1976, politòleg, periodista freelance
[02/03/2010]
Bilal Al Badry explica que al seu barri, un vagabund boig caminava desgrenyat arrossegant els peus i recollint objectes de la paperera sense molestar ningú. Rebia menjar dels veïns i dormia a les cantonades. Jugava a disparar amb el dit els cotxes que passaven a tota velocitat, esquivant-lo. Fins que un d’aquests cotxes es va aturar i, simplement, el va executar. M’ho explica mentre avancem, amb el seu amic Assim, per Karrada de camí a la missa de Nadal de l’església cristiana anglicana. He quedat allà amb Saif Sami Alsaig i el seu germà Fadi. Cristians a Bagdad. Supervivents i resistents. L’església es troba envoltada d’un filferro d’espines i barricades, una dotzena de policies la protegeixen. El juliol de 2009 cinc esglésies de Bagdad van ser atacades amb bombes en el que tan sols ha estat l’últim dels capítols dels atacs contra els cristians de Bagdad. Una comunitat desplaçada, espantada, delmada i que tot i així intenta continuar amb la seva vida pública. Amb escorta i horaris d’obertura limitats. Es queixen, es queixen de què és impossible obrir les esglésies més enllà del moment puntual de la celebració. El pastor de la parròquia ofereix un te en acabar. Tots tenen pressa. Accepten amb educada obligació. L’Assim ha gaudit de la cerimònia. Música i dansa. Color. Enfront de la tristesa tenyida de negre i dol i els cops amb els que es commemora l’Ashura dels xiïtes que ocupa la ciutat. El Bilal assenteix amb tristesa. La seva família intentava convèncer-lo perquè no vingués a l’església cristiana. És perillós. El Bilal es resisteix a modificar les seves amistats o visites en funció del perill. Si ho fes, no podria viure.
El seu cosí, Roaaim Al Badry, estava un dia a la universitat al costat del Bilal a la Universitat quan el seu pare, el Basil, li va trucar per telèfon i li va dir "no tornis al barri aquesta tarda quan acabis les classes". L’Exèrcit del Mahdi havia anat a reclutar-lo a casa seva. Va dormir un parell de dies a casa del Bilal i va marxar directament cap a Damasc, on es va esperar gairebé un any a que es normalitzessin les coses.
Algunes setmanes abans, tres cotxes de policia amb mitja dotzena d’agents perfectament uniformats havien trucat a la porta i, amb l’excusa de dur a terme un registre rutinari a la recerca d’armes, van tancar la família en una habitació. Quan mitja hora més tard es va fer el silenci i el pare de família va sortir a veure si havien marxat, els havien buidat la casa.
Suada Ahmad, mare d’el Roaaim i esposa del Basil, viatja cada dia en texi a la seva feina al Ministeri de la Vivenda. Un matí, quan sortia el sol, mentre s’acostaven a l’edifici, sense deturar el cotxe, diversos encaputxats van disparar el seu conductor habitual. Ella va sortir il·lesa de l’atemptat. Amb un cadàver als braços. Al dia següent. Amb un taxista diferent va tornar al seu lloc al Ministeri, per ser atacada uns mesos més tard per un cotxe bomba, que tot i no assassinar cap dels seus companys de feina, va deixar inservible l’edifici per una bona temporada i diversos taxistes i vianants morts a la porta. La Roaa, germana del Roaaim, la filla del Basil i la Suada, està promesa amb el Sameh, que té un model de mercedes dels anys 70 que va comprar en una subhasta. Havia estat propietat del general Abdul Karim Qasem, Primer Ministre iraquià entre 1958 i 1963. El Sameh va ser segrestat per delinqüents estrangers. Amb accent siri. Demanaven una quantitat descabellada de dòlars pel seu rescat. Una setmana després de la captura el seu pare va pagar-ne una desena part. Va ser colpejat sense pausa. Sospita que va ser un veí el que va facilitar la informació.
Assim Ameer és amic i company d’universitat del Bilal, del Roaaim i de la Roaa. A ell també el va anar a buscar a casa l’Exèrcit del Mahdi. Amb el seu pare i el seu germà havien d’abandonar el barri. L’únic que els va salvar va ser la dotzena de veïns que van intercedir per ells. Tot i així, encara té por. Una vegada que has sentit els cops a la porta de qui podria executar-te, no te n’oblides mai. De vegades, abans de matar les seves víctimes, les foradaven com si fossin peces de bricolatge, abans de llençar els cadàvers al riu. Molts no han aparegut encara.
