1976, politòleg, periodista freelance
[01/03/2010]
Visita a l’Acadèmia de Belles Arts de la Universitat de Bagdad. Crida l’atenció la mida del teatre que es reconstrueix, on Ali Kareem espera actuar abans que acabi el curs. Aquest lloc fou construït pels britànics el 1932 i a la dècada dels 50 era el centre del teatre més avantguardista de l’Iraq. Aquí, els estudiants universitaris representaven cada dijous obres traduïdes a l’àrab o directament en anglès. Des dels anys 60 ningú no es va preocupar d’evitar la seva degradació fins arribar a un estat de runa absoluta. Tot el barri d’Al Kasra, en general, es troba en la mateixa situació. Davant de la Universitat, l’antic Palau Reial o un conjunt de piscines, també de l’època britànica. Res es manté en ús. Al Kashafa, estadi olímpic i únic estadi de futbol de Bagdad fins els anys 60, envoltat de checkpoints, també es troba en un estat lamentable. No cal dir que en un dia laborable a les 11.00 del matí, tot l’edifici del Departament de Teatre de l’Acadèmia de Belles Arts de la Universitat de Bagdad es troba il·luminat exclusivament per llum natural. No hi ha electricitat.
Nibras Al Rubaiee és la supervisora de la reconstrucció del teatre, la persona que coordina la comunicació entre els nord-americans i la direcció de la Universitat. "El teatre és una metàfora clara del que succeeix en tot el país". Segons Ali Kareem, que critica obertament la manera com es gestionen les obres a la Universitat "els americans arriben, deixen els seus diners i no controlen la manera com es gasten". La supervisora intenta justificar-se "el problema no és de corrupció, és de planificació. Ens donen les partides pressupostàries tancades i no podem modificar-les" l’Ali no es deixa convèncer "la insonorització i l'aïllament del teatre estaven millor amb l'edifici en runes que ara perquè els contractistes locals s'estalvien els diners en materials i ningú fiscalitza que les obres estiguin ben fetes". Cap institució iraquiana controla l'execució del pressupost ni l'entrega del que s'ha pactat. "Tampoc s'aporten fons iraquians. Això és un gran negoci per alguns, però no tenim ordinadors, electricitat i molt menys aire condicionat. Quan plogui, fins i tot podrà entrar aigua a l'edifici. És una vergonya". Poden observar-se els acabats de la construcció. Absolutament desastrosos. El grup d’estudiants assenteix amb claredat quan es menciona la paraula corrupció. La Coordinadora dissenteix. Comença una discussió tan intensa com oberta. Detalls i més detalls en els que és millor perdre's, però que transmeten amb tota claredat una sensació inequívoca: la corrupció té via lliure en les obres de reconstrucció amb les que els nord-americans intenten guanyar-se, d'alguna manera, els cors dels iraquians. Fent la vista grossa respecte a l'evident manca de correspondència entre els diners desembutxacats i les obres realitzades.
L'Ali, insistint en el dia en que s'obri de nou el teatre, comença a imaginar-se l'escenografia "col·locaré els professors i autoritats en cadires i demanaré que part del públic s'assegui en tombes que situarem dalt de l'escenari, ja que aquest és el lloc actual on es troba la major part dels iraquians. Aquest és el nou Iraq, un lloc on tots parlem a l'aire, amb els morts que ja no poden fer res i els líders que no escolten la població". El Bilal intervé en la tertúlia improvisada que s'ha iniciat entre les runes del teatre "Els autèntics artistes han de crear en qualsevol circumstància i situació i probablement amb molta més intensitat en una situació com aquesta. Durant els pitjors moments de l'enfrontament sectari podia sortir al carrer i trobar-me amb tres cadàvers davant de casa meva. Tot i així, si havia decidit que necessitava color i pinzells, no llençava la tovallola. Mai no vaig deixar de continuar amb la meva vida amb la major normalitat possible. Encara que fos necessari esquivar les milícies que combatien contra els nord-americans, l'Assim, l'Ali i jo, ens trobàvem cada matí per arribar fins a la Universitat i continuar estudiant amb el soroll dels tiroteigs constants al nostre voltant". L'Assim, que té 24 anys, pregunta "Quants anys tenim? i, què és el que hem conegut els que mai no hem sortit de l'Iraq? Guerra, fam, destrucció i ocupació. No tenim futur, però tot i així continuem estudiant i creant. Arreglant-nos-les per crear del no res. Sempre envoltats de runes. Mira aquest edifici, va ser una comissaria policial de l'Imperi Otomà que va ocupar l'Iraq ja fa dècades. Aquí seguim, discutint exactament el mateix que els nostres pares, els nostres avis i els nostres besavis".
