1976, politòleg, periodista freelance
[15/02/2010]
Molts dels passatgers fumem amb ansietat, tot just trepitgem la terminal d’arribada de l’aeroport de Bàssora, entrada a l’Iraq. D’altres, omplen els formularis i responen a les preguntes d’un parell de metges protegits amb mascaretes. Les mesures profilàctiques davant d’un possible contagi de grip A intenten complir-se –amb una efectivitat més que dubtosa- situant l’Iraq a l’avantguarda de la seguretat sanitària aereoportuària mundial. També de la laxitud de les normes antitabac que, definitivament, no existeixen en aquest país, afortunadament pels fumadors.
Després d’assegurar que no es pateix cap dels símptomes gripals de la llista, arriba el moment de la duana. S’estampa el segell d’entrada al país sense cap pregunta. Té trampa. En àrab i contenint una sorpresa que només es descobrirà a l’hora de volar de tornada a casa. Immediatament darrere de la cabina duanera, apareix un oficial nord-americà que fulleja pàgina per pàgina el passaport de cada viatger mentre demana –no hi ha opció de negar-s’hi- que accepti deixar-se escanejar els ulls.
- "alci el cap, tregui’s les ulleres, miri fixament la llum vermella"
- "Puc preguntar-li a què es deu això, senyor?"
- "És una cosa molt avorrida, el govern iraquià ens demana que ho fem a totes les persones que entren al país"
Els soldats Eriksson, Lindberg i Lashovsky no dissimulen el seu avorriment mentre agafen, dit per dit, les empremtes dactilars de desenes de persones, fan tota mena de fotos de carnet i adjunten, amb indiferència però sense perdre’s cap detall, totes les seves dades personals en una base de dades que probablement serà emmagatzemada a Washington i no a Bagdad. La policia iraquiana, nombrosa però inactiva, es limita a observar des de la distància. Resulta gairebé impossible donar credibilitat a les paraules del soldat Eriksson. Si és el govern iraquià qui ho ordena, per què la seva policia es limita a mirar-s’ho des d’una distància prudencial mentre són els nord-americans els que fan tota la feina?
Un grup de contractistes estrangers s’agrupa i espera que tots hagin recollit les seves maletes abans de pujar en un comboi de 4x4 que surt de la terminal a tota velocitat, trencant el silenci gairebé absolut d’un preciós i tebi vespre d’hivern al sud de l’Iraq. Compassen els seus motors al ritme de dos helicòpters que sobrevolen la frontal de l’aeroport en perfecta formació. Els estrangers pertanyen al "Olives Security Group" tal i com es pot llegir a les seves jaquetes, que fent un honor contradictori al nom, són a més, de color verd oliva, amb una branca d’olivera i pau. No s’aprecia la més mínima tensió. Una dotzena d’anys menys i ens trobaríem davant d’un grup d’adolescents que se’n va de colònies.
El de Bàssora és un aeroport fantasma. Ni cafè ni menjar ni canvi de moneda ni desenes de persones que recorrin els seus passadissos. Soldats nord-americans i policia iraquiana, sempre a una distància prudencial entre ells, envoltats per uns quants nens que treballen com a portadors de maletes. Els iraquians tornen a casa carregats d’enormes maletes. Només un autobús, alguns taxis, clarament insuficients i els jeeps dels contractistes estrangers poden accedir a la porta de la terminal. Els acabats d’arribar es desplacen a tota velocitat cap a un checkpoint situat a uns dos kilòmetres, envoltat de murs de ciment i filferros, per poder trobar-se amb els que els esperen. L’escena, dominada per la fressa de famílies que es retroben i saluden cerimoniosament, carregades de regals comprats a l’últim Duty Free del camí, és controlada per un globus aerostàtic carregat de càmeres a uns 100 metres d’alçada. Cafè, fruita, xocolata i competència a crits pels transports. Tot fa pensar amb molta claredat en qualsevol dels checkpoints d’entrada a Betlem o a Jerusalem a Palestina. L’exèrcit iraquià pressiona educadament però amb fermesa. Els soldats es mouen amb rapidesa entre els cotxes, amb copets a la carrosseria, aixecant la veu i donant pressa. Ordenen el trànsit i buiden l’aparcament en un tres i no res. Ni una sola maleta sense amo, ni un sol cotxe detingut prop de la línia de pas. Ningú que miri sense més. El que no està ocupat cal que marxi immediatament. O aparcar a una distància prudencial del lloc on es troben els blindats i les tanques perimetrals del punt de control.
La carretera que uneix l’aeroport de Bàssora amb la ciutat va ser asfaltada ja fa masses anys i té tants forats com necessitat d’alguna mena d’enllumenat públic. Es condueix a les palpentes i sense ratlles a l’asfalt però no per això amb més prudència. Són les 5.30 de la tarda, cau la nit en aquesta latitud del món i no hi ha cap fanal encès. Els cotxes i els focus dels cinc checkpoints de l’exèrcit i la policia que cal travessar fins arribar a l’avinguda Istiqual, una de les principals artèries de la ciutat, són l’única font de llum. Davant de l’hotel Rumialah apareix una nova patrulla de l’exèrcit iraquià, aquesta vegada a peu. Cinc soldats pentinen cadascuna de les dues voreres. Dues furgonetes de sostre descobert els cobreixen, apuntant aleatòriament cap els que caminen pel carrer.
