L'objectiu d'aquest article és de donar a conèixer la llengua maltesa mitjançant una breu presentació de la seva història i de les condicions en què es desenvolupa actualment. L'originalitat de la llengua maltesa en el context europeu és palesa: únic idioma semític d'Europa, convertit pel fortíssim influx sicilià i italià en una veritable llengua mixta, mai no ha tingut una posició dominant en el seu propi territori malgrat que és parlat per gairebé tota la població de les illes malteses. Subordinat de primer a l'italià i després a l'anglès, avui és l'única llengua europea que viu en condicions colonials anàlogues a les d'una part important del Tercer Món. Cooficial a Malta i oficial a la Unió europea, no té, però, el futur assegurat, perquè pateix la competència en molts àmbits de l'anglès, l'autèntica llengua del poder i del prestigi a Malta, i no té garantida la lleialtat dels seus parlants.

Sumari

1. Malta: dades bàsiques

2. Resum d'història de Malta

3. La llengua maltesa

4. Resum d'història de la llengua maltesa

5. L'estatus jurídic del maltès i l'actual política lingüística de Malta

6. Usos lingüístics de la societat maltesa

7. L'estat de la llengua maltesa

8. Conclusió

9. Bibliografia

1. Malta: dades bàsiques

L'arxipèlag maltès és situat al bell mig de la mar Mediterrània i constitueix, a uns 90 quilòmetres de la costa meridional siciliana i a uns 300 de l'oriental tunisiana, una de les portes europees d'entrada a l'Àfrica. Cal dir, però, que entre les illes malteses i la costa africana encara hi ha l'illa de Pantel·leria i les illes Pelàgiques, pertanyents, tant aquella com aquestes a Itàlia (regió de Sicília).

Les illes que componen l'arxipèlag maltès, que ocupa una superfície de 316 km², són les cinc de Malta (en maltès Malta), Gozzo (G£ awdex), Comino (Kemmuna), Cominotto (Kemmunett) i Filforta (Filfla), de les quals solament les tres primeres són habitades (a Comino, però, hi viu només un grup reduïdíssim de persones). El clima del país, pla i sense rius, és suaument càlid, i la vegetació que hi predomina és de tipus arbustiu.

Atesa la feblesa dels altres dos sectors, especialment el primari a causa de les condicions físiques, la població maltesa es dedica principalment, en un 70%, al sector dels serveis, en què destaca el turisme, del qual procedeix com a mínim una quarta part del PIB maltès. Malta exporta sobretot a la resta de la Unió Europea i també és d'aquesta d'on provenen la majoria dels productes que importa.

A Malta hi viuen aproximadament 400.000 persones. La densitat de població del país és molt alta, supera els 1.000 h/ km², i això ha provocat un important moviment migratori dirigit principalment als estats anglòfons del primer món, sobretot Austràlia. Una part considerable de la població maltesa es concentra en unes quantes petites ciutats situades a la costa oriental de l'illa de Malta, o a prop d'aquesta, entre les quals hi ha la capital, La Valletta (Il-Belt).

La immensa majoria de la població del país és ètnicament maltesa (96%) -hi ha també un nombre reduït de residents anglesos i italians-, i de religió catòlica (98%). La vitalitat de la pràctica religiosa a Malta és molt gran i el pes de l'Església, més que considerable (la Constitució maltesa estableix que el catolicisme és la religió de Malta i, per exemple, en aquest país no són legals ni el divorci ni l'avortament).

Malta va assolir la independència el 1964, any de què també data l'actual Constitució. El 1974 va deixar de ser una monarquia (amb la reina Elisabet II d'Anglaterra com a cap d'Estat) i va esdevenir república (el nom oficial de la qual és Repubblika ta' Malta, en maltès, i Republic of Malta, en anglès). El sistema de partits maltès és simple: sols tenen representació parlamentària el Partit Nacionalista (que governa des del 2003) i el Partit Laborista de Malta. Malta, que és un estat neutral, és membre de l'Organització de les Nacions Unides, del Commonwealth of Nations, del Consell d'Europa i, des del 2004, de la Unió Europea.

