Els límits entre la pragmàtica, la sociolingüística i altres ciències del llenguatge són imprecisos, i difícilment poden plantejar-se en termes categòrics atesa la interdisciplinarietat que caracteritza el progrés científic. Al costat de temes tradicionals que han estat molt presents al llarg de tota la història de la pragmàtica (els actes de parla, la dixi, les pressuposicions i inferències, la modalitat…), d’altres s’hi han afegit més recentment (la cortesia, per exemple) o tot just són nouvinguts (la multimodalitat o confluència entre diversos canals i codis comunicatius). Les diferents teories pragmàtiques tenen el repte d’intentar sintetitzar l’essència del que sovint s’ha anomenat la mirada pragmàtica, per evitar una diversitat excessiva i que porti a una vaguetat o imprecisió que també sovint s’ha donat com a característica de la disciplina.

Sumari

1. Introducció

2. La mirada pragmàtica: precedents i orígens

3. Orientacions i connexions

4. Vells i nous temes, velles i noves teories

5. Tres exemples i una proposta

6. Confluències i perspectives

7. Bibliografia

1. Introducció

Tenint en compte l’audiència prototípica d’aquesta revista, i parafrasejant el títol d’un llibre força conegut de lògica per a lingüistes (i també d’una pel·lícula de Woody Allen), aquest article s’hauria pogut titular "tot allò que un(a) sociolingüista volia saber de la pragmàtica… però no s’atrevia a preguntar". Però segurament no hauria estat gaire just, perquè encara que sociolingüistes i pragmatistes continuen sent dos gremis bastant independents, les connexions entre tots dos són prou evidents, i per exemple no costa gaire de trobar noms cèlebres que es poden adscriure als dos bàndols. Aquestes connexions fan que la pragmàtica hagi fet seva una bona part de la descoberta sociolingüística i, encara que potser no d’una manera tan evident, que la sociolingüística hagi tendit a integrar si més no alguns dels (des de la seva perspectiva) nous temes o reptes d’abast pragmàtic.

Fent una altra paràfrasi, ara d’una cita famosa de Roman Jakobson, si acceptéssim que res lingüístic no ens és aliè, potser també ens veuríem abocats a admetre a continuació que, d’una banda, la reflexió sociolingüística no pot ser aliena a la pragmàtica (si no és amb el risc de crear una mena de pragmàtica angelical o asocial, com la gramàtica) i, d’una altra, que la reflexió pragmàtica ha d’estar inclosa en els plantejaments sociolingüístics (per evitar una sociolingüística ignorant dels fenòmens comunicatius).

2. La mirada pragmàtica: precedents i orígens

El que s’ha convingut a anomenar la mirada o perspectiva pragmàtica, amb un terme deliberadament ampli, s’ha d’entendre, més que com una disciplina o orientació determinada, com una confluència de corrents, amb diversos precedents i orígens cada un (cf. Levinson 1983, Verschueren, Östman i Blommaert (eds.) 1995, Mey (ed.) 1998,Verschueren 1999).

La retòrica clàssica en seria el primer, amb un èmfasi evident en el discurs oral, i la filosofia del llenguatge, molts segles més tard, en seria un dels últims, amb l’interès per una teoria de l’acció humana, que es concretarà en la teoria dels actes de parla (J. L. Austin, J.R. Searle).

Des dels plantejaments gramaticals, s’ha tendit a arribar a la pragmàtica o bé per la insuficiència de les teories semàntiques (quan es trobaven amb l’escull del context d’ús), o bé per la necessitat i la voluntat de defensar plantejaments funcionalistes (per exemple els de M.A.K. Halliday) que integressin els fenòmens de variació lingüística. A més, aquesta última línia entronca, a la pràctica, amb els desenvolupaments de la sociolingüística interaccional, l’antropologia lingüística i l’etnografia de la comunicació (D. Hymes i J.J. Gumperz).

Altres tradicions més especifiques o limitades han donat pas també a la pragmàtica, com en el cas de la teoria de l’enunciació (R. Jakobson, E. Benveniste), o en el de teories psicolingüístiques i cognitives (L. S. Vygotsky). Els camps de la lingüística textual i de l’anàlisi del discurs s’han constituït, igualment, al costat del de la pragmàtica, i les interrelacions entre tots són múltiples.

Per acabar, la reflexió semiòtica (interessada en l’estudi dels signes i de la comunicació) sempre s’ha esmentat com un dels camins principals d’arribada a la pragmàtica, sobretot gràcies als plantejaments de Ch. S. Peirce i de Ch. W. Morris, tots dos en la tradició nord-americana, i de M. M. Bakhtin en la tradició (més lligada a la crítica literària) soviètica. A Peirce, amb la reformulació de Morris, li devem la concepció i la definició encara més usual de la pragmàtica, com a branca de l’estudi semiòtic, complementària de la sintaxi i de la semàntica, que analitza les relacions entre els signes i els usos o usuaris.

