 |
Sumari
1. Introducció
2. L’estudi de les competències situades en llengües escolars
3. Entorn sociolingüístic: la descripció dels espais i les pràctiques
La presència d’alumnes migrats a les aules de Catalunya obre la discussió entre educadors, polítics i ciutadania, sobre la gestió de la diversitat i de la interculturalitat i, alhora, respecte d’elements que s’hi relacionen com ara la discriminació, els fracassos escolars, la tensió entre grups ètnics, etc. (Heller, 1999). D’altra banda, i específicament en el cas de Catalunya, la població migrada, mobilitza el debat entorn de l’equilibri entre els usos verbals en català i castellà i el futur de la llengua catalana (Junyent & Unamuno, 2002; Nussbaum, 2003).
Des del punt de vista de la sociolingüística, la presència de joves migrats a l’escola –institució fortament lligada a les polítiques lingüístiques oficials a Catalunya– ofereix l’oportunitat d’observar les dinàmiques d’ús i aprenentatge de les llengües. En efecte, en contextos multilingües, les persones aprenen les diferents llengües utilitzant-les en entorns sociolingüístics diversos, els quals corresponen als conjunts d’espais físics i simbòlics que defineixen pràctiques concretes. I és precisament aquest ús situat de les llengües el que va desvetllant en l’individu la capacitat de categoritzar cada entorn per actuar-hi de manera eficaç –sociolingüísticament parlant– en una o en diverses llengües. Des d’una perspectiva que considera la interacció verbal entre les persones com a context alhora d’ús i d’aprenentatge, sembla pertinent de preguntar-se com els nous usuaris de les llengües de l’escola entenen les activitats en què participen, com categoritzen els seus interlocutors i com es posicionen fent rellevants determinades identitats a través dels recursos lingüístics de què disposen (Zimmerman, 1998).
El fet de considerar la interacció verbal com a context d’ús i com a lloc on els repertoris es fan visibles i es reestructuren (Mondada, 1999), fa modificar la visió de les relacions entre norma social i usos lingüístics. Així les normes socials que regulen, per exemple, l’ús d’una llengua o una altra, o que expliquen el canvi de llengua no poden explicar-se imaginant processos de reproducció o d’actualització de regles establertes, sinó que cal atribuir la responsabilitat d’aquestes pràctiques als propis usuaris, els quals les acompleixen amb finalitats pràctiques. L’estudi de la manera en què els parlants s’orienten conversacionalment cap a objectius propis o col·lectius en una activitat verbal concreta serveix, doncs, per descobrir la manera en què els usuaris articulen usos lingüístics, identitats i activitat local, alhora que descriuen, en la pràctica i mitjançant l’ús de recursos lingüístics, l’entorn que els envolta. La detecció de recurrències en determinats procediments il·lustra la relació entre contextos locals i contextos més amplis, és a dir, funcionen per a l’analista com a indicador de fets socials més amplis (Auer, 1984b; Schegloff, 1987), com ara la relació entre llengües en una comunitat concreta.
Així, per a un estudi d’aquest tipus cal una sociolingüística de la interacció que té com a objecte d’estudi pràctiques verbals concretes, que posa molta cura en la construcció i descripció del terreny de recerca i que tracta i analitza de manera minuciosa les dades. Aquests principis fan que els estudis en aquesta perspectiva teòrica considerin la manera d’aproximar-se als fenòmens sociolingüístics com una part constitutiva de les dades.
Aquest article està articulat en quatre apartats. En el primer, es presenta el marc de la recerca, la població i les dades que s’hi tindran en compte. A continuació, ens aproparem als espais d’ús i d’aprenentatge de llengües –l’entorn sociolingüístic– d’aquests joves alhora que observem les categoritzacions que es fan de les diferents llengües a partir de l’anàlisi de dades obtingudes mitjançant entrevistes. En el tercer apartat, tindrem en compte algues maneres de gestionar els recursos plurilingües de què disposen nois i noies durant la realització de tasques en aules de llengua (català, castellà i anglès). Finalment, es presentaran algunes consideracions finals.
2. L'estudi de les competències situades en llengües escolars
Aquest treball és part d’una recerca (2) que comprèn l’estudi de les pràctiques sociolingüístiques d’una trentena d’alumnes, d’edats compreses entre 10 i 15 anys, escolaritzats en diversos centres educatius a Barcelona, Lleida, Molins de Rei i Salt. Es tracta d’escoles i instituts amb una presència important d’alumnat nascut en famílies immigrades de fora de la Unió Europea. La recerca té com a objectiu la descripció de les variables que incideixen en els aprenentatges lingüístics i comunicatius entre alumnat immigrant, per tal de poder fer, en una segona etapa, propostes d’intervenció educativa.
