1976, politòleg, periodista freelance
[25/02/2010]
Homes que es donen cops al cap amb espases mentre criden i salten rítmicament, nens que els imiten. Sang que corre a borbolls. Aquesta és la representació gairebé monolítica que a l'Occident es fa de l’ultima alba de l'Ashura, màxima festivitat dels xiïtes. És necessari introduir color, preferiblement vermell sang, a la notícia. Si aparentment és irracional, salvatge, violent i radical, a més de musulmà, ens interessa. Perquè ven. Tot i que potser no es correspon massa amb la realitat.
Igual que les nou bombes que han explotat a Bagdad en cinc dies i que els mitjans han recollit, tot i no tenir cap testimoni presencial i tot i que els que caminem per Bagdad gairebé no les haguem ni sentides, perquè Bagdad és una ciutat immensa on se succeeixen centenars d’històries a la vegada, d'entre les quals només s’explica sempre la mateixa, repetida fins a la saturació, amb variacions marginals, que tenen a veure amb el nombre de morts i el lloc de la defunció. Llocs que a quasi ningú no li diuen res. Atribucions repetides i sistemàtiques al macguffin del terrorisme. Que hi ha morts? Ha estat Al Qaeda. Malgrat el fet que a l'Iraq hi ha desenes de grups diferents que llancen els seus militants a immolar-se. Periodisme quantitatiu. Repetitiu. Sense presència sobre el terreny i desproveït de preguntes respecte a la vida diària de la població i les seves diverses iniciatives, aquelles petites històries que només tenen cabuda quan sobra l’espai i quan algú s’adona que des de fa mesos no s’ha mencionat la realitat d’aquest país.
La mesquita d'Al Khadam és el tercer santuari sagrat dels xiïtes a l'Iraq, després de Najaf i Kerbala. Es troba a la zona antiga d'Al Khadamiye, al final d’una ampla avinguda totalment ocupada per la multitud. Protegida, com ja s’ha explicat, amb tres nivells de murs i tanques de seguretat, exèrcit i policia. És la nit del desè dia de Muharram i es celebren les grans processons de penitents els assaig dels quals he observat des de Bàssora fins a Bagdad i al llarg de les últimes 48 hores aquí, en el mateix centre dels xiïtes d'Al Khadamiye.
Zaid Al Wardi, el meu amfitrió, professor d’informàtica de la Universitat d'Al Mustansiriya i amo d’una botiga de roba al barri ha començat ensenyant-me l’arbre genealògic de la seva família. El Zaid pertany a la trenta-vuitena generació de descendents directes de l'Imam Hussein establerts a Khadamiye des de fa segles. Tot i la seva absència de fe personal, es troba totalment al dia dels debats entre clergues. A aquestes alçades tot el barri sap que el Zaid ha convidat un periodista estranger a participar de les celebracions i que aquest es mou amb un dels seus empleats, l'Ali. S’ha aconseguit un accés privilegiat. No només a les processons, sinó a l'interior de la mesquita. Amb tota la seguretat possible, com a mínim, que els habitants del barri poden garantir-se a sí mateixos, la de la família. L’acord és, precisament, no filmar la sang de les desfilades. Aturar-se i apagar la càmera en el moment precís en que comenci a rajar del cap dels fidels de les quatre confraries que encara ho practiquen. Perquè aquesta és la realitat pactada amb les famílies que mantenen la tranquil·litat a Khadamiye. Aquesta és la notícia en aquest cas. Es vol evitar la sang com a imatge paradigmàtica de l'Ashura. Qualsevol editor m’acomiadaria sabent que mentre "la sang esquitxa" com alguns haurien de titular aquest text, jo deso la càmera per respecte a la voluntat dels que m’envolten.
