|
Sumari 1. Introducció
2. Canvis en la jerarquia de llengües
3. La llei de 1999
4. Coneixement de la llengua i actituds
envers la llengua
5. Funcions sociolingüístiques de les
llengües
6. Pronòstics per al desenvolupament de
la situació lingüística
7. Bibliografia
1. Introducció
La República
Independent de Letònia, fundada el 1918, es va restablir el 1991, cinquanta anys després
de la seva incorporació a lURSS. La continuïtat legal de lEstat va ser la
base de la renovació daquest estat bàltic. La constitució de 1922 va ser
restaurada el 1991, i des del 1998 inclou un article que estableix que la llengua letona
és la llengua oficial de lEstat. La primera Llei de política lingüística,
lobjectiu de la qual era recuperar les funcions sociolingüístiques del letó, va
ser promulgada el 1989, i esmenada el 1992. Aquesta llei de política lingüística
prèvia a la independència havia estat redactada per una comissió governamental especial
formada per lingüistes, funcionaris del govern, escriptors i advocats. La seva tasca no
va ser fàcil, ja que no tenien cap experiència en accions de política lingüística.
Tan sols tenien clar quin havia de ser lobjectiu fonamental de la llei: promoure
lús del letó i desenvolupar el coneixement daquesta llengua entre els
habitants de lEstat que parlaven el rus. De fet, teòricament amb aquesta llei
shavia destablir una societat bilingüe, ja que el rus continuaria assumint
les funcions de llengua oficial.
A banda de la
tradició històrica (Letònia ja comptava amb una legislació lingüística ben
desenvolupada abans de la Segona Guerra Mundial), una de les fonts més importants per a
la redacció de la llei va ser lexperiència daltres països. Contràriament
al que es creu de manera generalitzada, la sociolingüística soviètica no estava
completament aïllada del món occidental. Shavien publicat traduccions al rus
darticles dels sociolingüistes més eminents, tot i que en pròlegs i notes a peu
de pàgina safegien comentaris on es criticava de manera compulsiva la ciència
capitalista. Moltes investigacions sobre política lingüística que shavien dut a
terme en països dEuropa Occidental, Àfrica, Àsia o del Pacífic contenien una
anàlisi detallada de la situació de la llengua i dels processos sociolingüístics, i
lavaluació que en feien coincidia amb els criteris acadèmics acceptats
universalment. La política lingüística del Canadà, i més concretament, de la regió
del Quebec, era una de les que millor coneixien els especialistes bàltics.
Lexperiència a Catalunya era menys coneguda fins que, el 1995, un grup de
sociolingüistes letons va visitar Catalunya per primera vegada. La legislació canadenca
en matèria de llengua es va convertir en una de les pedres angulars de la política
lingüística letona.
La primera raó
daquest fet van ser les similituds en les situacions dambdues llengües. Igual
que el francès al Quebec, el letó, el lituà i lestonià de lexUnió
Soviètica eren «llengües majoritàries regionals llengües parlades per pobles
que, tot i ser majoria en el seu territori històric (on, tanmateix poden patir alguna
forma dassimilació), són minories a nivell nacional» (Maurais 1997: 135). Al
Quebec i a Lituània la població majoritària constituïa aproximadament un 80% del
total, mentre que a Letònia i Estònia era aproximadament un 50%. Així doncs, en el
disseny de la política lingüística es va considerar que en situacions semblants es
podrien adoptar mesures similars per a la protecció de les llengües.
El segon motiu va
ser més pragmàtic. Darrere el teló dacer es podien trobar ben pocs documents
legislatius en matèria lingüística, i un daquests era la Carta de la Llengua
Francesa. A Letònia es va poder accedir a dues lleis promulgades per lAssemblea
Nacional del Quebec el 1988: la llei 22 i la llei 101. Es van traduir parcialment al letó
i es van estudiar de manera detallada. Posteriorment, després de la independència, es va
poder tenir accés a la resta dinformació del Quebec.
L'objectiu de la
política lingüística en el cas de Letònia era similar al del Quebec: es volia impedir
el canvi lingüístic i modificar la jerarquia de llengües en la vida pública. La idea
dun estat bilingüe es va refusar des del primer moment. Els principals àmbits
dintervenció havien de ser lús de la llengua en el govern de lEstat i
en els òrgans de ladministració, en les reunions i en el treball administratiu, en
els noms i la informació i en leducació. Es va aplicar, doncs, el principi dels
drets de la llengua territorial. Aquestes primeres lleis no responien al concepte
destat monolingüe, ja que el rus conservava les funcions de llengua oficial en
diversos àmbits. Tot i que les llengües locals tenien lestatus de llengua única
de lEstat, es permetia la utilització paral·lela del rus en la majoria de funcions
sociolingüístiques i, daquesta manera, es garantia que aquells que no parlaven la
llengua de lEstat poguessin accedir als serveis en rus. Un principi fonamental que
va guiar la política lingüística a Letònia era que els ciutadans amb un menor nivell
socioeconòmic tinguessin la possibilitat de decidir la llengua en la qual comunicar-se i,
com a conseqüència daixò, els funcionaris de lEstat i les persones amb
feines que implicaven el contacte amb el públic havien de ser bilingües.
2. Canvis en la jerarquia de llengües
Laplicació
total de la Llei de política lingüística del 1989 es va ajornar i es va promulgar un
decret extraordinari en el qual sespecificava com saplicaria la Llei de
política lingüística. Hi va haver un període de transició de tres anys durant el qual
els funcionaris estatals sense coneixements de letó el podien aprendre. En la pràctica
totalitat dempreses es van organitzar cursos gratuïts de letó durant lhorari
laboral. La promulgació de les lleis de política lingüística de 1989 es va veure
obstaculitzada per la inestabilitat política del període 1989-1991. Fins a la
restauració de la independència, el mes dagost del 1991, no es va emprendre una
intensa activitat en la resolució de qüestions relatives a lestatus i les funcions
del letó, el lituà i lestonià. Tanmateix, aquell període de transició de tres
anys, tranquil i una mica lent, era molt important perquè la societat sadaptés
psicològicament als canvis que shavien previst en la jerarquia de llengües.
L'agost del 1991
la República de Letònia es va proclamar estat sobirà. Coincidint amb aquest
esdeveniment es va revisar la Llei de política lingüística del 1989 per tal reforçar
lestatus de la llengua de lEstat i el 1992 shi van fer addicions i
esmenes. |