També és important que aquesta
perspectiva és social més que no ser simplement rellevant per a lindividu. El
concepte dinterpolació és social més que no psicològic. Els llocs en els quals
sinterpola lindividu no són llocs simplement individuals, sinó que també
fan referència a grups socials. Així, és prou possible que un discurs sobre la
diferenciació social obri llocs relacionats amb el gènere, la classe social o els grups
lingüístics.
La identitat ja no
és el procés racional pel qual lindividu expressa racionalment el seu sentit de si
mateix, sinó que es relaciona més aviat amb la manera com lindividu es transforma
en el subjecte del discurs i el que es revela sobre lindividu a mesura que el
discurs es desplega i es revelen les relacions entre el subjecte i altres subjectes, i
entre el subjecte i els objectes. La identitat no pot ser qüestió
dautoreferència, sinó que ha dincloure els altres en tant que social.
6. Coneixement i aprenentatge
Després
dassenyalar com es concep la relació entre l'individu i el subjecte del discurs,
centrarem ara latenció en el mètode pel qual l'anàlisi del discurs revela el
significat i el coneixement tàcit. Reconèixer com es produeixen i analitzar la seva
naturalesa ens permetrà clarificar com actuen. Considerar la pràctica social com a
efectes del discurs i reconèixer la relació entre lestabilitat del discurs i de
l'ordre normatiu ens permetrà revelar la naturalesa del coneixement tàcit i la
negociació del significat pel que fa a la relació subjecte/objecte. És a
dir, saborda a partir de paràmetres socials. L'anàlisi procedeix de dues
direccions: exposar el desenvolupament del discurs i l'acció social a la qual dóna
suport el discurs.
Es podria
considerar que la forma lingüística és semblant a l'ordre normatiu en el sentit que la
codificació deriva de l'observació directa de la conducta lingüística. És clar que
sha modificat pel procés de planificació i estandardització del corpus, però,
tanmateix, la llengua corrent comporta una conducta institucionalitzada i pautada. No
obstant això, hi ha diferències entre la gramàtica sintàctica i la deíctica. Aquesta
darrera fixa subjectes i objectes en les seves relacions entre uns i altres a partir del
temps, la persona i el lloc. La deïxi social és el mitjà pel qual el discurs es capaç
d'actuar en la realitat social. Les modalitats, per altra part, pertanyen a un valor de
veritat en el sentit que dins del discurs o del text hi ha un subjecte que
situa el que diu en relació amb allò cert, possible, probable, etc. o en relació amb
els judicis de valor. En aquest sentit, el llenguatge és sempre un exercici reflexiu que
implica l'enunciador en relació amb la llengua. Els actes enunciatius es fan visibles
mitjançant una sèrie de marques que es poden analitzar.
El joc del
llenguatge de Wittgenstein, que considera els jocs lingüístics com una forma de vida,
comporta la significació duna paraula com el seu ús en el llenguatge
(Wittgenstein, 1969). Es dóna al llenguatge una existència material, imposa la seva
ambigüitat sobre els subjectes parlants, la seva consciència i la seva experiència, i
és aquí on allò social és més evident. El joc del llenguatge indica que els actes
lingüístics estan estructurats en el sentit que estan relacionats amb gèneres de vida o
pràctiques socials. Hi ha diferència entre significació i significat: la primera és
lingüística, mentre que la segona comporta efectes reals i una comprensió pragmàtica.
La significació comporta una estructura sistemàtica de llocs en relació amb les
dimensions formals de temps, persona i lloc o diverses modalitats. Relacionat amb
situacions efectives, permet que el llenguatge executi el paper doperador de la
interacció i situa el discurs en relació amb una sèrie de llocs denunciadors, en
què fer-se càrrec del discurs del locutor té lefecte de fer continuar el sistema.
La interacció social té lloc quan els locutors, fent-se càrrec dels enunciats,
estableixen una relació entre ells que està dacord amb aquelles relacions que
laparell formal denunciació comporta entre els enunciadors. Lacte i el
fet que es construeixen sobre lestructura interna dels enunciats es troben entre la
significació que interpola lenunciador i el significat, que constitueix allò real
de lalocutor.