2. Resum d'història de Malta

A Malta s'hi desenvolupà vers la fi de la prehistòria una cultura que va deixar uns quants conjunts monumentals impressionants. Més tard, les illes malteses entraren en el món fenici i, després, igual que va passar en d'altres països de la Mediterrània, les van dominar successivament, encara que de manera quantitativament i qualitativament molt diferent, cartaginesos, (1) romans, vàndals, ostrogots, bizantins i àrabs. Els àrabs, que també es van emparar de Sicília, conqueriren Malta a la segona meitat del s. IX, tot i que no la van colonitzar fins a mitjan s XI, amb població procedent probablement de Sicília que hi va portar la religió musulmana i el parlar àrab local, de tipus magribí. Al final del mateix s XI, però, els normands ocuparen tant Sicília com Malta, amb la qual cosa aquestes es van reintegrar a l'Europa cristiana, encara que la població de religió musulmana no va ser-ne expulsada fins a la primera meitat del s XIII.

Amb l'expulsió dels musulmans, Malta va restar deslligada definitivament del món àrab, mentre que amb la conquesta normanda va quedar vinculada políticament durant tota la baixa edat mitjana al regne de Sicília, per la qual cosa, des del 1282, la van governar els reis catalanoaragonesos, o bé els sobirans sicilians emparentats amb ells. La situació política va canviar del tot el 1530, any que l'emperador Carles, en contra de la voluntat dels maltesos, va cedir les illes a l'Orde de l'Hospital -també anomenat, des d'aleshores, de Malta-, que els turcs havien fet fora uns quants anys abans de l'illa grega de Rodes. Després de molts segles d'estreta unió, Malta es va desvincular políticament de Sicília i va agafar cos com a comunitat separada. Malgrat tot, en el pla cultural, continuà dins l'òrbita italiana.

El règim dels hospitalers va sucumbir amb l'arribada de l'edat contemporània i, passats dos anys de domini francès, Malta es va convertir el 1800 en part de l'Imperi Britànic, per al qual era una base estratègica d'una importància notable. A partir d'aquest moment, es va iniciar un doble procés gradual d'anglicització i, alhora, de desitalianització de la societat maltesa, procés culminat a la fi de la Segona Guerra Mundial, però complicat per un altre, que es va començar a desenvolupar sobretot al llarg de les últimes dècades del s XIX, de valoració i promoció dels trets autòctons i distintius de la cultura del país, principalment la llengua maltesa.

El 1921, el govern britànic va atorgar a Malta un règim d'autonomia que, suspès poc abans de la Segona Guerra Mundial, durant la qual l'illa va ser durament bombardejada, fou renovat després d'aquesta (1947). Finalment, la tensió amb els britànics es va resoldre amb la proclamació de la independència del país, que el 1979 va veure com el Regne Unit abandonava la seva base militar, amb la qual cosa s'extingien els darrers lligams polítics amb la Gran Bretanya.

3. La llengua maltesa

El maltès (malti), l'idioma de les illes malteses, és l'única llengua de la família afroasiàtica (tradicionalment anomenada camitosemítica) que es parla a Europa. Componen aquesta família, que s'estén principalment pel nord de l'Àfrica i el sud-oest asiàtic, diverses branques: la semítica, la més important quant a extensió geogràfica i nombre de parlants; la berber; la cuixítica; la txadiana, i l'egípcia (actualment extingida). Es calcula que avui dia parlen llengües afroasiàtiques més de 200 milions de persones. El maltès forma part concretament del grup occidental de la branca semítica, originària de la península Aràbiga, on es parlava el semític comú. Els principals idiomes semítics són l'àrab; l'hebreu; l'amhàric; l'arameu; l'accadi (idioma dels assiris i babilonis), i el fenici. Els dos darrers són extingits. El tret comú fonamental de les llengües afroasiàtiques és que els noms i els verbs relacionats amb una idea bàsica es formen inserint diferents vocals en arrels que expressen aquest significat bàsic i que són constituïdes només per consonants, o bé afixant-hi prefixos o sufixos.

A Malta, el nombre de parlants del maltès s'acosta a 400.000 (gairebé la totalitat dels habitants del país el té com a primera llengua). A aquest nombre cal sumar-hi els milers d'emigrants maltesos que conserven l'idioma i que viuen escampats pel món (principalment a Austràlia, el Regne Unit, els Estats Units i el Canadà). (2) No se sap amb certesa quin és el grau de coneixement de la llengua pairal que hi ha entre els descendents d'aquests emigrants.

El maltès era originàriament un dialecte de l'àrab i, de fet, comparteix moltes característiques amb els dialectes àrabs contemporanis, sobretot els del Magrib, que no són pròpies de l'àrab clàssic. Els maltesos, però, que han viscut durant segles separats del món musulmà, no entenen l'àrab parlat, i el maltès exhibeix uns trets fonètics notablement diferents dels de les varietats àrabs. Si el comparem amb aquestes quant a la gramàtica, el maltès és de vegades conservador i de vegades innovador, això sovint per influència romànica. Aquesta influència es deixa sentir sobretot en el lèxic, en el qual trobem una veritable allau de termes d'origen romànic (francesos, occitans i, molt especialment, italians, concretament sicilians i toscans, molts dels quals han conservat en maltès la forma i pronunciació originals italianes). (3) El vocabulari de la cultura i de la ciència és en gran part d'origen italià i anglès.