Només quatre "confraries", per fer servir un terme similar a l'assimilable amb el públic hispà, d'entre les més de 30 establertes aquests dies a Khadamiye vessaran la seva sang a l’alba quan, després d’hores d’escalfament i desfilada, surti el sol i, durant només un parell d’hores, la seva commemoració del martiri de l'Imam Hussein, que ha durat dues setmanes, arribi a la seva fi. Poc abans de participar en l’ultima alba he estat testimoni d’una discussió oberta entre clergues i creients xiïtes sobre la sang i el seu ús. També d’un plantejament interessant i alternatiu. Molts estan a favor de prohibir-la, al menys en públic, com a primer pas abans de la seva prohibició total. A l'Iran ja se celebren a porta tancada. A l'Iraq, segons el Zaid, les cerimònies de la sang poden estar vivint el seu últim any en públic, i amb total seguretat, ja no es filmen. Tot i que encara es poden veure.
Aquesta mateixa tarda, en una de les desenes de carpes -Maukeeb- establertes per cada "confraria" es va formular, una vegada més, la pregunta recurrent que corre en boca de tots els participants. Un dels assistents li preguntava al clergue que donava una classe de religió "Ens és permès als musulmans donar-nos cops al cos amb espases?" pregunta a la qual el clergue va respondre amb un silenci evident "Per què no respon?" Se li va insistir al clergue. "Perquè el propi Ali Sistani no ha respost a aquesta pregunta quan l’hi hem preguntat". Ali Sistani, decà de l’escola de teologia xiïta més important del món, situada a Najaf, és la màxima autoritat per dictar doctrina. "Ali Sistani està a favor de suprimir la sang, però encara no té prou autoritat per dictar una fàtua -edicte islàmic de compliment obligat- al respecte" segons l’opinió del Zaid i de la seva família.
Busco la sang entre els milers de participants, potser arriben als 10.000, dels quals no més de 500, segons un càlcul generós, es colpegen el cap, prèviament rasurat, amb espases. Imposa respecte l’estat de trànsit en el que entren abans de colpejar-se i durant l’hora escassa en la qual corre la sang fins a cobrir les seves túniques blanques. Alguns es desmaien. Evidentment més a causa del cansament que del dolor. Els talls són superficials i estan milimètricament assajats i estudiats per no provocar més lesions que unes petites cicatrius. La resta, la immensa majoria, utilitza unes cadenes que pengen d’un pal de fusta per assotar-se l’esquena i desfilar en una imatge que no puc desvincular, salvant els matisos, de les celebracions de la Setmana Santa espanyola de no fa tants anys. El públic es colpeja rítmicament el pit. Les dones ploren. De veritat. Amb llàgrimes i el mateix sentiment que els que canten una saeta des del balcó en la Setmana Santa sevillana. En contraposició a l’ultima i més imponent de les celebracions, i per completar el conjunt, intento entendre el conjunt del que he observat al llarg dels últims dies.
Durant tot l’any, les "confraries" com he decidit batejar-les, recapten diners per finançar les seves carpes, situades a cada carrer. En aquestes carpes s’hi cuina durant dies el menjar que es lliurarà gratuïtament als pelegrins. S’ofereix te als passejants i es donen lliçons islàmiques per homes, dones i nens, en les que els presents pregunten als clergues amb total llibertat sobre tota mena de qüestions referents a la fe. Es tracta d’un moment d’especial dinamisme per la comunitat que acull les celebracions en una cultura en la que la vida nocturna es troba fortament limitada. Els carrers bullen fins a altes hores de la nit, homes i dones sense més distinció que la modèstia pròpia de la cultura local. Famílies senceres passegen per entre les botigues, mengen i beuen. Parlen entre sí. El públic es concentra a les voreres per observar els assajos de l’ultima celebració i tenen lloc vistoses representacions de teatre de carrer. Nens i joves vestits amb elegants uniformes, simbolitzant els exèrcits enfrontats a la batalla prèvia a l’assassinat de Hussein, cavalls amb les seves millors gales i els millors actors islàmics representant als carrers els diferents papers del drama entre els imponents tambors i trompetes. L'Ashura, des de dins, és molt més que sang vessada.