|
En tercer lloc, sha fet molt
menys èmfasi en la rellevància de la llengua en tot el procés. En aquest cas,
latenció se centra menys en lestructura i en el procés interactiu que en el
procés interpersonal de generació de coneixement. Ha denllaçar amb els altres
èmfasis i hauria dignorar les preocupacions disciplinàries en desenvolupar el seu
focus. En aquest article em voldria centrar en el darrer enfocament. El punt de partida
rellevant és el que safirma sobre la natura del coneixement i com es pot
desenvolupar.
Abans
dentrar en el tema hi ha un altre punt que cal tenir en compte. La major part del
treball esmentat sol procedir només amb una referència marc als desenvolupaments
tecnològics. Trobem tecnòlegs desenvolupant larquitectura relacionada amb els nous
entorns daprenentatge mentre els educadors són conscients de la necessitat de noves
pedagogies per treure profit daquestes construccions. Trobem un cert grau de
conscienciació sobre les possibilitats de la tecnologia entre geògrafs i economistes,
però és limitat. El que falta és lhabilitat de dissenyar nous àmbits basats en
la tecnologia que parteixin de les assumpcions filosòfiques i epistemològiques
associades a leconomia del coneixement. En permetre que les coses puguin ocórrer,
el desenvolupament tecnològic assumeix alguns elements de com aquestes coses ocorren,
sense entendre que la mateixa tecnologia es basa en certes assumpcions, mentre que també
és decisòria en el sentit que permet que les coses tinguin lloc de maneres
específiques.
Hi ha altres
conseqüències associades a ladveniment de la Nova Economia, com un allunyament
dels principis neoclàssics de leconomia ortodoxa. La nova perspectiva porta a
afirmar que els mercats laborals fluids no estan condicionats només pels coneixements
ocupacionals o sectorials, sinó també per una capacitat daprenentatge permanent.
Així, el coneixement passa a ocupar el paper que jugaven els recursos naturals en la
Vella Economia i el suport empresarial ha de basar-shi (Williams, 2000).
Molt de que es diu
en relació a la generació i gestió del coneixement queda emmarcat dins de la noció
wengeriana de comunitats de pràctica (Wenger, 1998). El treball daquest
autor és marcadament eclèctic i es fa difícil veure com la seva combinació de
problemàtiques no arriba a la contradicció epistemològica. Recull lobra de
marxistes ortodoxos com Gramsci, Bourdieu i Braverman juntament amb els estudis
asociològics dels etnometodòlegs. Incorpora limpuls més conservador de Giddens
mentre coqueteja amb els postestructuralistes i pensadors amics, incloent-hi Bakhtin,
Heidegger i Wittgentein. Adopta el treball de Michel Foucault, però no shi sent
gaire bé per la seva negació del subjecte individual. Sí que accepta que el treball de
Foucault inclou ... formes de disciplina dominants sostingudes per discursos que
defineixen el coneixement i la veritat..., i veu el discurs com ... una
caracterització de la pràctica... sense equiparar lun amb laltra.
També és crític amb Foucault perquè ignora la identitat, com si no fos conscient de
com lanàlisi del discurs postestructuralista tracta la relació entre individu,
subjecte i identitat. Aquesta posició és
conseqüència de prendre com a punt de partida la noció destructuració de Giddens
(1984) i lèmfasi en la pràctica social de Bourdieu (1980), dues concepcions
teòriques criticables.
El que apareix,
doncs, és que molt del nostre coneixement és tàcit per naturalesa. Aquesta no és de
cap manera una idea nova i, almenys en aquest cas, sembla provenir del pensament de
Polyani (Polyani, 1983). És una altra mostra de lafirmació, tant de Giddens com de
Bhaskar, que lordre normatiu de qualsevol societat implica el coneixement tàcit.
És a dir, no es preveu la normativitat com una forma preordenada que es relaciona amb
lordre social, sinó que es troba en el sentit comú de la persona corrent que no
és capaç dexpressar fàcilment la base daquest sentit comú. Mentre que en
aquest punt és pertinent el treball de Polyani, també ho és el treball més general del
postestructuralisme i el fet que ha tingut una profunda influència en la manera com els
sociòlegs han evolucionat en la seva comprensió del comportament.