Aquesta definició, malgrat que pot ser criticada per vaga, és una bona i fàcil manera de centrar la pragmàtica, si més no amb caràcter general i per intensió, és a dir, fent esment del tret que permet destriar els objectes que formen o no formen part del conjunt (en aquest cas tot allò que faci referència a l’ús lingüístic). Resulta complex trobar altres trets més específics que substitueixin o concretin l’anterior, i per això sovint s’ha acabat definint la pragmàtica per extensió, és a dir, esmentant un per un els objectes d’estudi que inclou (els actes de parla, la dixi, les inferències, la modalitat, etc.).

3. Orientacions i connexions

¿Què té d’original, en definitiva, la mirada pragmàtica que no es trobi en altres mirades veïnes? Potser no hi ha un sol punt específic, però sí la suma de tot un seguit de trets i interessos (cf. Payrató 2003): l’èmfasi en els subjectes parlants o de l’enunciació, els lligams entre el text i el context, la voluntat d’explicar el significat (literal i no literal) i la seva interpretació, la regulació de la conducta lingüística, la integració d’òptiques complementàries sobre l’ús, la necessitat d’explicar la variació funcional, en particular, i la variació i la diversitat, en general…

Els precedents, per una banda, i els objectius, per una altra, acaben de donar un tint especial a les diferents orientacions pragmàtiques, des de les més lligades a la sociolingüística fins a les més gramaticals (la sociopragmàtica i la pragmalingüística, segons Leech 1983), i des de les més generals, preocupades pels universals pragmàtics i per les condicions o requisits generals de l’ús lingüístic, fins a les més particulars, que emfatitzen la descripció d’aspectes o recursos específics d’una llengua o una cultura determinades.

De fet, es pot convenir que sovint no resulta gaire fàcil de destriar on s’acaba la pragmàtica i on comença la sociolingüística (vegeu per exemple Calsamiglia i Tusón 1991; cf. com a manuals Boix i Vila 1998 i Bassols 2001). Tanmateix, tampoc no es treu cap profit de subsumir tota la recerca sobre l’ús lingüístic sota rètols generals, que pot semblar que unifiquen, però que en realitat acaben actuant com a simples calaixos de sastre. La línia del progrés sembla més aviat la d’intentar determinar, tant des d’un angle diacrònic com sincrònic, quina és la xarxa teòrica de connexions en què se situa cada recerca particular. A grans trets, les orientacions predominants en la recerca pragmàtica són, primer de tot, les de qualsevol altra ciència: l’orientació sovint mal anomenada teòrica, que es correspon amb la recerca bàsica i que inclouria la metapragmàtica, l’orientació descriptiva (que inclou al seu torn necessàriament un component contrastiu i un d’històric) i l’orientació aplicada, encaminada a la resolució de problemes pràctics derivats de l’ús lingüístic.

El desenvolupament d’una explicació pragmàtica, com a teoria general de l’ús, que inclogui una resposta satisfactòria a qüestions com els universals pragmàtics i els processos de gramaticalització (o, en el fons, les relacions entre la pragmàtica i la gramàtica), no es pot deslligar de la recerca d’abast més empíric, descriptiva, sobre el pes dels factors socials i culturals en l’ús lingüístic. Aquesta orientació ha de permetre una especulació teòrica ben fonamentada en una adequada base empírica, i a més ha de facilitar les aplicacions de tota mena, ja sigui en el camp de l’ensenyament de llengües, en la resolució de conflictes propis de la interacció ordinària o de la comunicació interètnica o intercultural, en la diagnosi i la teràpia de les pertorbacions lingüístiques, etc.

4. Vells i nous temes, velles i noves teories

Les múltiples mirades que admet l’objecte d’anàlisi que constitueix l’ús lingüístic s’acaben concretant en diferents maneres de fotografiar (o filmar, si preferim una metàfora menys estàtica!) aquest objecte. La pragmàtica s’ha desenvolupat amb teories que, de manera més o menys fidel, han incidit sobre els següents nuclis o centres d’interès (vegeu Payrató 2003):

a) Les regles i els principis: ¿quines normes de control regulen l’ús lingüístic o la conducta lingüística dels interlocutors?

b) El context: ¿com s’aparellen els enunciats amb els contextos d’ús?

c) El significat i les inferències: ¿com reconeixem i interpretem el significat dels enunciats lingüístics?

d) La gramaticalització: ¿fins on arriba la pragmàtica en relació amb la gramàtica, i com es produeixen els processos de gramaticalització?

e) La funcionalitat: ¿com s’adapta el llenguatge com a maquinària o sistema als requisits que demana el seu funcionament?

