1976, politòleg, periodista freelance
El proper 7 de març se celebren eleccions legislatives a l’Iraq. Entre el 13 de desembre de 2009 i el 5 de gener de 2010 vaig viatjar pel país, per encàrrec del ICIP (Institut Català Internacional per la Pau). Després d’aterrar a Bàssora, vaig recórrer Rumeitha, Najaf i Bagdad per trobar-me amb sindicalistes, estudiants, professors, venedors de roba, un alcalde, un governador, generals, un ferreter i el pare d’un nedador sunnita que va salvar la vida a set peregrins xiïtes abans de morir ofegat al riu Tigris. Em vaig limitar a preguntar, sense presses. Menjar, veure te i xerrar, escoltant. Sense complexes. Històries i punts de vista que no eren necessàriament els que buscava ni els que volia emportar-me a casa. Els que van sortir a buscar-me. Petites resistències.
Hi ha maneres alternatives de practicar el periodisme. La premsa escrita, la televisió, la ràdio, el vídeo, la fotografia i fins i tot la literatura coexisteixen i es transformen. De manera creixent, assistim a la fusió dels diversos formats possibles amb l’objectiu de ser publicats a Internet, sense pas previ pels mitjans tradicionals. Internet és el lloc on es pot desenvolupar el periodisme documental, a mig camí entre la immediatesa del que ocorre ara i aquí, la història en la que aquest present es basa i algunes de les causes que alimenten els fangs en els que gairebé sempre nedem des d’una llibertat d’espais i punts de vista molt major que la que ens ofereixen els mitjans de comunicació als que estem acostumats.
A Internet es pot aprofundir en la història, mostrar vídeos que no tenen prou durada per les pantalles dels festivals –i que es mereixen més de 500 espectadors al llarg d’un any- però que alhora són massa llargs per la televisió i no són prou amables, lleugers o interessants per ser oferts a un milió de persones. Històries que no "van caducar ahir" –com diuen els caps de redacció sobre els continguts que no publicaran- que potser ja han estat explicades (o no) i que no per això deixen de ser menys actuals o necessàries.
Cada professional cal que triï la millor manera d’expressar-se per una cobertura concreta en un lloc i un moment concrets. Sovint, la urgència de les notícies diàries, l’agenda marcada per la competència entre empreses, la contaminació de periodistes que viatgen, fan fotografies, filmen i entrevisten en grup o, simplement, el sensacionalisme i exclusivisme dels que busquen simplement cridar l’atenció, s’emporten per davant la informació i, sobre tot, la possibilitat d’entendre una mica millor els éssers humans que en són protagonistes, transmetent elements crítics a qui la rep i generant una mínima empatia envers els que viuen realitats diferents. Aquesta crònica de 700 paraules que ha de ser enviada a les 8 del vespre s’emporta per davant gran part de la realitat observada. La peça d’un minut de locutor experimentat també. Quan, a més, es treballa en àrab i s’és dependent de traduccions, és bo poder escoltar i llegir amb calma tot el que s’ha gravat i anotat abans de seleccionar el que es vol mostrar.
Fruit de gairebé un mes de treball sobre el terreny i d’aproximadament un altre mes de taula i treball davant de la màquina, una vegada a casa, es publica ara un conjunt de reportatges en text i vídeo de cara a les eleccions legislatives iraquianes. I hem decidit que es pot preparar la cobertura d’unes eleccions centrant-se precisament –i amb l’objectiu de sumar i completar- en aquells aspectes de la realitat que els enviats especials que escriuen durant la setmana prèvia a les eleccions no tenen temps de cobrir, ara que ja no queden corresponsals a Bagdad i que es considera car, perillós o simplement inútil tornar a Bàssora o Najaf. Perquè per entendre què succeirà en les pròximes eleccions, també és important conèixer la quotidianitat prèvia i permanent dels ciutadans que votaran, més enllà de les partides de mus entre formacions polítiques que entraran en escena durant les dues setmanes de campanya electoral.
El periodisme documental al qual dóna suport l’ICIP és un format de comunicació que només pot ser definit com un privilegi. Temps i llibertat per aprofundir. Per pensar, madurar, traduir, editar i transmetre una part de la realitat iraquiana que no pretén ser notícia ni competir amb cap titular. Que costa. Temps i esforç. Per ser generada i per llegir-se o veure’s. Perquè informar-se i comprendre requereix també la voluntat de qui està disposat a rebre i per tant, a esforçar-se. No és entreteniment. Aprendre no passa necessàriament per la diversió. Informació que no pretén, tampoc, arribar a massa conclusions. Que no busca convèncer de res a ningú. Però tampoc pretén disfressar-se d’objectivitat que es limita als fets. No ho és. Tot treball prové d’una prèvia selecció de llocs, moments i persones. Perquè es té una intenció. I en aquest cas es descobreix abans de començar a publicar-se. Abdallah, Thuwar, Ali o Zaid, protagonistes de les històries que es mostraran, comparteixen alguna cosa.
Els meus amics, sí, amics, no només personatges per citar, refusen absolutament la violència i intenten en la seva vida diària reduir el nivell d’odi, venjança, represàlia i competència armada pel poder que tant els ha afectat, tant a ells com a la resta dels seus compatriotes. Mai, ni en els pitjors moments, han abandonat l’Iraq, i parlen des d’aquesta experiència. Intenten explicar-li a un estranger la situació en què viuen. Per tal que, a través de l’estranger, els que tinguin la curiositat de comprendre l’Iraq disposin de més instruments dels que tenien abans de començar a llegir i veure aquestes cròniques.
Ningú avança per un país a cegues. Igual que en la major part dels casos el periodista estranger que arriba a Iraq ho fa de la mà d’un traductor que cobra pel seu servei, jo arribo a Iraq de la mà d’un grup d’homes i dones que em guien i tradueixen perquè volen transmetre els seus punts de vista i que concedeixen a l’estranger a l’Iraq de 2009 el privilegi de dormir a casa seva, d’acompanyar-los a la feina i de passejar pels seus carrers. Amb el cos. Sense escoltes ni amagat i protegit rere les armes dels exèrcits.
I tant la seva feina com el meu punt de vista a l’hora d’intentar compartir-la, ja de nou a casa, és difosa gràcies a un encàrrec de l’ICIP en el marc del seu programa de promoció de la pau. El periodisme té sempre intenció i valors. En aquest cas, s’expliciten: amplificar una veu, amb intenció informativa el missatge de la qual és, simplement, d’afartament davant de la violència i la voluntat de reconciliació entre iraquians. Alguns el qualificaran d’activisme. D’altres de propaganda. És, simplement, periodisme documental per Internet per encàrrec previ per part d’una entitat pública. Una nova forma de treballar que esperem que tingui eco no només en aquesta ocasió sinó com obertura d’una més entre les noves formes d’acostar-se a la realitat que moltes persones reclamen en el marc del debat actual sobre el futur de la informació.