Quan el joc del
llenguatge de Wittgenstein considera els sectors de la vida social com un joc del
llenguatge en el qual es resol lambigüitat, lobra de Bakhtin afirma que
lestructura dels enunciats no indica el joc lingüístic dins del qual estan
implicats (Bakhtin, 1981). A la noció de Bakhtin de dialogisme shi fa referència
en relació amb la interacció social. El dialogisme indica que el significat no està mai
donat prèviament, sinó que és el resultat dun encontre pràctic de grups socials
al voltant de la significació. Lenunciació no té cap significat per ella mateixa,
en una significació ja completada, per tal com consisteix en una multiplicitat de jocs
del llenguatge. El significat és el resultat de la confrontació pràctica de grups
socials al voltant de la significació i els jocs del llenguatge són productes
dopcions obertes en el centre de lorganització discursiva. No hi ha fronteres
naturals a la societat i aquesta no té realitat fora del llenguatge si són els efectes
del discurs.
La construcció
social de la realitat comporta la materialitat del llenguatge i la integració de la forma
lingüística, així com els seus funcionaments en la interacció social. El discurs es
considera procés lingüístic i procés social, de manera que la distinció entre
lingüístic i social no existeix. La producció lingüística posa en joc tant
lestructura social com els elements de la personalitat individual que ocupa aquella
estructura social. Així sestà obligat a buscar els efectes del discurs en la
producció social del significat del discurs i no en la producció del discurs. El
significat està constituït abans de lexistència del subjecte.
Lobjectiu de
lanàlisi és revelar com el significat és conseqüència duna confrontació
pràctica dels grups socials al voltant de la significació i del joc del llenguatge.
Lanàlisi implica centrar-se en la naturalesa marcada del discurs, fet que implica
els marcadors deíctics i les modalitats o el valor de veritat del discurs. La
lingüística enunciativa explora com la interacció es construeix dins del llenguatge
més que no ser una execució preformada i innata. Les marques del discurs designen la
natura de la interacció. Les modalitats sanalitzen en relació amb la manera com
suggereixen una certa actitud de lenunciador per referència a allò que
es diu. No és racionalisme, sinó una expressió de la interacció constant que implica
al coenunciador. Indiquen afinitat amb altres mitjançant la significació de la
realitat i lactualització de les relacions socials. També hi ha una
part lliure o no marcada del discurs, que és lliure en el sentit que no revela cap marca
deíctica ni modalitat pertinent. En relació amb aquest aspecte del discurs,
lenunciador i el locutor han de tenir en compte el lloc que assumeixen en la
interpretació de la situació existent, però tenen un cert grau de latitud.
Lindividu es
constitueix com a subjecte a través de la relació entre interpolació, significació i
lassumpció del discurs; la significació interpola un enunciador cap al significat
quan lenunciador sencarrega del discurs. Lacte lingüístic al qual
dóna suport la construcció del significat i lenunciador que sencarrega del
discurs estan relacionats. El fet dencarregar-sen prové de les marques en el
discurs i loposició jo/tu/ell-ella regula
les fronteres. Quan canvia la identitat individual també ho fa la significació.
Tanmateix, la significació mateixa no és semblant al significat i ha danar
acompanyada pels efectes reals del discurs. Lacte i el fet impliquen una relació
entre la significació i lefecte real, i aquesta implica la manera com
lenunciador es transforma en el locutor que ocupa un lloc social real.
Laparell formal denunciació actua quan els locutors són assumits, fet que
comporta una interacció social basada en un significat compartit i la implicació
duna relació entre lenunciat i la situació. De manera semblant, les
modalitats relacionen el subjecte constituït i la situació.
7. Conclusió
El problema
fonamental associat a leconomia del coneixement se centra en lafirmació que
el coneixement és a la vegada específic o explícit i tàcit per naturalesa. Encara
més, el coneixement és la mateixa base de la innovació, el motor del creixement
econòmic en leconomia del coneixement. En conseqüència, hi ha dhaver alguna
manera de convertir allò tàcit en explícit. Si, tal com ve a dir Wenger, el coneixement
sorganitza i es genera dins de comunitats de pràctica, aleshores ha de ser
necessari conceptualitzar el procés de generació del coneixement en aquestes comunitats.
Hi ha un acord general que el coneixement prové del significat que és una
característica compartida i la base mateixa de ser humà. Així, sembla que alguna forma
de semàntica ha de ser essencial per tal dexplotar la naturalesa del coneixement
tàcit. En aquest article he exposat un enfocament que prové dels principis del
postestructuralisme i la seva relació amb una lingüística no centrada, la lingüística
enunciativa.
