquestes autoritats no serveixen per res si es vol viatjar al sud de Kirkuk. No permeten arribar a Bagdad, Najaf o Bàssora, ciutats per on ha transcorregut aquest viatge. Ja s’ha donat el cas de com a mínim tres estrangers deportats per intentar viatjar fins a Bagdad amb un visat kurd.
Si un vol visitar les regions central i sud de l’Iraq és necessari sol·licitar un visat previ a l’Ambaixada de l’Iraq al seu país d’origen. Aquests visats poden trigar fins a dos mesos i és necessari justificar una invitació des de l’interior de l’Iraq o acreditar un contracte de treball o carnet internacional de premsa. En aquest cas el tràmit pot agilitzar-se i s’aconseguirà un visat en només dues setmanes. Quan s’estampa el visat al passaport de l’estranger que desitja visitar l’Iraq, en anglès i àrab, queda clar que el visat té validesa d’un mes a partir de la data d’expedició.
No obstant això, en el moment de trepitjar l’aeroport de Bàssora, lloc a través del qual vaig entrar al país, es va estampar un nou segell, exclusivament en àrab, que exigeix visitar l’oficina de residència i nacionalitat del Ministeri de l’Interior iraquià, situat al districte de Karrada de Bagdad per renovar l’estança. A diferència de l’entrada realitzada a través del Kurdistan, no s’avisa ni s’utilitza l’anglès en els segells estampats per alertar l’estranger de la necessitat de renovar el visat si el temps de l’estança és superior a 10 dies.
En el meu cas, a partir del 23 de desembre i fins el 4 de gener, sense llegir àrab ni parlar-lo vaig recórrer Najaf i Bagdad, especialment Bagdad, d’una banda a l’altra, travessant una mitjana d’entre 5 i 10 checkpoints diaris, registrant-me en tres hotels diferents com a mínim i ensenyant el meu passaport a com a mínim 100 policies i oficials de l’exèrcit, entre els quals un General de la policia federal iraquiana, sense que ningú advertís (o m’advertís) de la situació d’absència de visat, per tant d’estança il•legal en el país, en la que em trobava.
No cal detallar la quantitat de vegades que va ser necessari desembutxacar bitllets de 20 o 50 dòlars per travessar un chekcpoint. Però mai pel fet de no disposar de visat sinó simplement per les ànsies de diners dels oficials al càrrec. En tot cas, l’estranger que, amb un visat caducat s’apropa a l’aeroport de Bagdad, travessant els teòricament rigorosos controls de seguretat de l’Aeroport, pot també passar per tots els controls i facturar el seu equipatge pel vol de sortida del país sense que ningú s’aturi a llegir la data del seu visat. Diu poc, junt amb les desenes de vegades que no se li va requerir cap mena de documentació, no es van registrar el seus aparells, motxilles, càmera i bateries incloses, tot i els detectors de tota mena de metalls i substàncies amb els que el govern iraquià ha dotat els controls de seguretat existents al país. La vida dels iraquians pot detenir-se sistemàtica i diàriament durant hores en controls fatigants que, com pot certificar l’estranger, no tenen massa utilitat. Per no parlar del fet que la majoria dels membres dels cossos de seguretat no tenen ni la més remota idea de com reaccionar davant d’un passaport estranger. La consigna per superar-los és el silenci. El silenci i aprofitar el desconeixement policial, al costat de l’absència efectiva de regles escrites i conegudes respecte al que es pot o no es pot fer i que es supera sovint, amb insistència i determinació mentre en d’altres ocasions, simplement són els diners els que obren les portes. Abandonant i donant per perduda la utilitat de carnets i credencials de premsa. La càmera està sempre –es disposi o no de visat, de l’autorització pertinent o no- fora de discussió. No es pot utilitzar obertament.
Al moment d’arribar al control de sortides, a la cabina on s’estampa el segell de sortida al passaport, un policia de fronteres advertirà que en absència de la pertinent renovació del visat, l’estranger té tres opcions: a) ser detingut per infringir el temps d’estança permès, i posteriorment deportat, lògicament, com ho faria la major part dels països coneguts, b) fer la vista grossa, com fa, per exemple, el nostre país, quan es tracta d’un estrangers amb visat caducat que desitja, efectivament, abandonar el territori nacional o, com sol succeir a l’Iraq, c) exigir-li que aconsegueixi un visat de sortida del país. L’Iraq és un dels pocs països al món que compta amb un visat d’entrada i un altre de sortida.
Es a dir, que a l’estranger al que se li ha emès una visat d’estança al país amb validesa per 30 dies se li modificaran les condicions d’autorització de manera sobrevinguda. Aquests 30 dies es convertiran, de sobte, en 30 dies disponibles per entrar en el país una vegada emesa l’autorització, no en 30 dies d’estança. A partir del desè dia d’estança és necessari, atenció, convertir-se en resident a l’Iraq.