El que Wenger fa
amb la seva percepció de la naturalesa del coneixement és relacionar-lo amb la pràctica
social. Diu que les comunitats limitades duen a terme la pràctica social a partir del
coneixement tàcit. Dins daquest procés, el significat es negocia constantment, no
com a procés racional sinó com a procés dinteracció continuada que es basa en el
coneixement tàcit per a elaborar-ne de nou. Sembla, simplement, una altra manifestació
de la manera com la sociologia ha considerat lestructura social, com a comportament
que segueix patrons. El que és diferent és la manera com relaciona la producció de
coneixement, no a una forma racional de reflexivitat, sinó més aviat a la relació entre
identitat i la construcció social del significat dins de la interacció social entre
membres daquesta comunitat de pràctica. Afirma que el que ha de fer qui estigui
interessat en laprenentatge organitzatiu és ser capaç de descobrir i explotar el
coneixement tàcit.
Lespai
disponible no permet una avaluació crítica del treball de Wenger ni dels que shi
basen. Per tant, en la part final daquest article voldria intentar el que Wenger no
fa: elaborar un marc basat en el llenguatge i el seu ús que reculli la idea de la
construcció social del significat i com es relaciona amb la producció del coneixement.
Per arribar a aquest objectiu no em basaré en la lingüística ortodoxa basada en
principis cartesians, sinó més aviat en el que es coneix com a Anàlisi Francès del
Discurs (AFD), basat en el postestructuralisme (Williams, 1999). Recullo la noció de
comunitat de pràctica i relaciono el que es diu sobre la relació entre la construcció
de significat i la pràctica en referència als nous fluxos de treball relacionats amb la
producció de continguts multimèdia.
4.
Postestructuralisme (2)
Pel que fa al
postestructuralisme, la meva atenció se centra en lobra de Foucault (1969). Es pot
dir que el seu treball es va centrar en la normativitat i va abordar la manera com les
accions de les normes en la vida de les persones determinen el tipus de societat en el
qual elles mateixes apareixen com a subjectes. Comporta una definició nova dels subjectes
i objectes i de les relacions daquestes definicions amb la constitució del
significat. La normativitat no es considera una forma preordenada que es relaciona amb
lordre social sinó més aviat lefecte del discurs que estableix una norma de
coneixement que queda expressat com a veritat. En aquest sentit divergeix del
metadiscurs sociològic ortodox que construeix lordre normatiu com a manifestació
de lordre social amb la qual lindividu es compromet racionalment. Així,
Foucault comparteix una comprensió més recent de la normativitat en el sentit que
pertany a formes de coneixement tàcit relacionat amb lindividu, però que
lindividu és incapaç dexpressar.
Foucault es va
referir a la norma de dues maneres. En primer lloc, per la manera com inclou
objectes, tal com queda expressat en el seu sentit jurídic, i en segon per
com inclou els subjectes de la norma. La norma estableix fronteres
relacionades amb el judici sobre els mèrits de la inclusió i lexclusió, i acaba
essent dominació. Quan tractem la norma com a discurs que no tan sols estableix fronteres
en la construcció de subjectes i objectes en relació entre ells, tot institucionalitzant
o estabilitzant alguns discursos com a normatius, comencem a entreveure com funciona la
dominació i com sassoleix lalliberament.
Els individus no
existeixen fora del discurs però, tal com veurem daquí a un moment, arriben a
existir a través pel seu compromís amb el discurs a linterior del qual esdevenen
el subjecte del discurs en qüestió. Això significa que lindividu no és el
subjecte racional centrat del cartesianisme, completament capaç de prendre decisions
racionals sobre la pràctica social i el seu paper en ella, fet que comporta
conseqüències per al concepte dideologia, en el sentit que el postestructuralisme
afirma que la ideologia no es constitueix fora de la pràctica, sinó que només apareix
dins de la pràctica social. La ideologia no es constitueix abans de lacte.
Tanmateix, també
hi ha la necessitat de relacionar lindividu com a subjecte amb allò social, com a
subjecte o bé com a objecte, cosa que saconsegueix reconeixent que la manera com es
comunica la societat amb ella mateixa és mitjançant la norma i a través della. La
norma és el lligam, el principi dunitat i comunicació dindividualitats.