La nostra manera d’analitzar els aprenentatges lingüístics i comunicatius observa les competències des de tres angles. En primer lloc, considerem l’actuació dels aprenents en funció de les demandes de la pròpia activitat id’allò que el parlant pot o no pot fer. En segon lloc, tenim en compte com cada individu entén l’activitat que està desenvolupant i com la descriu, orientant la seva pròpia acció, coordinant-la amb la del seu interlocutor. Per últim, l’actuació verbal dels joves immigrants es contrasta amb l’actuació dels seus companys autòctons, que participen en les mateixes activitats. Es proposa un enfocament teòric i metodològic que examina els aprenentatges en activitats socialment situades, en les quals els individus utilitzen llengües per a finalitats pràctiques (Mondada i Pekarek, 2000; Unamuno i Nussbaum, 2005). Aquesta mirada s’allunya d’aquelles perspectives abstractes que prenen com a punt de referència el parlant ideal, la norma i els repertoris monolingües ideals(Nussbaum i Unamuno, 2000).
Les activitats que s’estudien inclouen, d’una banda, entrevistes entre alumnat i membres de l’equip de recerca i, de l’altra, el registre d’un conjunt d’activitats escolars, realitzades en parelles formades per nois i noies d’origen estranger i nois i noies nascuts a Catalunya. Les entrevistes són conduïdes per una persona adulta (a partir d’un guió), realitzades en un espai escolar i, quasi sempre, en llengua catalana.
Aquestes dades orals es completen amb dades d’observació –a vegades participant–. Les transcripcions van ser realitzades per la persona que va recollir les dades als centres i controlades per un altre membre de l’equip. La simbologia (3) utilitzada per a la transcripció recull tant aspectes lingüístics com paralingüístics (vegeu annex).
3. Entorn sociolingüístic: la descripció dels espais i les pràctiques
En aquest apartat intentarem respondre a una pregunta complexa: de quina maneras representen els joves migrats l’entorn sociolingüístic i com el descriuen en interacció amb un adult?
Entenem l’entrevista no només com una eina per obtenir informacions factuals sinó com una activitat social que s’inscriu en la història conversacional dels subjectes i que, per tant, posa en relació l’esdeveniment amb d’altres, de format similar, en què els subjectes han participat, com ara les sessions de tutoria i les entrevistes d’acollida que fan adults als joves nouvinguts (Nussbaum, 2003). El format es converteix en un indici contextualitzador (Gumperz, 1982), que permet a entrevistats d’inscriure l’entrevista en el marc institucional i de categoritzar qui la condueix com a docent o persona vinculada a l’escola. Per això, en la majoria dels casos els entrevistats atribueixen identitats complementàries: d’una banda, l’adult vinculat a la institució i de l’altra, l’alumne, amb graus diversos d’identificació amb l’escola.
La descripció de les relacions entre espais i pràctiques lingüístiques s’ha d’entendre com a resultat de la construcció ad hoc de les identitats. Observem un cas. Es tracta d’un fragment de l’entrevista entre Cecília, l’entrevistadora, i Jony, un noi d’origen filipí.
Fragment 1
109 CEC: i al carrer/| amb la gent així_ com_ si vas a una botiga o-|
110 JON: castellà\|
111 CEC: castellà\|
112 JON: sí \|
113 CEC: i-| i no parles català amb ningú/|
114 JON: no·· \|[riu] solament aquí a l’escola\|
115 CEC: a l’escola/|
116 JON: = sí=
117 CEC: = y= aquí amb qui?|
118 JON: amb els meus amics i els professores\|
119 CEC: amb els amics parles català/|
120 JON: sí \| a vegades el Hafi m’habla també catalá\|
121 CEC: amb el Hafil/| ah-| està bé\| i així-|al pati-| quan esteu jugant i al menjador i això\|
122 JON: al menjador-| català \| a vegades\| però al pati castellà \|
123 CEC: mm\| i al_ al menjador amb qui\ parles català?|
124 JON: amb els monitors\|
En el fragment, Jony explica que únicament parla en català a l’escola, amb els amics, amb els professors i amb els monitors del menjador. La seqüència dels torns 113-114 permet d’entendre que aquesta descripció de les pràctiques lingüístiques no es responsabilitat exclusiva de Jony. En els torns precedents, ell explica l’ús habitual del castellà al seu barri. Però la pregunta de Cecília col·loca el català en relació amb “ningú”, cosa que Jony confirma en un primer moment, per riure a continuació. El riure fa entendre que Jony ha categoritzat el que ha dit com a certa transgressió que intenta mitigar tot introduint espais i interlocutors per a la llengua catalana. En resposta a la intervenció de Cecília (115) Jony diu emprar el català amb professors i amb els seus amics, i cita el cas de Hafi, un noi pakistanès. L’organització sintàctica d’aquest torn de parla (120) és molt significativa. Cecília li ha demanat la confirmació de la part de la seva intervenció anterior que contradiu les seves observacions, atès que ha observat que els nois parlen entre ells castellà. La seva intervenció (torn 119) sembla posar en qüestió el que ha dit Jony. Per això, ell opta per una limitació de l’extensió de la seva afirmació anterior, tot introduint “a vegades” (en contraposició amb “sempre”), un dels seus companys –Hafi- (en contraposició dels amics, en general), i “també” (en contraposició a “exclusivament”). El mateix tipus de seqüència es repeteix entre les línies 122 i 124.
