Introducció

1 Les llengües oficials i estrangeres
1.1 Les llengües oficials
1.2 Les llengües a l'escola

2 Les llengües d'ús familiar
2.1 Les llengües nacionals
2.2 La llengua oficial com a llengua d'intercomunicació
2.3 Les variants populars de les llengües oficials
2.4 El naixement de noves varietats

3 Conclusions

Introducció

Cada dia més, a la nostra societat actual, parlar d’individus bilingües o trilingües simplifica una realitat en la qual apareix un gran ventall d’usos de la llengua primera (L1), de la llengua segona (L2) i de les llengües estrangeres (LE).(1)

Pensem per exemple en la presència quotidiana, a través dels mitjans de comunicació i de la informàtica, d’altres llengües que fins ara anomenavem estrangeres, per indicar que no eren ambientals. O pensem també en la situació de plurilingüisme que es viu a les aules escolars, on no només hi ha nens i nenes que conviuen habitualment amb el català i el castellà, sinó també d’altres que a l’àmbit familiar utilitzen llengües com l’àrab, el tagal, l’urdu, el xinès i diverses llengües europees i africanes.

Així doncs, cal utilitzar els termes de llengua primera, segona o estrangera amb una concepció prou àmplia per poder descriure el coneixement lingüístic que posseeixen els parlants d’una determinada comunitat, on conviuen diverses llengües.

Per a molts pobles africans, la convivència amb diverses llengües des de la infància és una situació habitual. Ens agradaria presentar aquí un cas molt concret d’aquests tipus de societat plurilingüe, amb la qual he tingut l’oportunitat de treballar durant dos anys (2000–2001) com a professora d’espanyol a l’Ecole Normale Supérieure de Yaoundé, l’escola de formació per als futurs mestres de secundària.

Situat a la costa oest de l’Àfrica, i per sobre de la línia de l’Equador, el Camerun representa el que molts anomenen "l’Àfrica en miniatura", per la seva varietat ètnica, cultural, geogràfica i lingüística. I a Yaoundé, la seva capital, cada barri i cada carrer és, efectivament, un exemple d’aquesta varietat.

Al barri de Mvog Ada, la gent es saluda en ewondo o en bulu, mentre a Txinga ho fan en bamileké i a la Briquetterie hom es comunica normalment en fulfuldé. El taxista també ens pot parlar en francès o en anglès, les dues llengües oficials del país, i si reconeix el vostre origen, us podrà saludar en espanyol. Hi ha restaurants que es diuen Paloma Blanca i Paquita, i el bar que és a prop de l’estadi de futbol, es diu Camp Nou.

Així doncs, totes aquestes llengües i més apareixen a la vida quotidiana de molts ciutadans camerunesos en diferents graus, tant pel que fa a la seva freqüència d’ús, com pel que fa als àmbits socials en els quals poden intervenir. Presentem a continuació quines són aquestes llengües i quin ús se'n fa habitualment.

1 Les llengües oficials i estrangeres
1.1 Les llengües oficials

La gran majoria dels estats africans mantenen com a llengua oficial la llengua de la metròpoli colonitzadora, però en alguns casos existeix una llengua nacional dominant. Es considera com a llengües nacionals les parles indígenes del territori que ha estat delimitat com a nació, en contraposició a les llengües oficials (francès i anglès), imposades per la Constitució.(2)

El domini d’aquesta llengua sobre les altres, ja sigui per motius polítics, econòmics, demogràfics o culturals, es basa en la seva actuació com a llengua d’intercomunicació entre els diferents grups del país, que sovint parlen llengües molt diferents entre si. En alguns casos, aquesta llengua nacional està reconeguda oficialment (el sango a l'Àfrica Central, per exemple) i en d'altres no ho està (el wolof a Senegal).(3) I en països com el Camerun, simplement és difícil que cap d’aquestes llengües autòctones aparegui com a dominant, donat el gran nombre que n'hi ha.