També és una relació entre allò local i allò global. Lestabilització del
discurs comporta relacions relativament fixes entre subjectes i objectes, i és aquesta
estabilització la que dóna a la norma la seva qualitat de permanència. El canvi arriba
quan els discursos es desestabilitzen. El que Foucault aconsegueix és reconèixer la
norma com a principi de comunicació buit dorigen i de subjecte. La
individualització normativa sesdevé sense referència a la naturalesa ni a
lessència dels subjectes. Ens integrem sense adonar-nos com i per què ho fem.
Aquesta explicació no és gaire lluny de la noció de coneixement tàcit. La normativitat
es converteix en lefecte del discurs que estableix una norma de coneixement
expressada com a veritat. Si es considera la societat com el model del
comportament humà recorrent, latenció sobre el discurs fa trontollar la distinció
entre llengua i societat que ha estat central per a la sociologia durant dos segles.
Considerar els actes lingüístics com a actes socials és considerar la seva estabilitat
dins dun sistema regulat de relacions socials que comporta un significat compartit
entre els locutors.
Lessència
de lanàlisi del discurs foucaultiana està condicionada pel que ell anomena
formacions discursives. Certament, una formació discursiva està circumscrita a la manera
com es relaciona amb el significat. Té relació amb el discurs estabilitzat dins del qual
es fixa el significat, tal com es fixen els subjectes i objectes. Així, en alguns sentits
sassembla a la noció de comunitats de pràctica, tot i que centra latenció
en el discurs com a pràctica i el significat com a associat a la pràctica, més que no
en els actors de la comunitat. La formació discursiva estableix els límits sobre el que
es pot dir, al mateix temps que determina el que sha de dir des de la posició
dun subjecte concret. És en aquest sentit que determina el significat.
5.
LAnàlisi Francès del Discurs (AFD)
LAnàlisi
Francès del Discurs és el component analític del postestructuralisme. És clar que
està obligat a recórrer a una forma de lingüística o, més centralment, a la
semàntica, que no té com a premissa el subjecte racional i centrat. En aquest sentit
sallunya de la posició de Chomsky, segons la qual la semàntica pertany per complet
a làmbit de la lingüística, en la qual la semàntica és lextensió natural
de la sintaxi, de manera que el significat és un fet del llenguatge. Per a Chomsky,
lindividu tria racionalment entre una gamma de possibles significats que provenen de
la naturalesa essencialment ambigua del llenguatge. Lalternativa a aquest
cartesianisme és el que es coneix com a lingüística enunciativa (Culioli, 1990), a la
qual retornaré en lapartat següent.
Hi ha un sentit
segons el qual la normativitat es concep com a significat compartit, no simplement entre
persones sinó també a través de les persones. Si és aquest el cas, si hi ha un mitjà
pel qual el significat compartit pot ser confirmat fora de lortodòxia duna
sociologia basada en el racionalisme, això és tot el que es necessita. El discurs queda
equiparat amb la societat. Els llocs socials es defineixen en la materialitat discursiva,
mitjançant els efectes del discurs, més que en un metadiscurs analític duna
sociologia externa al discurs. Els llocs socials queden oberts en la materialitat del
discurs. Aquesta observació subratlla que la sociologia és només una explicació
suficient per indicar la forma de la pràctica social. És una explicació que té com a
premissa la centralitat de la raó i la insistència en ortodòxies sociològiques com que
hi ha una societat per a cada estat. Latenció passa daquesta
preocupació a observar com els efectes del significat organitzen i permeten la
comprensió de la dimensió de la inscripció física dels processos socials, fet que
comporta dues coses: com es relaciona lenunciació amb els llocs socials i com
lacumulació interdiscursiva condiciona la memòria de les nocions i la seva
funció. Tot seguit les abordaré.
Abordar la
relació entre lenunciació i els llocs socials porta a tractar com els individus es
transformen en els subjectes del discurs. El concepte dinterpolació, en què
lindividu sinterpola com a subjecte del discurs, adquireix una importància
cabdal. Qualsevol acte lingüístic comporta una interdiscursivitat de llocs construïts o
preconstruïts en els quals lindividu pot o no pot quedar interpolat. El subjecte
com a ésser humà no és el mateix que el subjecte lingüístic. El jo de la
gramàtica no és el mateix que el subjecte parlant.
