|
Sumari
1.
Introducció
2. Un canvi
de paradigma
3. Les
relacions entre sincronia i diacronia
3.1 Sincronia versus diacronia
3.2 Diacronia versus sincronia
4.
Variació interna i externa
5. El canvi
lingüístic en temps aparent i el canvi lingüístic en temps real
5.1
Canvi en temps aparent
5.2
Canvi en temps real versus canvi en temps aparent
5.3
El canvi en temps real
5.3.1
Ressenyant el passat
5.3.2
Repetint el passat i tornant a l'escenari
5.3.2.1
Els estudis rèplica
5.3.2.2
Els estudis "mostrari"
6. Les
relacions entre canvi lingüístic en temps aparent i el canvi en temps real
7.
Perspectives de recerca del canvi lingüístic del català en temps real
8. Bibliografia
1. Introducció
Les nocions de
temps aparent i temps real no són específiques dels estudis més recents
en variació sociolingüística i en canvi lingüístic progressiu. De fet, han estat
presents en la literatura lingüística des dèpoques ben primerenques de la
lingüística estructuralista (Bloomfield 1933, Hockett 1950) i naturalment encara més
recurrents a partir de lestructuració del canvi de paradigma (Weinreich 1953;
Herzog, Labov i Weinreich, 1968). Per a Hockett (1950), per exemple, la distribució en
lús duna determinada variable a través de diversos nivells dedat
podria no representar cap canvi en la varietat duna determinada comunitat de parla,
i en canvi representar una pauta característica de gradació per edat que sanés
repetint a cada generació.
De fet, la
recerca en variació sociolingüística ha demostrat que moltes variables
sociolingüístiques exhibeixen aquest comportament gradual, a partir del qual els
adolescents i els joves duna determinada comunitat de parla empren, quan són
observats, formes estigmatitzades amb molta més normalitat i freqüència que els
parlants de mitjana edat. Ara bé, la pregunta que cal demanar-se és si havent observat
aquesta distribució de variables lingüístiques en diversos grups dedat duna
determinada comunitat, quan són observats en un mateix moment o punt de temps sincrònic,
és a dir, recollint dades en temps aparent, es pot deduir que sestà
produint un canvi lingüístic progressiu en la parla daquesta comunitat.
Aquest article
es proposa desenvolupar els aspectes teòrics i metodològics que envolten el tractament
de les nocions de temps aparent i temps real en estudis de variació
sociolingüística. No obstant això, abans de fer aquest repàs, considerem
imprescindible situar aquest tractament en el canvi de paradigma lingüístic en el qual
prenen significació, així com especificar les relacions bidireccionals entre sincronia
i diacronia, i variació interna i externa.
2.
Un canvi de paradigma
Si haguéssim
de situar el canvi de paradigma lingüístic esmentat més amunt des del punt de vista de
la historiografia lingüística, les referències més rellevats que ens permetrien retre
compte daquest canvi estarien ressenyades en diverses obres que considerem
fundacionals: Weinreich, Labov, i Herzog (1968) "Empirical foundations for a theory
of language change", dins W. Lehmann and Y. Malkiel (eds.), Directions in
Historical Linguistics, I; Hymes (1970) "Introduction", Language in
Society, 1; Labov (1975) "What is a linguistic fact?"; i Labov (1981)
"Building on empirical foundations", dins W. Lehmann i Y. Malkiel, Directions
in Historical Linguistics, II.
Cal dir
dentrada que aquest nou moviment es planteja reconsiderar les relacions entre
llengua i parla, però no per obviar els resultats obtinguts en consideracions anteriors
daquestes relacions, sinó per donar suport a aquests resultats i desenvolupar-los
encara més. La justificació daquesta nova proposta epistemològica, que es
comença a estructurar a finals dels anys 60, cal situar-la en la constatació que les
intuïcions dels parlants nadius duna llengua, que van constituir la base de la
descripció lingüística entre 1925 i 1975, i en alguns casos més enllà encara, i les
dades intuïtives que sen derivaven, resultaven cada cop més limitades i errònies
per donar suport a les construccions teòriques dels lingüistes daquell moment.