L'Ali recorda que un dia, el seu company de pis li va demanar a un veí que el portés a la Universitat a fer un examen. Quan sortien de casa, algú va acostar-se per l'esquena, va assassinar el seu veí i va seguir caminant. No es va aturar, no va dir ni una paraula, mai ningú no va saber qui ho havia fet ni per què. Tots comparteixen històries similars. Nits senceres als terrats de les cases escoltant tiroteigs als carrers, tement que casa seva fos la següent en ser envaïda per alguna de les moltes milícies que es varen disputar Bagdad.
Es neguen a posar noms, a buscar responsables. Els suggereixen. Coincideixen en senyalar determinats grups religiosos. Somriuen amb complicitat. No realitzen acusacions directes davant d'una càmera. No es volen retratar. Però acabaran explicant-ho: Mujahiddins i terroristes sunnites en uns barris, combatents estrangers al seu costat, i l'Exèrcit del Mahdi en d'altres. Sempre buscant la neteja ètnica dels seus carrers, el terror, el benefici econòmic generat per la violència, desenes d'exemples similars, un edifici del Ministeri d'Educació on es convalidaven títols universitaris per estudiar a l'estranger al centre de la ciutat, a Karrada, on tot el personal va ser segrestat per desenes de policies és un dels més significatius. –"Eren policies?". –"Probablement sí. I si no, va ser la pròpia policia la que els hi va facilitar els cotxes i els uniformes". Encara no han aparegut els cadàvers. –"Anem a prendre un suc al cafè que hi ha davant de la Universitat?". Canvien ràpidament de tema. Una de les conseqüències de tot el que ha succeït és que la UNESCO ha deixat de reconèixer com a vàlids els títols universitaris que l'Ali, el Bilal i l'Assim rebran.
Mentrestant, ni ells mateixos, tot i ser amics, comparteixen una explicació respecte al que va succeir el 2006 i 2007 i obvien la discussió i la contraposició d'hipòtesis en públic. Es conformen amb que el carrer que va des del teatre al cafè, trenat per murs d'entrada i de sortida, sigui seu de nou "Com a mínim podem desplaçar-nos amb calma entre els edificis de les diferents facultats. Els murs segueixen aquí però ara els creuem. Quan ens ho permetin els pintarem i hi col·locarem els nostres pòsters". El Bilal té una anècdota per explicar. "Un dia caminava amb les meves pintures i una carpeta amb els meus dibuixos, un grup de milicians em va aturar al bell mig del carrer. Vaig pensar que em volien matar, però no, em van portar a un carrer que no coneixia, i em van demanar que dibuixés a Muqtada Al Sadr al mur". – "I ho vas fer?" – "No." Riu i torna a canviar de tema. "Els forats a través dels quals es travessen els murs no són aptes per grassos ni per embarassades, només per gent prima". L'Ali explica que al final "aquests Murs només són útils pels que hi estan al darrere. Molta gent ha mort quan l'ona expansiva d'una explosió els ha llençat contra el formigó" mentre continuen alternant bromes i records. Caminen amb les seves carpetes, com qualsevol estudiant del món, entre facultats i cafès. Amb el mateix somriure, però una història radicalment diferent a la nostra, lligats al seu present i lamentablement, amb poques possibilitats per definir el seu futur. La frase més repetida d'aquests dies, mentre graven entrevistes en les que gairebé mai miren a la càmera sinó cap els que es mouen al voltant nostre: "No et confiïs mai i no oblidis que encara que sembli tranquil, en una hora tot podria espatllar-se de nou".