És la
materialitat discursiva la que defineix els llocs socials. La pràctica social esdevé els
efectes del discurs en la seva materialitat. Lestructura discursiva substitueix el
context normatiu de la sociologia ortodoxa en la qual lindividu se socialitza en
relació amb normes i sistemes de valors preestablerts. La materialitat discursiva
simposa sobre linterlocutor organitzant els efectes de la posició i la
disposició.
Les institucions
impliquen estructures estables de tipus dactes i els llocs amb els quals
sassocien. És a dir, se situen en el centre de lestabilitat discursiva.
Lindividu només es pot portar cap a aquests llocs mitjançant el significat i la
interpolació dactors-parlants en els llocs categoritzats és un acte performatiu.
Els llocs de subjecte que sobren en el discurs apareixen per ser acceptats o
rebutjats pels individus a través de la significació i de la interpolació. Si
lindividu sencarrega dun lloc, esdevé el subjecte daquell
discurs. Encara més, tots els subjectes es relacionen amb altres subjectes i amb objectes
dins del discurs. Lindividu accepta els llocs socials marcats constructivament. Dins
de la interacció discursiva, qualsevol afirmació només té significat virtual, però
aquesta virtualitat es pressuposa i sassumeix per tots els participants en el
procés de manera no marcada. No assumir-la es considera com un procés explícit de
rebuig. El procés explícit (marcat) es pot actualitzar en forma dactes
lingüístics (enunciació) o bé dactes no lingüístics (no-cooperació en
lacte). La institucionalització que comporta el coneixement tàcit es tracta en
termes de la relació entre els llocs que es relacionen amb lestructuració de
lacció i com els individus sinterpolen en aquests llocs.
Si ens centrem en
lacumulació interdiscursiva, aquesta inclou el paper del passat com a condicionant
del present. El discurs actual acull i incorpora el discurs anterior. El significat
duna noció com ara Gal·les no es pot crear fora de la manera com
sha construït històricament com a objecte. De manera semblant, tots els discursos
mostren petges del passat per la manera com el discurs estabilitzat fixa el significat de
subjectes i objectes i la relació entre ells. Així que, quan ens trobem davant dun
discurs, ens trobem també davant de larqueologia del passat i com condiciona els
significats actuals.
El significat ja
sha tractat prèviament en relació amb la manera com cada formació discursiva
emmarca un significat específic. Els llocs de subjectes estan predefinits parcialment pel
discurs anterior i lenunciador ocupa un lloc específic en relació amb els altres
subjectes i objectes que conformen lestructura que coneixem com a formació
discursiva. Aquests llocs determinen què pot dir i ha de dir lenunciador. Per
referència a allò social, una formació discursiva es concep com lestructuració
de lespai social per la diferenciació del discurs. Les formacions discursives
diferencien el discurs i en conseqüència estructuren localitats a partir de
regularitats. Aquestes regularitats són equivalents a la legitimació i impliquen discurs
no marcat. Des del punt de vista de la significació no hi pot haver diferència entre
lacte lingüístic i el seu enunciador; la legitimitat queda pressuposada. Tant si
linterlocutor assumeix el discurs com si no ho fa, el lloc de lenunciador és
extern a la significació i és una qüestió de significat.
Un fet
és social només quan es posa en significat, directament o indirecta, en lacte de
parla. Un acte esdevé acte social a través de la significació social, relacionada amb
la seva estabilitat en el sistema reglat de relacions socials. Allò social es defineix
per un cert tipus destabilitat que comporta un significat compartit entre el locutor
i altres, significat que es manifesta en actes anàlegs. Els actors socials
fan referència a la institucionalització del comportament o pràctica social i, en
aquest sentit, sajusten a la naturalesa no marcada del subjecte en el discurs. Un
acte lingüístic crea llocs institucionals plens de llocs de subjecte en els quals
lindividu està interpolat, assumint el discurs en relació al lloc que el discurs
els assigna. El subjecte se situa en la intersecció de forma i significat. |