Segons Labov
(1975), tots els lingüistes de l`època (anys 70 del segle XX) estan interessats en els
fonaments empírics de la lingüística i consideren la lingüística com a una ciència
empírica, tot i que alguns daquests lingüistes, els hereus del racionalisme més
pur, pretenen desmarcar-sen. És a dir, tots parteixen de la consideració dels
fenòmens lingüístics: uns, prenent-los com a temes que han de ser explicats per les
seves teories i uns altres com a mitjans per explicar les teories que ja shan
proposat.
Naturalment,
els mètodes emprats aleshores són molt diferents: els estructuralistes partien de
llengües no conegudes, i de les intuïcions i conclusions, o generalitzacions
introspectives, si es vol, no pròpies sinó daltri; és a dir, dels parlants
daquestes llengües; els generativistes prenien als propis lingüistes com a
informants i proposaven generalitzacions a partir de les intuïcions dels parlants
daltres llengües, i finalment, els dialectòlegs americans estructuraven aquesta
evidència introspectiva a partir del dialecte personal.
El cert és
que, en aquesta etapa de desenvolupament del pensament lingüístic, el mode operatiu i la
raó de ser de la lingüística es pot resumir com a lintent de resoldre
laparent contradicció que algunes diferències lingüístiques no comporten cap
diferència i que existeix una equivalència de variants, i per tant, una variació
lliure; aquests intent es materialitza a partir dels postulats estructuralistes que sembla
que porten a la cerca de la invariància ("algunes frases són iguals"
(Bloomfield 1933) i els que provenen de la Fonètica, a partir de la constatació de la
variància, en el sentit que "no hi ha cap frase equivalent".
Així doncs,
el tema del significat, que posteriorment generaria tanta literatura (Lavandera 1981;
Romaine 1981) en variació sociolingüística, esdevé un tema cabdal en el discurs dels
lingüistes dels anys 60 i 70. En aquest sentit sargumentava que el significat
lingüístic duna variable no és equivalent a qualsevol tipus de significat des del
punt de vista de la significació social o de lèmfasi. Ningú no havia demostrat
encara que la diferència en formalitat entre determinades variants sigui una diferència
de significat en sentit lingüístic.
Per tant, i
seguint lanàlisi que fa Labov (1975) de la panoràmica en recerca lingüística
daquells anys, aquest consens de concepte i mètode entre els lingüistes de
lèpoca, en el sentit que els fenòmens lingüístics són invariants, o dit
duna altra manera, que existeix una equivalència de variants, permetia optimitzar
la paradoxa saussuriana, i estudiar laspecte social del llenguatge, la langue,
a partir de les intuïcions dun o dos individus en un context de comunitat de parla
homogènia. A més a més, aquest enfocament permetia recollir fets lingüístics
duna gran varietat de llengües. De fet, linterès per la cerca dels principis
generals sobre el llenguatge o universals ha estat possible gràcies a aquest protocol.
En canvi, i
seguint encara la ressenya de Labov, si cada fet lingüístic hagués de ser examinat a
través de mostres representatives, dun disseny experimental establert i de
lobservació i descripció lingüística, no saniria mai més enllà de les
estructures més simples de les llengües més conegudes i descrites. O dit duna
altra forma, sembla que aquest acord general en el mètode i l'escassa preocupació pels
fonaments empírics es deriva de la uniformat dels fenòmens estudiats en aquells anys.
Des de la
lògica del pensament dominant, també sembla com si es volguessin solucionar els
problemes causats pels desacords evitant els casos obscurs i concentrant-se en els casos
clars: en els fenòmens o fets invariants, que encaixaven en la concepció categòrica del
llenguatge, com a categories discretes, invariants i comunes a tota la comunitat de parla.
I daquesta manera els deixebles de Bloomfield van desenvolupar gradualment la noció
didiolecte, per tal dexcloure els fenòmens variables, i van establir
un àmbit danàlisi reduït a partir dun informant, un tema i en un temps
curt; daltra banda, durant molts anys els generativistes van ignorar els problemes
plantejats per la variació, i van excloure de lanàlisi daquell moment
qualsevol dada que estigués en competició amb el seu "dialecte", perquè
consideraven la variació com a una interferència amb el consens esmentat abans.