Un periodista que desitgi quedar-se a l’Iraq, per exemple, onze dies, haurà d’aconseguir un certificar de residència en el país que comença pel document emès per l’hotel on s’allotgi. Posteriorment, amb aquest certificat de residència, ha d’acudir, posem, a la Governació de Bagdad on se li emetrà un certificat de residència. Aquest certificat de residència és necessari per poder acudir a una oficina en un hospital determinat on haurà de sotmetre’s a una prova de SIDA, els resultats de la qual són indiferents, ja que no seran enviats, quan setmanes més tard, siguin descoberts, al domicili de l’estranger, sinó al lloc on s’ha registrat a Bagdad, on, òbviament, ningú no recollirà els resultats. Amb el resguard que garanteix haver realitzat la prova de l’HIV podrà aleshores dirigir-se a les oficines de nacionalitat i residència on s’expedirà el visat de sortida.
És a dir, un estranger que desitgi quedar-se 11 dies a l’Iraq hauria de gastar com a mínim tres dies per realitzar els tràmits necessaris per l’emissió del seu visat de sortida. No crec que ho faci ningú. Jo no vaig fer-ho. Endevinen quina és l’alternativa? L’han encertada. Diners. Diners dirigits a qui estampa els segells. Diners pels policies que franquegen les portes de les oficines de l’administració. Diners perquè no s’exigeixi al traductor local un passaport com a requisit d’entrada en un edifici públic. Diners i temps. Si a les oficines de l’administració ningú parla anglès, si per tramitar un visat només es pot accedir als edificis de l’administració amb un passaport a la mà i el traductor local no disposa de passaport, és impossible realitzar els tràmits. Diners. Una administració dissenyada per ser navegada a través dels diners. Hi ha coses que no canvien mai.
La credencial de premsa no serveix per res. Que el visat hagi estat concedit sota la categoria de "treball de mitjans i càmera" és irrellevant. Literalment, en cada ocasió que es tregui una càmera la carrer, tot el procediment començarà de nou, ja sigui al mig d’una carretera o al centre de la ciutat. Cada policia, cada soldat, és sobirà de la seva parcel·la. Pot realitzar trucades durant hores preguntant quina és la reacció esperada davant d’un estranger amb una càmera. Ningú no sabrà respondre. Cal afegir, a més, la població que en alguns llocs farà de policia, per por o per desconfiança. Poden transcórrer cinc minuts entre el moment en que un cotxe estrany amb un estranger s’aturi en un carrer fins que qualsevol dels veïns que el vegi, truqui per telèfon la policia o l’exèrcit de la següent cantonada per informar-los d’una anomalia. Treball perdut amb gairebé total seguretat. Com moltes vegades comentàvem durant els nostres intents de gravació. "Probablement és més fàcil viatjar amb explosius que amb una càmera a l’Iraq". La càmera és considerada, sempre, una amenaça, un perill potencial. Intentar aconseguir un permís per filmar un pont o un punt de control militar amb el que il·lustrar una entrevista sobre la situació de la seguretat o la transferència de competències a l’exèrcit iraquià podria durar dies. Dies per aconseguir gravar un pla. D’aquí que el treball es converteixi en quasi clandestí. Amagar-se, passar desapercebut i treballar amb presses genera desconfiança. Sense parlar del pànic que, tot i la situació actual d’absència de segrestos, genera a molts iraquians del carrer, taxistes, amics o traductors, el fet de moure’s al costat d’un estranger en determinats barris de Bagdad.
Tot es resumeix, finalment, en què per treballar es depèn de la confiança, plena, d’un conjunt de persones, el més reduït possible, sense les quals un estranger a Bagdad no seria més útil que un semàfor apagat des de fa anys. A més de la confiança, el temps i la paciència, tenint en compte que per qualsevol escena o entrevista els preparatius podrien durar hores, fins i tot dies, por i diners per arribar des d’un lloc determinat a un altre lloc determinat. No es tracta només de la perícia a l’hora d’aconseguir els plans o identificar històries rellevants i que transmetin alguna mena d’informació al públic. Moltes vegades, el periodisme depèn exclusivament de la logística, els contactes i com sempre, un nivell d’incertesa en la feina que, donades les circumstàncies laborals, no només és impossible pagar per la seva perillositat, que s’assumeix sense queixa, voluntàriament, com a part de l’encàrrec, sinó per l’altíssima probabilitat que existeix sempre de realitzar un viatge i tornar amb les mans buides a causa de problemes logístics. Una feina interessant. Que gairebé ningú no canviaria. Es visiten llocs i es coneixen persones inaccessibles per gran part de la població. Oblidem-nos dels grans hotels, polítics i rodes de premsa. Els carrers, la història es troba als carrers, un lloc del qual s’extreuen conclusions, fins i tot contradictòries, heterodoxes, amb les que un no està necessàriament d’acord. La història es troba en el compartir la vida diària i transmetre-la. El periodisme és la proximitat.
És important recordar Bagdad quan ja no és només una cambra fosca on ningú no sap realment qui l’està incendiant, quan ja no hi ha milers de milicians armats amenaçant els seus habitants, quan es pot viatjar sense saber que un s’està jugant la vida amb total seguretat, quan acaba la morbositat i la tragèdia dels cadàvers que reguen els carrers. Normalitat relativa a Bagdad. Una situació que agafa oxigen i respira, amb un nivell de violència molt inferior al de fa dos anys. Tot i que, evidentment, pot canviar en qualsevol moment. També això és informació i ens hauria d’interessar, tot i que no contingui titulars ni exclusives. Informació molt real, de la proximitat. Que ens acostarà a una mena de coneixement, humà, cada cop més necessari.