2.12 MONTOYA, B. (2000). Els
alacantins catalanoparlants: una generació perduda. Barcelona: Institut d’Estudis
Catalans.
Aquest
treball constitueix la segona part d’un projecte que focalitzava l’atenció en
una comunitat de parla urbana, la de la ciutat d’Alacant, on el català es troba en
fase d’avançada regressió. Els resultats de la primera part van sortir publicats el
1996 en un llibre, Alacant: la llengua interrompuda (Paiporta: Denes), on
l’autor fa una descripció del procés de desús del català en l’àmbit
familiar alacantí. Sens dubte, es tracta d’un treball de referència obligada a
l’hora d’estudiar un tema tan punyent com el de la interrupció
intergeneracional de la llengua. Amb aquesta recerca, Montoya deixa en un lloc secundari
la sociologia del llenguatge i adopta l’enfocament variacionista
(microsociolingüístic) amb la intenció de donar compte del procés evolutiu de
l’estructura lingüística del parlar alacantí en un context de substitució
lingüística. L’objectiu central és, doncs, descriure el fenomen conegut com a atròfia
lingüística o encongiment lingüístic, això és, l’estudi del desgast
o la desintegració estructural de la llengua recessiva (català), o en procés
d’extinció, en un procés de convergència amb la llengua expansiva (castellà).
El treball
aprofita el corpus oral de 69 dels 88 informadors que es van fer servir en la recerca
inicial. L’univers real de la mostra són els catalanoparlants nascuts entre els anys
1907 i 1960 (20.586-0’335 %). En el moment de realitzar el treball de camp, entre els
anys 1993 i 1994, es tractava d’una part de la població de més de 30 anys. És
important destacar que la majoria dels entrevistats no havien rebut el català directament
dels seus pares, sinó que l’havien adquirit posteriorment, d’una forma passiva,
en el context familiar o en l’ambient ciutadà o laboral. Majoritàriament eren
homes, d’edat provecta, d’extracció social baixa i procedents dels barris amb
més presència catalanoparlant.
La part
fonamental de les dades analitzades provenen d’una entrevista semidirigida
enregistrada que seguia l’esquema temàtic de les històries de vida. També
s’ha utilitzat el mètode d’observació, participant i no participant. La
quantificació s’ha fet mitjançant l’aplicació del programa informàtic
d’anàlisi de regles variables Gold Varb 2.0.
A banda de
variables de tipus morfològic i lèxic, els trets fònics estudiats han estat els
següents:
(1) /e-/ - <a->
(2) /a/ - [ ] / #
(seg) /’/ # /
[-sil]___# (hora)
(3) /a/ - [ ] / # (seg)
/’/ # / [-sil]___# (perla)
(4) - <a> / #
(seg) /’/ # /
[-sil]___#
(5) - <a> / #
(seg) /’/ # /
[-sil]___#
(6) // - [e] / [-accent]
(verd-verdura)
(7) // - [o] / [-accent]
(pot-potet)
(8) - [o]
(9) - [e]
(10)  – < >
(11)  - <j>
(12) –s - <-h>
El baix nombre
d’ocurrències obtingut en determinades variables fa que els resultats s’hagin
de considerar amb una certa cautela.
3. Visió de conjunt i reflexions crítiques a
propòsit de la metodologia
3.1. Variables lingüístiques
En el
consonantisme, l’ordre palatal (sobretot el prepalatal) és el que ha gaudit de més
atenció i es confirma com l’apartat més complex i de més variabilitat en el domini
lingüístic de la llengua catalana.
Fins i tot en
el vocalisme, les vocals anteriors o palatals han estat objecte d’anàlisi
prioritària. I, llevat del treball de Colomina, la posició àtona ha estat la més
investigada.
3.2. Comunitats de parla
Quant a la
ubicació de les comunitats descrites en els respectius treballs, d’acord amb la
classificació de les varietats geogràfiques de Veny (1978), en tenim set que
s’ocupen del català occidental: d’aquests, quatre fixen l’atenció en
parles valencianes, dos s’ocupen de parlars de transició de base nord-occidental i,
finalment, un fa una anàlisi contrastiva de dues comunitats del geolecte lleidatà.
Pel que
respecta al català oriental, dos se centren en la parla de Barcelona i dos més en les
varietats xipella i tarragonina, respectivament.
Sobre la
distribució geogràfica dels treballs, és destacable el protagonisme de les comunitats
de parla situades en àrees lingüístiques de transició o allunyades de les ciutats que
patrocinen el model estàndard.
Una altra
consideració interessant és que, en l’àmbit català, la tendència prioritària
dels estudis sociolingüístics d’abordar comunitats urbanes només es dóna en
quatre estudis: dos sobre Barcelona (Mier se cenyeix al barri de Gràcia i Pla fa,
fonamentalment, una anàlisi acústica de la variable), un sobre Lleida (amb una anàlisi
contrastiva amb la comunitat rural d’Alguaire) i un altre sobre Alacant. La resta no
són estudis urbans: o bé s’ocupen de poblacions molt petites, com la Canyada de
Bihar, el Pont de Suert, Alcover, el Pla de Santa Maria i l’Espluga de Francolí, o
bé es tracta de semiciutats (amb una demografia entre 15.000 i 30.000 habitants), com
Petrer, Oliva, Valls i Benicarló. En conseqüència, hom pot afirmar que el model
labovià, en l’àmbit de la llengua catalana, s’ha desurbanitzat.
Finalment,
voldria fer notar que la totalitat dels treballs selecciona com a univers real de la
mostra un grup lingüístic concret, el catalanòfon, malgrat que es tracta de comunitats
multilingües. En el cas de Montoya (2000), el context de substitució lingüística ha
exigit que juntament amb els parlants bilingües (amb L1 català) també s’hagin
considerat els semibilingües (amb el català com a L2). Aquest fet atorga una clara
especificitat a la recerca esmentada. |