No obstant
això, el que es delimita més clarament és que recórrer a lestudi de
lidiolecte, per tal devitar les contradiccions que es podrien derivar de dades
competitives, té una conseqüència encara més greu i és el fet que cada estudiós de
lestructura general del llenguatge acabi amb un conjunt diferent de fenòmens i fets
lingüístics, la qual cosa implicaria un atac a la noció Saussuriana de la langue
com una propietat general de la comunitat de parla i també a la perspectiva de Chomsky de
construir una teoria del llenguatge a partir dels "fenòmens clars".
Segons Labov,
els estudis portats a terme a partir de lanàlisi de les generalitzacions
introspectives demostren que la variació lingüística és extensiva, incontrolable i
"caòtica", i per tant, a partir daquesta demostració sembla a)
que shaurien de rebutjar les generalitzacions dels lingüistes a gran escala -quan
paradoxalment el que pretén la lingüística es generalitza, i b) que els
dialectes "idiolectals" shaurien de rebutjar per la seva inestabilitat. En
canvi, els resultats que es deriven dun altre tipus devidència, és a dir,
dels estudis dels dialectes amb base social i geogràfica, segueixen la direcció
contrària a la recerca dels idiolectes. Aquests resultats indiquen que tots els membres
duna comunitat de parla tenen accés al mateix conjunt de normes interpretatives
encara que no emprin determinades formes.
Potser
lelement conceptual i epistemològic que permet copsar millor el canvi de paradigma
que es començava a perfilar a finals dels anys 60 i principis dels 70 és el tema de
lenfocament teòric i, per tant, metodològic que es derivava d'aquest.
Lenfocament dominant implicava, duna banda, que el model lingüístic proposat
corresponia punt per punt a cada element de lestructura lingüística, i de
laltra, que les regles formulades permetien relacionar parts del model entre elles i
amb els fenòmens empírics considerats.
Lenfocament
daquest nou paradigma, tal com queda establert en una de les seves obres
fundacionals, What is a linguistic fact? (Labov 1975), es troba més a prop de les
ciències evolutives com la geologia i la biologia que de la lògica o la informàtica, i
està estructurat entorn dels punts següents:
a) Se
seleccionen comunitats que mostren canvi progressiu, es fan observacions duna mostra
representativa i es fan inferències sobre què està passant a la comunitat en el seu
conjunt.
b) Se
seleccionen altres comunitats que semblem més adequades per confirmar o no el caràcter
general de les inferències que shan fet.
c) El resultat
daquesta expansió del nostre coneixement és un nombre reduït de generalitzacions,
o principis, que sembla raonable pensar que són verídics. Aquest conjunt de principis
relacionats lògicament podria merèixer la denominació de teoria, però sempre tenint en
compte que el valor fonamental duna teoria és que serveixi per establir els
aspectes més importants de la lingüística.
d) Més
endavant és possible deduir què serà possible de trobar en noves comunitats que estan
experimentant canvis lingüístics. Aquestes deduccions són de fet estratègies per
localitzar contextos per a una avaluació i refinament daquests principis.
e)
Lobjectiu global és partir del que és conegut cap al que és desconegut, i ampliar
lesfera de coneixement sobre la base de lobservació i lexperimentació
de forma acumulativa
f) És
desperar que aquestes generalitzacions o principis lingüístics
sentrellaçaran de tal manera que podran combinar-se en formulacions més senzilles
i més generals. Aquestes simplificacions són sovint anomenades explicacions de sincronia
i diacronia.
És important
constatar que aquestes formulacions, que es produïen en paraules de Labov com un desideratum
lany 1975, shan pogut descriure exhaustivament en dues obres de Labov
publicades recentment: una sobre factors interns, Principles of Linguistic Change.
Internal Factors (1994) i una altra sobre factors intern/externs (Principles of
Linguistic Change. Social Factors (2001), i en una tercera que està a punt de veure
la llum, sobre factors cognitius. Aquestes exhaustives obres que ressenyen la recerca
sobre variació interna lingüística, interna/externa sociolingüística, i canvi
lingüístic dels últims 30 anys, marcaran sens dubte la historiografia lingüística del
segle XXI, malgrat les escoles i teories més exclusivistes i excloents que no miren més
enllà dels seus propis models. Com diu leditor de la sèrie de Blackwell que
publica aquestes obres, Peter Trudgill (1994), "lestudi de la llengua de la
gent real a partir de la parla emprada al llarg de la seva vida potser que no sigui
lúnica, i per descomptat no és la forma més fàcil de fer lingüística, però
és la més essencial i la més gratificant". |