|
Sumari
1. La consciència lingüística
2. Els precursors
3. Les idees dels precursors
4. Factors que influeixen en
lús lingüístic
5. Bibliografia
1. La consciència lingüística
Des de la
sociolingüística crítica, tots aquells autors catalans o no catalans- que
shan interessat en utilitzar la sociolingüística com una eina danàlisi i de
transformació de la realitat de manera que una llengua que està immersa en un procés de
substitució lingüística capgiri les tendències substitutòries i engegui o consolidi
un procés de normalització lingüística, han tendit a posar en primer pla la
importància de la consciència lingüística.
No disposar
duna consciència lingüística coherent és com no tenir consciència de nació; en
aquests casos, una comunitat només podrà caminar desma, cap enlloc, per una via
morta. Com ha dit recentment un assagista, en aquests casos podríem cantar "ni som
ni serem". Una comunitat lingüística sense consciència lingüística serà un
fantasma, una ombra que no disposarà dels referents estratègics claus. Sense
consciència lingüística una comunitat no sabrà quins són els seus objectius ni quines
són les seves armes, ni quina és la seva gent o ni, fins i tot, quina és la seva
llengua o el nom de la seva llengua.
La comunitat
lingüística catalana ha patit totes i cadascuna daquestes patologies i mancances:
al segle XIX donava mostres de no saber ni el nom històric de la llengua pròpia i els
seus notables van arribar a usar el terme llemosí; els notables catalans
consideraven innecessari i fins absurd usar el català en els àmbits formals; Yxart,
promotor del català en la literatura, va arribar a considerar improcedent usar el català
en el periodisme o la ciència; els homes de la Renaixença promovien lús del
català en la poesia entre violes i englantines però no es preocupaven gens per
lalfabetització de la població en català i no consideraven la necessitat
daixecar escoles en llengua catalana; durant el segle XX sha negat fins i tot
el nom de la llengua al sud de la comunitat lingüística catalana i a la Franja de
Ponent; i molta gent ha caigut en el parany de la ignorància i el qüestionament de la
unitat lingüística. Han fet camí ideologies lingüístiques assimilistes o partidàries
dun bilingüisme substitutori que només podia servir per escanyar el futur del
català.
El
Diccionari de Sociolingüística (2001) defineix la consciència
lingüística com "el conjunt delaboracions mentals, expressades
i documentades o implícites i larvades, amb què una comunitat lingüística
es percep com a singularitzada per la llengua que fa servir i vinculada
o oposada, dacord amb els contextos, a les llengües i comunitats
de lentorn. Abasta, doncs, les formes de pensament, les creences,
les motivacions i les actituds que configuren uns valors simbòlics
per a un determinat grup lingüístic". Anotem, doncs, que aquelles
elaboracions mentals que donen cos a la consciència lingüística
poden ser de dues menes: (a) expressades i documentades o
(b) implícites i larvades. És a dir, que una cosa seran les
idees que una persona del carrer sense estudis superiors pugui tenir
sobre la llengua que parla i una altra la de totes aquelles persones
que han elaborat de manera documentada les seves teories i propostes
entorn de la llengua pròpia i les llengües veïnes. En aquest sentit,
cal rebutjar la ignorància en làmbit de la ciència lingüística
però cal no oblidar que tothom disposa duna percepció i una
ideologia lingüístiques que en una comunitat minoritzada tenen una
importància decisiva en relació al futur de la llengua ja que aquestes
percepcions i ideologies estaran a la base de les actituds lingüístiques
que els parlants prendran i, conseqüentment, dels usos lingüístics
que triaran i que esdevindran hegemònics.
Lobjectiu
daquest treball (aquí en presentem el resum) és estudiar una colla de pensadors
catalans anteriors a laparició de la sociolingüística com a disciplina autònoma
però que ja parlaven en termes sociolingüístics o ecoidiomàtics, (1) i que, per tant, ja feien propostes
ecosociolingüístiques basades en la salvaguarda del medi sociolingüístic català. La
idea és que les idees daquests escriptors, religiosos, assagistes i gent de cultura
en general ens ajudin a il·luminar la realitat de lús lingüístic.
2. Els precursors
Entre els
precursors del que podríem anomenar discurs sociolingüístic català caldria esmentar
personatges com Ramon Llull o Ramon Muntaner i els apologistes de la llengua catalana de
totes les èpoques: Onofre Manescal, Andreu Bosc, Josep Romeguera, Josep Ullastre, Antoni
Tudó, Carles Ros, Ignasi Ferreres, Lluís Galiana, Antoni de Bastero, Marc Antoni Ortí,
Agustí Eura, etc, -encara que les idees antisociolingüístiques també abunden en la
majoria daquests lletraferits. Són especialment interessants autors com Cristòfor
Despuig, Baldiri Reixach o fins i tot Josep Pau Ballot. Durant la Renaixença: Constantí
Llombart, Marià Aguiló, Jaume Collell, els redactors de periòdics com "El Vertader
Català", etc. I ja en el premodernisme: Valentí Almirall i Josep Yxart, són dues
de les figures a tenir en compte. |