D’aquests diferents centres d’interès i de les preguntes corresponents sorgeixen teories que intenten aportar llum sobre una problemàtica que ja s’intueix que és difícil de reduir a un sol paràmetre. Les tradicionals teories sobre els actes de parla –què fem quan parlem--, amb la distinció entre les dimensions locutiva (l’acte de dir), il·locutiva (el que fem quan diem alguna cosa, en el sentit d’asseveració, ordre, etc.) i perlocutiva (el que en resulta, del que diem, en el sentit d’efecte en el receptor), són les que han promogut més estudis pragmàtics. Aquests s’han desenvolupat, en particular, sobre el cas dels actes indirectes, en què la força il·locutiva no coincideix amb la que esperaríem atès el significat literal de l’enunciat; per exemple, Has deixat el llum encès com a demanda perquè algú l’apagui, i no com a simple asseveració.

La teoria sobre els actes de parla encara avui té força vigència (vegeu en especial Kerbrat-Orecchioni 2001 i Vanderveken i Kubo (eds.) 2001), tot i que les teories inferencials, més preocupades pels significats addicionals que per una teoria general de l’acció humana, han passat a ocupar el lloc preminent en la recerca. No ho han fet, però, sense dissensions: a part de les teories sobre l’argumentació (vegeu Anscombre i Ducrot 1983, Moeschler i Reboul 1994), les dues orientacions principals se centren en les propostes de Levinson (1983, 2000), per una banda, i les d’Sperber i Wilson (1986/1995), per una altra. Aquests últims són els iniciadors i defensors de la teoria de la rellevància, que proposa el principi de rellevància (o pertinència) com a guia estructuradora de l’activitat comunicativa i cognitiva, més en concret de la manera com produïm i entenem els enunciats lingüístics.

La importància de la rellevància o pertinència ja havia estat erior, el de recollida per H. P. Grice, però no formulada com a principi, sinó amb un estatus de màxima conversacional, companya de les de veritat, quantitat i manera. Totes quatre concretaven, en el planteig de Grice, el principi de cooperació conversacional, que estableix la col·laboració dels interlocutors en l’empresa conversacional. Altres principis, referents a la relació, la quantitat, la informativitat, la comunicabilitat i la cortesia (o el tacte), han estat també presents en les múltiples propostes sobre la regulació de l’ús lingüístic (cf. Lakoff 1973, Leech 1983, Horn 1988, Mey 1993, Verschueren, Östman i Blommaert (eds.) 1995, Mey (ed.) 1998).

El context continua sent un cavall de batalla en molts sentits, ja sigui entès en termes cognitius, com en la teoria de la rellevància, o en termes més aviat socioculturals i situacionals. Probablement hi ha poques nocions en pragmàtica (i en lingüística) més difuses i controvertides que aquesta, present en moltes teories i, especialment, en les que es poden entendre com una explicació de l’adaptabilitat del llenguatge (vegeu Verschueren 1987 i 1999). Aquesta capacitat adaptativa implica alhora l’elaboració de teories (o subteories) que permetin explicar la funcionalitat del vehicle lingüístic (com un tret universal) i la gramaticalització de certes estructures, les quals representarien, en el fons, com a nucli sintàctic, allò que en realitat és l’essència de la pragmàtica, és a dir els elements universals de caire pragmàtic que han estat codificats (per exemple el jo i el tu de la interacció; vegeu Mey (ed.) 1998).

Difícilment una sola de les actuals teories pragmàtiques pot donar avui explicació als interrogants que se susciten, tant als més arrelats en la tradició com als més nous, propis de les successives propostes. Els estudis sobre la dixi –com a lligam entre el sistema i l’ús, de caire personal, d’espai i de temps— i la modalitat, entesa en un sentit ampli com a manifestació del subjecte parlant en l’enunciat, s’haurien d’adjuntar als temes anteriors, i presenten múltiples connexions amb els aspectes gramaticals, ja que constitueixen, de fet, la interfície entre el sistema i l’ús.

A més a més, la modalitat és contigua a la subjectivitat (vegeu Kerbrat-Orecchioni 1980), i aquesta a l’estil: la pragmaestilística (o l’estilística sense adjectius) és una àrea d’estudi que sempre ha estat present, amb diferents rètols i de maneres més o menys explícites, en els estudis pragmàtics (vegeu Hickey (ed.) 1989 i el volum 29 de Caplletra, 2000). El caràcter de tria –encara que les possibilitats estiguin limitades socialment— que s’associa amb l’ús lingüístic és el responsable d’aquesta presència que ha desembocat al seu torn en diferents (sub)teories, necessàriament coherents amb les explicacions sobre la variació funcional.

Altres temes més recents connecten la gramàtica amb els aspectes socioculturals: la cortesia lingüística, en especial, s’ha revelat com un nucli que ha aglutinat, sobretot després de l’estudi de Brown i Levinson (1987), un nombre altíssim de treballs. Per acabar, i com a exemple, les connexions pragmàtiques s’han començat a estendre fa poc sobre el camp de la