Després
desbossar com aquest enfocament elabora una comprensió específica de la
construcció social del significat i la seva relació amb lanàlisi de la naturalesa
del coneixement tàcit, ens falta valorar de quina manera el resultat es relaciona amb els
nous fluxos de treball esmentats a linici. Lenfocament habitual en analitzar
la pràctica laboral comporta estudis etnogràfics. No és res nou i pot adoptar una
àmplia gamma de trajectòries en la seva capacitat danàlisi. El problema està
relacionat amb el caràcter interpretatiu del treball etnogràfic i com aquesta
interpretació es basa en lortodòxia del subjecte racional i centrat. Des del meu
punt de vista es necessita molt més que això. He assenyalat més amunt la relació entre
el discurs i la pràctica social. El discurs no és simplement textual, sinó que també
implica el flux del comportament que influeix en la pràctica social com a efectes del
discurs. El procés analític de lAFD està relacionat amb aquesta comprensió i es
pot aplicar a la pràctica social. Així esdevé possible analitzar la pràctica laboral
per referència a les relacions entre subjectes i objectes, i entre subjectes diferents
per referència a com elaboren un significat compartit que té un alt grau
destabilitat. El coneixement és part integral daquest procés. Significa que
els diferents components del flux de treball de la producció multimèdia shan de
considerar com a comunitats de pràctica i shan danalitzar amb el procediment
esmentat.
Aquest procés
sha desenvolupat partint de lobservació que, mentre que la lingüística
estableix restriccions a les formes, allò social comporta significat. Assenyalar el
caràcter estable del discurs ens permet reconèixer com es relaciona el coneixement amb
la pràctica social. Permet que lanalista cartografiï com soperativitza el
coneixement dins de la pràctica social. El significat esdevé quelcom diferent de la
projecció estable i homogènia del que vol dir un subjecte humà racional. Mentre que la
lingüística ortodoxa es refereix a la inestabilitat com a impossible, lanàlisi
del discurs es refereix a linenunciable com allò que no es pot afirmar des
dun lloc determinat. En conseqüència, el significat canvia sempre i, malgrat estar
condicionat pel discurs anterior, es crea constantment nou coneixement. Hi ha lloc per a
la creativitat, tant en el sentit del llenguatge com en el sentit de linterdiscurs.
8. Bibliografia
Bakhtin, M.M.
(1981):; The Dialogical Imagination. Austin, U.
Texas Press.
Bourdieu, P.
(1980): Le Sens Pratique. París, Minuit.
Braczyk H-J., P.
Cooke i M.Heidenreich, ed. (1998): Regional
Innovation Systems. Londres, UCL Press.
Culioli, A.
(1990): Pour une linguistique de
lénonciation: opérations et représentations.
Vol. 1, París, Ophrys.
European
Commission (2000): The New Economy of the Global
Information Society: Implications for Growth, Work and Employment. Luxembourg, IST
Programme.
Foucault, M.
(1969): Larchaeologie du savoir. París,
Gallimard.
Giddens, A.
(1984): The Constitution of Society. Oxford,
Polity.
Nelde, P., M.
Strubell i G. Williams (199?): Euromosaic: the
Production and Reproduction of European Minority Language Groups. Brussel·les, EC.
Polyani, M.
(1983): The Tacit Dimension. Magnolia, Smith.
Toivonen, M.
(2001): Growth and Significance of Knowledge
Intensive Business Systems (KIBS). Helsinki, Uudenman.
Wenger, E. (1998).
Communities of Practice: Learning, Meaning and
Identity. Cambridge, CUP. Williams, G. (1999): French
Discourse Analysis: the Method of Post Structuralism. Londres, Routledge.
Williams, G.
(2000): "The Digital Value Chain and
Economic Transformation: Rethinking Regional Development in the New Economy". Contemporary Wales, Vol. 13, p. 94-116.
Williams, G. (en
premsa a): "From Media to Multimedia: Workflows and Language in the Digital
Economy". A M. Cormak i N. Hourigan, ed.
Minority Language Media: Concepts, Critique and Case
Studies. Multilingual Matters.
Williams, G. (en
premsa b): "Regional Innovation Systems, Communities of Practice and Discourse
Analysis: Three themes in search of knowledge". Sociolinguistica.
19.
Williams, G. i
M-B. Kantz (2003): "Technology and
Economic Development in the Periphery". Tripodos.
Vol, 14, p. 101-123.
Williams, G., E.
Roberts i R. Isaac (1978): "Language and Aspirations for Upward Social
Mobility". A G.
Williams, ed. Social and Cultural Change in Contemporary Wales.
London, Routledge i Kegan Paul, p. 193-206.
Wittgenstein, L. (1969): On Certainty. Oxford,
Blackwell.
Glyn
Williams
Universitat de Gal·les
g.williams@bangor.ac.uk |