La inclusió secular en el món europeu occidental, palesa per exemple en el fet que el maltès s'ha escrit sempre amb l'alfabet llatí (4) i no pas l'àrab, i la conversió del maltès en una llengua mixta, causada principalment per la romanització del lèxic, comparable, fins a cert punt, amb la que es va donar en anglès medieval, envaït de mots francesos, van fer que el maltès, ja molt allunyat de l'àrab, fos a l'últim percebut pels seus parlants com una llengua autònoma i irreductible.

4. Resum d'història de la llengua maltesa (5)

La llengua maltesa, de primer una varietat local més de l'àrab, semblava destinada a extingir-se, de la mateixa manera que els altres dialectes aràbics europeus, per substitució lingüística o bé per expulsió dels parlants, igual que s'havia esdevingut en d'altres territoris que també havien estat possessió musulmana, com ara la península Ibèrica, Creta o la mateixa Sicília, en la qual el dialecte italià local va substituir a la baixa edat mitjana l'àrab, que, en canvi, va sobreviure a l'illa de Pantel·leria fins a l'edat moderna i que encara avui mantenen, bé que molt precàriament, alguns parlants a Xipre.

Possiblement, la llengua maltesa també hauria desaparegut si Malta hagués continuat vinculada a Itàlia. Com a mínim, el maltès seria avui, probablement, una llengua minoritzada de l'Estat italià comparable al sard o el friülès, en procés més o menys accelerat de substitució lingüística. En realitat, hi havia símptomes que aquest procés ja havia començat: d'una banda, determinades classes socials utilitzaven extensament l'italià (abans el sicilià), que fou la llengua de cultura i oficial del país fins a la Segona Guerra Mundial; d'altra banda, el maltès, almenys en certs camps, estava saturat de termes italians (6) i, com és sabut, una saturació així sovint indica que una llengua ha enfilat el camí de l'extinció. (7) Les circumstàncies polítiques, però, van fer que el parlar mixt del país cristal·litzés en l'única llengua semítica autòctona d'Europa.

La incorporació de Malta a l'Imperi Britànic va representar l'inici del declivi, de primer molt lent però després més accelerat, de la presència de la llengua italiana al país i el començament de la penetració de l'anglès a les illes, al principi tímida i, més tard, a gran escala. Aquest canvi lingüístic, inclòs en un canvi cultural de gran abast, no es va donar pas amb facilitat, ja que la resistència a abandonar l'ús de l'italià, vist per molts com la llengua nacional de Malta i el vehicle més genuí de la cultura maltesa (atès que el maltès era considerat tan sols un dialecte d'ús gairebé exclusivament oral), va ser molt forta, i els britànics, juntament amb els maltesos anglòfils, no la van poder vèncer del tot fins que les circumstàncies prebèl·liques (l'enemistat entre el Regne Unit i la Itàlia feixista, que pretenia la reunió de Malta a Itàlia) no ho van permetre (l'italià deixà de ser llengua oficial el 1936).

La qüestió de quin havia de ser l'estatus de la llengua maltesa encara complicava més el conflicte lingüístic maltès. A partir del s XVI, i sobretot als s. XVII i XVIII, es va desvetllar l'interès erudit pel parlar propi de les illes malteses, però no va ser fins a la segona meitat del s. XVIII que es va començar a escriure en maltès d'una manera més o menys continuada. (8) Cap a la segona meitat del s. XIX es va començar a manifestar la reivindicació lingüística maltesa, que cercava la dignificació de la llengua del país, la millora de la seva consideració legal i l'augment del seu ús formal. Al principi del s. XX es van anar gestant la gramàtica i l'ortografia estàndards actuals (l'establiment de l'ortografia moderna data del 1924, encara que després s'ha modificat en algun punt) i, d'ençà de l'oficialització del 1934 i, encara més, des de la independència del país (1964), els àmbits d'ús de la llengua (administració, escola, vida laboral, literatura, hàbits culturals, etc.) s'han anat eixamplant com més va més, encara que sempre en difícil competència amb l'anglès, que continua sent llengua oficial a Malta i que té una presència molt important al país.