Més enllà del seu correlat amb la realitat empírica, la interacció mostra que la descripció és resultat de l’articulació de moviments interactius que exhibeixen orientacions i ajustaments mutus d’entrevistadora i entrevistat. Es podria dir que la descripció que s’hi proposa de les pràctiques lingüístiques dibuixa una distribució més aviat diglòssica (distribuint les pràctiques entre dominis més o menys institucionals i asimètrics). Ara bé, l’anàlisi de la manera en què es van tramant preguntes i respostes al llarg de les entrevistes porta més aviat a afirmar que són les aportacions discursives de qui investiga les que delimiten espais monolingües i usos complementaris de les llengües. Tot i això, la majoria dels entrevistats contesten aquestes aportacions, com es pot observar en el fragment següent:
Fragment 2
53 CEC: que doneu mo··lta feina segur\| i quina llengua parles amb els teus germans?|
54 HAF: ah-| a vegades castellà però_ i _ i_ més vegades parlo en urdú i penjabí\|
55 CEC: penjambí\| perque·· tu ets de la zona del penjab/|
56 HAF: sí \|
57 CEC: amb els pares-| quina llengua parles?|
58 HAF: a_ les mateixos\| ah-| urdú i penjabí\|
Aquí Cecilia vol saber la llengua que Hafi empra amb els seus germans i els seus pares. Després de la primera pregunta, Hafi s’atura i comença un enunciat amb “a vegades... més vegades” que li serveix per introduir el castellà com a focus en la seva organització de frase. A continuació mitiga l’afirmació, amb una partícula adversativa que repara en additiva per introduir les altres llengües que diu emprar també i més. Aquest tipus de formulacions posen en evidencia l’orientació del parlant cap a la seva interlocutora, en el sentit que la seva intervenció reconeix la relació entre tots dos torns de parla, col·locant en primer lloc allò que es considera rellevant per a la connexió entre els torns. Aquesta orientació, procediment de cooperació conversacional bàsic, mostra que Hafi comprèn la intenció de la interlocutora, però també la seva habilitat per resistir-se sense deixar de ser cooperatiu. Hafi, així, introdueix espais i pràctiques multilingües més enllà de la insistència de la seva interlocutora (torns 57) a situar-lo en pràctiques monolingües.
Com mostra l’estudi de gran part del corpus que hem recollit, als espais interns i externs del món escolar s’hi dibuixen pràctiques multilingües, en les qual la llengua castellana adquireix la categoria de llengua local, que alterna a vegades amb altres llengües familiars en els espais sense regulació institucional (les converses en família, entre companys a l’aula, al pati, amb veïns del barri, etc.) i amb el català als espais, les pràctiques dels quals són regulats per la institució educativa. Si bé és cert que les orientacions que fan els parlants cap a l’interlocutor i cap a l’activitat de caire institucional que porten a terme fa que el català tingui una presència important en les pràctiques multilingües escolars, també és cert que l’afirmació de l’ús del castellà entre iguals no es categoritza com a transgressió, sinó com un correlat de les pràctiques observades als espais no escolars on viuen i aprenen llengües nois i noies. Segons les seves descripcions, allí el català té una presència minoritària, restringida a pràctiques internes a un grup (entre algunes de les persones anomenades ‘catalanes’) i funcionalment limitada.
|
versió per imprimir en PDF. 148 KB