El cabal del riu Ashar travessa el centre de la ciutat, però no l’aigua que hauria de fluir fins a la seva desembocadura a Shat al Arab, el golf que a l’alçada de la península de Fao marca la frontera amb l’Iran. Milers d’ampolles de plàstic, cadires, bosses, deixalles i tota mena de residus del mercat i dels centenars de parades de venta del carrer Shar el Kuwait l’han ofegat convertint-lo en un fangar estancat i putrefacte.
Al costat de les parades en les que es ven l’últim model de la Playstation és fàcil veure a dones i nens demanant almoina i removent la brossa tot buscant alguna cosa de valor o fins i tot quelcom per posar-se a la boca. Segons Abdullah al Maliki, que a més de pertànyer al Sindicat del Petroli de Bàssora treballa en una associació que intenta ajudar els nens del carrer, hi ha entre 7000 i 8000 menors de 16 anys sense pare de família que surten al carrer a buscar alguna cosa per menjar. Sense escolaritzar –assegura que molts no saben escriure- ni la més mínima cobertura sanitària. La major part són orfes de guerra. De qualsevol de les guerres. Segons el Ministeri d’Afers Socials i Treball de l’Iraq, uns 4,5 milions de menors d’edat són orfes a l’Iraq. L’agost de 2008 només 459 vivien sota la tutela d’un Estat que a l’Iraq només existeix en matèria de seguretat i reconstrucció, selectiva, sota finançament nord-americà.
Davant de la imponent desembocadura de Shat Al Arab, que només pot creuar-se pel centre de la ciutat a través d’un pont militar, antics edificis públics en ruïnes convertits en infravivendes per famílies que ho han perdut tot i que viuen del carrer en un sentit ampli. En contrast, a pocs metres, la imponent reconstrucció de l’hotel Sheraton de Bàssora, bombardejat, saquejat i incendiat per la multitud davant la passivitat de les tropes britàniques l’abril de 2003, igual que la major part dels edificis ocupats per l’administració pública del règim anterior.
Alguns dels més privilegiats entre els pobres s’asseuen davant d’antigues bàscules. Per l’equivalent a uns 10 cèntims és possible pesar-se al carrer i a partir d’aquí controlar la dieta amb major coneixement de causa.
Homes que fumen narguile omplen les terrasses i asseguren que se senten segurs, sense cap mena de crítica o qüestionament. "Fa un any i mig, a aquestes hores a ningú se li acudia posar un peu al carrer. Ara les botigues obren fins tard, la vida ha tornat als carrers i és possible trobar tot el que cal per una vida relativament normal sense preocupar-se de res més a part del preu". El conductor s’entreté i emprèn una petita ruta per l’avinguda per demostrar la normalitat de la situació. Sales de billar obertes més enllà de mitjanit, venedors de DVDs pirates igual que a qualsevol ciutat espanyola i amb els mateixos títols a disposició del públic. Desenes de botigues on poden adquirir-se targes telefòniques i joves curiosos davant de qualsevol estrany. Tan insistents com acollidors i simpàtics.
La fressa del trànsit es barreja amb el soroll dels generadors i Majeed, la recepcionista de l’hotel comença a queixar-se des de la primera pregunta. "Tenim unes 8 hores d’electricitat al dia, la resta del temps depenem dels nostres generadors. Tampoc podem beure aigua de les conduccions. Només és útil per rentar-se". Gairebé set anys després de la invasió ni l’exèrcit nord-americà ni el govern iraquià han aconseguit garantir el subministrament elèctric o l’aigua corrent i potable a la vegada- serà difícil superar una aigua amb més gust a calç que la que corre per les aixetes, de funcionament artesanal, per dir-ho d’alguna manera, d’aquest hotel-.
"Però Bàssora és un lloc completament segur. Podem estar al carrer fins que cau la nit. Les milícies i els delinqüents ja no poden entrar a la ciutat. Surt i camina, mou-te. Bàssora és un lloc acollidor on no cal tenir por de res". La Majeed té 21 anys i encara que assegura que ja no pateix per la seva vida insisteix dient que a l’Iraq no existeix la paraula futur. "Llevar-se de matí, estar-se tot el dia assegut a l’espera de clients i de tornada a casa per un sou de misèria. No m’agrada aquesta vida. És cert que ara no tinc por, però tampoc tinc possibilitats de progrés per mi ni pels meus dos fills. El que vull és emigrar a Austràlia. Tu em pots ajudar?".
A mida que avança la nit es van obrint pas en la foscor grups de gossos salvatges, que no perillosos, molt més visibles que a plena llum del dia. Creuen els carrers, desfent i escampant piles d’escombreries i sense acostar-se als punts de control militar, presents també amb molta més claredat a causa de les fogueres que els soldats encenen per escalfar-se sense disminuir l’atenció dedicada a cada cotxe. Molts dels soldats han decorat els seus llocs amb petites bombetes de colors. Onegen multitud de banderes amb la cara de l’Imam Hussein a cada casa, comerç, cotxe, columna o arbre. Som al mes de Muharram. Sagrat per als xiïtes.
Ningú podria equivocar-se pel que fa a la sensibilitat religiosa dominant en aquesta zona del país. No només les cases o els comerços, privats, mostren amb orgull els seus signes identitaris. Edificis públics, escoles, cotxes de policia i controls militars mostren obertament els símbols de la seva pertinença sectària. La bandera iraquiana no és precisament la més present als punts de seguretat.