1976, politòleg, periodista freelance
[26/02/2010]
"A Khadamiye li devem molt a Hussein Al Sadr". Salah Madi Al Anbari, és propietari d’una ferreteria on treballen junts sunnites i xiïtes i vol citar-lo expressament. El clergue, un dels més respectats de Khadamiye, és responsable, en gran mesura, del fet que la seva zona d’influència no hagi patit les conseqüències de la guerra sectària. "Tot i pertànyer a la família de Muqtada Al Sadr (líder del corrent Sadr, al que respon l'Exèrcit del Mahdi, latent en l’actualitat) Hussein no s’ha deixat endur mai per la violència. Fins i tot ha obert un banc de donació de sang al que contribuïm sobretot durant aquestes dates. Nosaltres no vessem la nostra sang, la donem. Donar-la és un acte privat, no sectari. Vessar-la en públic, poc sincer, per tal que els altres ho vegin. Aquest país ja ha vessat prou sang com per seguir malgastant-la pels carrers". No es tracta de la visió de l'Ashura que més es publicita a l’exterior, però existeix i és significativa ja que sorgeix exactament dels carrers que envolten la mesquita i de la família del clergue més respectat.
"Hussein Al Sadr sempre ha dit que qui fa la guerra des de casa seva ha de pagar un preu per això i ens ha demanat que la guerra sectària no entrés aquí. Hem intentat, entre tots, aconseguir-ho" afirma orgullós Salah, el ferreter, instal•lat al mateix carrer, al mateix local des de fa 42 anys. No obstant això, el motiu pel qual hem vingut a visitar-lo no és només l’alternativa a la sang de l'Ashura que representen les donacions. El Salah va adoptar, fa anys, tres orfes que treballen amb ell al seu taller. Sunnites. En un barri xiïta. Que mai han abandonat ni la manera en la que resen ni la llengua kurda que els seus pares els van ensenyar abans de morir. -Has tingut algun problema amb ells o amb les milícies durant el període de la guerra sectària?. -"No, cap. Per què hauria de tenir-lo? La meva família pertany a aquest barri i ningú no pot amenaçar-nos ni pressionar-nos". Quan l'Arkan, el més jove dels seus fills adoptius, torna de participar en les processons nocturnes es mostra lacònic."-Problemes?. Cap ni un. Per què hauria de tenir-ne?. Aquí vivim tots junts. Aquí no ha passat res". Sembla que l’estranger és l’únic sorprès per la història. "No converteixis el que per nosaltres és normal en una raresa perquè no ho és. Hi ha milers d’històries que demostren que a la major part de la població, fins i tot amb el que ha succeït aquí, no li importa el que diguin els polítics i el que hagin fet les milícies. Nosaltres no entrarem en el joc de la separació sectària."
És obvi que Al Khadamiye és una de les zones millor conservades de la ciutat, privilegiada tant en serveis com en seguretat. La família Al Sadr sempre ha representat als clergues racionals i humils d'Al Khadamiye. Només el pare de Muqtada al Sadr es va mudar a Najaf, mentre la resta dels membres del clan es quedaven al seu lloc d’origen. El líder i màxim dirigent del corrent Saderista, actualment a l'Iran, ha estat l’únic membre de la família al que pot identificar-se obertament com a líder d’un grup implicat en la guerra sectària, l’exèrcit del Mahdi.
La resta, encapçalats per Hussein Al Sadr, va aconseguir mantenir-se al marge de l’enfrontament civil, evitant les imatges dels encaputxats que feien el que volien sembrant el terror pels carrers. "El secret fou aconseguir que la seguretat d'Al Khadamiye es mantingués en mans d’un pacte amb les famílies locals" diu el Zaid, el meu amfitrió i guia pel barri. "Ara són l’exèrcit i la policia federal els que han pres el control. Excepte a casa de Hussein al Sadr. Allà, tot i portar el mateix uniforme, tots els soldats pertanyen a famílies de confiança".
Des de casa del Zaid, veïna de la del clergue Saderista, fortament fortificada amb dos checkpoints i una immensa porta metàl•lica, es pot avançar en qualsevol direcció trobant Hummers de l’exèrcit iraquià cada 100 metres. Zaid al Wardi, com a comerciant, i no com a professor, fa un mínim recompte. "Des del primer dia es va insistir en que no hi hagués venjança a Khadamiye. Molts baazistes simplement se’n van anar sense que ningú els ataqués com, en canvi, sí que va passar en altres llocs. Es van limitar a creuar el pont cap a Adhamiye, l’últim lloc on Saddam va deixar veure’s en públic. La situació era relativament tranquil•la i tot es va tòrcer durant les celebracions de l'Ashura de 2004. Els americans van ser rebuts amb flors quan van arribar en aquest lloc, però, posteriorment quan se’ls va demanar que deixessin que els ciutadans locals garantissin la seguretat de les celebracions religioses, s’hi van negar. Hi va haver un atemptat terrorista i la gent els va llençar les sabates com a senyal de desaprovació. L’Exèrcit del Mahdi va irrompre als carrers i va lluitar contra ells".