Saba Nadawi treballa a IWPR (International War and Peace Reporting Institute). És coordinadora dels seus programes de formació per periodistes iraquians i de la Revista METRO. Sis mesos després de casar-se amb un company de feina, el desembre de 2008, es van acomiadar. Ell es dirigia a visitar un familiar a Fellujah. Algú va detenir el cotxe i el va executar. Van trobar el seu cadàver al seient del conductor. Viatjava sol. Era periodista. El darrer 25 de gener de 2010, l’oficina d’Al Jadiriya on vaig menjar i entrevistar la Saba va ser pràcticament destruïda per una explosió provocada per un suïcida que es va immolar contra un hotel, seu habitual de periodistes estrangers. Els treballadors han llogat una casa propera a l’oficina per poder-s’hi quedar a dormir els dies en que sembli massa perillós el trajecte de tornada a casa.
Ali Kareem és una mica més gran que els seus amics. Té 26 anys. Va començar a estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts de Bagdad amb alguns anys de retràs. Zaid Al Wardi el va contractar més tard en una de les seves botigues de roba. A casa del Zaid hi ha una habitació que s’ha quedat ancorada en el temps. Llibres a sobre la taula, pòsters grogosos a les parets, roba vella però sense estrenar i un calendari que marca març de 1982. La seva tieta, estudiant d’últim any de medicina, va rebre un avís d’un company de cèl·lula, clandestina, al Partit Comunista de l’Iraq. "Venen a buscar-te". No es va prendre l’advertència seriosament. Va sortir cap a la Universitat i no va tornar mai més.
25 anys més tard el Zaid dormia amb la seva dona i els seus fills al terrat de casa a causa de la calor iraquiana. Aquelles nits en que les milícies resolien els seus conflictes interns, tapava amb el seu cos el del seu fill Osama de 12 anys per evitar que les bales perdudes caiguessin sobre ell mentre la seva dona feia el mateix amb la Zeinab, la nena de 15 anys. El Zaid va sol·licitar ja fa dos anys l’inici del procés perquè tota la família emigri al Canadà. El seu pare, desplaçat per por a les milícies, es quedarà sol el dia que la resta de la família se’n vagi. El germà del Basil, l’Abdullah, tampoc no va tornar mai, en aquest cas del front de la guerra amb l’Iran. No sabem ni com, ni quan ni on va morir. Fa temps que van perdre l’esperança de que encara fos presoner a l’Iran dues dècades més tard.
Tots els meus amics, excepte el Basil i la seva esposa, amb gairebé 60 anys, volen abandonar el país. Gairebé ningú votarà a les eleccions del proper 7 de març. El Basil arriba a casa de la feina la nit de cap d’any. Està enfadat. Ha intentat convèncer els seus nebots més petits perquè no llencin petards a la porta per celebrar el cap d’any. Els veïns s’ofendran si saben que celebrem alguna cosa. Estem al mes de Muharram, sagrat pels xiïtes, de dol pel martiri del seu Imam Hussein i algú podria venir a demanar-nos explicacions. La família de l’AbdelKarim viu a Al Almanah, al sud de Bagdad. Es tracta d’un dels barris de la ciutat que eren, teòricament, mixtes. El govern cedia terreny als funcionaris públics i aquests edificaven cases de nova construcció. Un barri, per definició, mixt. Avui, casa seva és l’única en desenes de metres al voltant on no oneja una bandera sectària com les que m’han acompanyat des de la meva arribada a Bàssora. Es posa la disdasha, com a roba d’anar per casa, es serveix una copa de chivas i em diu, refugiat en la foscor del seu despatx –"He perdut tota esperança". Posa-me’n una altra a mi, Basil.
El Basil, el Zaid, el Bilal, l’Ali i la Saba a Bagdad, l’Abdullah i l’Abu Faruk a Bàssora, l’Ali a Rumeitha, la Inthissar i la Thuwar a Najaf i diverses desenes de persones més que he conegut al llarg dels úlltims anys a Erbil, Suleimanya o Kirkuk sempre parlen de tirar la tovallola, però no ho han fet mai. Continuen construint l’Iraq a la seva manera. I faig recompte de les seves històries en el que diuen que és el millor restaurant de Bagdad, situat a escassos cent metres de l’Ambaixada Espanyola a Al Mansur i pertanyent a una família kurda, el Samad. Obert a Kirkuk fa anys va aconseguir ampliar-se i obrir una nova seu a Bagdad que ja ha estat bombardejada dues vegades, el 2006 i el 2007. Que ningú es perdi el pa d’una sola capa que cuinen aquí, amb farina de l’est de l’Iraq. Amb ells. Per resistència.