El Zaid parla davant del riu, a l’únic lloc des del qual, girant només el cap a dreta i esquerra es poden veure el pont i les dues mesquites que simbolitzen la guerra que ha dividit sunnites i xiïtes a Bagdad. Khadama i Adama. Khadamiye xiïta i Adamiye sunnita. Ens trobem en el punt en el qual el carrer Akad es tanca davant del riu Tigris. "En aquest carrer se situa la mesquita de Fatah Pasha, pertanyent als sunnites, construïda en el que en el seu dia era una fàbrica de teixits. Aquí, en els anys 40 i 50, empresaris xiïtes contractaven centenars de treballadors sunnites, menys qualificats i més barats, en aquella època. Aquesta zona va acollir un dels centres més poderosos del partit Comunista de l'Iraq". Ja no en queda res d’aquella època. Al seu lloc, un immens cartell amb la foto del primer Ministre Nuri Al Maliki i els logotips del seu partit, Al Dawa. On abans es trobava la força dels partits laics dominen ara els partits religiosos. Tot i així, el Zaid insisteix en que Al Khadamiye, i especialment aquests carrers, han recobrat la vida recentment. "Mentre abans s’intercanviaven trets de franctirador i morter amb la banda sunnita del riu ara hi floreixen les botigues, sobretot de roba".
Khadamiye té al voltant de 300.000 habitants. Durant els anys 2006 i 2007 al voltant de 1000 famílies xiïtes, desplaçades a altres zones de Bagdad van establir-se aquí. Van portar diners, activitat econòmica i dinamisme comercial. La seguretat que proporcionava el barri va actuar com a revulsiu per l’establiment d’una xarxa comercial que encara es manté. Així no era necessari desplaçar-se per la ciutat, territori perillós i complicat. Bagdad va funcionar durant dos anys com un conjunt de compartiments estancs que aparentment està arribant a la seva fi. Ja només queden tancades a la major part dels ciutadans les instal•lacions de seguretat, policials i militars.
A escasses desenes de metres es troba l’antiga caserna de la 5ª brigada de l’exèrcit iraquià. El temible centre de detenció de la policia secreta de Saddam. El lloc al que va ser portat en helicòpter i amb presses només uns minuts abans de ser executat. Ali Kareem i el Zaid no se senten còmodes entrant en el que ara s’anomena "Camp Justice-Campament de Justícia". Segons el Zaid "Saddam necessitava que se li apliqués la major pena possible. Si les lleis recullen la pena de mort, era necessari executar-lo. Però la manera en la que va succeir va ser una humiliació per molts iraquians que ho van llegir com una mera venjança iraniana. Ningú no pot estar orgullós de que pengessin Saddam. D’altres càrrecs pertanyents també al règim baazista i condemnats a mort no seran executats en funció d’un pacte d’estabilitat i respecte entre el Primer Ministre i els seus socis sunnites. És millor no tensar la corda". El Zaid es referia a Ali El químic que finalment fou executat, contra tots els pronòstics, només 15 dies més tard d’haver mantingut aquesta conversa.
Un cop acabades les festes de l'Ashura, el General de la Policia Federal iraquiana al càrrec de la seguretat a la zona m’ha citat per concedir-me el permís de gravació als carrers sota el seu càrrec. "Aquí s’hi entrava per no sortir-ne més. No vull passar ni un minut més del que és necessari en aquest recinte" diu el Zaid mentre l'Ali es fa fotos, sorprès, amb el telèfon mòbil. Ningú esperava que la policia ens conduís directament a les oficines del General Dafer Al Mohamadaui que ens espera al seu despatx. Resulta impossible pels meus acompanyants negar-se a la invitació malgrat la incomoditat evident que els hi suposa. Dos generals en escasses 48 hores no són precisament el que un iraquià mig vol trobar-se.
No hi ha cap alt càrrec de la seguretat de Bagdad que rebutgi una trobada amb un periodista estranger, encantat de vantar-se dels seus èxits en matèria de seguretat. "El primer que varem fer quan els americans ens varen transferir el control va ser canviar la ubicació dels checkpoints, que ara són més ràpids i segurs" assegura el General, en contradicció amb la mitjana d’hora, hora i mitja d’espera que he hagut de suportar per entrar a Al Mansour, el lloc on es troba l'Ambaixada espanyola. "També disposem de material més sofisticat que abans per detectar armes i explosius". Els iraquians anomenen el sònar que la policia i l’exèrcit utilitzen en els checkpoints "el mesurador de colònies" ja que sempre detecta les ampolles de colònia que gairebé cada conductor iraquià, presumit, guarda a la seva guantera. És, probablement, l’única cosa que detecta. "No ens afecten el calendari electoral ni les celebracions i tenim els nostres propis temps per aplicar els diversos operatius de seguretat" afirma malgrat el fet que el dia després de la finalització de les festes de l'Ashura, un cop superat el risc més intens, és evident la relaxació que pot observar-se en tots els punts de control.
El general del primer cos de l'Exèrcit iraquià que acaba d’arribar al despatx en el que ens trobem ofereix, amablement, que se l’acompanyi en una missió antiterrorista de diversos dies de durada a la província de Diyala, actual centre de la insurgència. Es declina amablement. Feta l’entrevista de rigor i aconseguit el permís que es buscava, se sol•licita amb educació visitar, en funció del seu interès periodístic, la sala on fou executat Saddam Hussein. Tots em miren com si fos boig. El Zaid contesta amb rapidesa intentant limitar l’enuig del General. "Ja saps com són els periodistes estrangers, volen veure-ho tot amb els seus propis ulls. No coneixen les regles" mentre la visita es dóna per acabada amb tensió. "Això ha estat un error, Alberto. Podries haver-ho espatllat tot". Com a mínim s’havia d’intentar. No s’entra cada dia a Camp Justice. I menys a perdre el temps. El General ha realitzat una trucada telefònica per la galeria on li ha dit a algú "Que deixin gravar a l’espanyol". No serveix de res. Tasca impossible. Cada vegada que la càmera surti de la seva bossa, ens trobarem, un cop més, amb les mateixes preguntes i inconvenients.