J. Murgades exposa que la transició va ser una llufa i que ens trobem en un procés d’espanyolització total i global. N’és indicador la incapacitat del país d’integrar els nouvinguts en català. La revolució informàtica s’ha fet d’esquena a la llengua del país. L’espanyol s’ha interposat en un altre ús entre el català i l’anglès. El procés de substitució s’ha accelerat sobtadament, i ara el seu ritme és més viu que mai (semblant al del pas del XV al XVI): les noves generacions perden competència i genuïnitat lingüística, malgrat l’escolarització. L’única sortida, l’antídot, és la ràbia que fa actuar en lloc d’abstenir-se.

A. Rossich comença dient que nosaltres –com altres– som l’excepció lingüística a Espanya. Reitera que els anys 40 el català gaudia de més bona salut que no pas ara: no era oficial, però la transmissió era garantida. Ara la substitució continua. La competència entre català i castellà no es pot mantenir indefinidament. El català es perdrà. Del 93 al 98 hi ha hagut un increment del coneixement i alhora una disminució de l’ús. Creu que l’única sortida possible és avançar amb el màxim consens cap a l’oficialitat única del català a Catalunya, que és la part nuclear del territori catalanòfon. Aquesta seria la condició que garantiria un plurilingüisme real, atès que el plurilingüisme oficial mena al monolingüisme real del castellà.

M. Prats no vol repetir el que han exposat els anteriors, amb els quals coincideix. Afegeix que en els darrers anys s’ha produït un descrèdit de tot el que és català en el món de la cultura i de la literatura. La temptació de passar-se al castellà cada cop és més forta. Actualment, les propostes de modernització ja no van lligades automàticament a "català". Considera que els mitjans de comunicació públics han retrocedit en l’ús del català, i que actualment s’hi barreja i usa el castellà sense cap necessitat.

Aportacions del debat

• E. Larreula (professor de la UAB) considera que per a salvar la llengua no podem comptar amb els parlants.
• E. Boix (president del GCS) agraiex la possibilitat de participar. Exposa el cas d’alumnes que consideren el castellà llengua pròpia de Catalunya, i la necessitat de guanyar com a còmplices els sectors indiferents.
• Jordi Manén (Plataforma per la Llengua) considera que la taula ha menystingut els avenços que hi ha hagut, simultàniament amb alguns retrocessos.
• C. Junyent (UB) compara la situació catalana amb la del maorí i la del guaraní: quan hi ha una planificació oficial, la població cedeix la responsabilitat de l’empenta al procés a l’Administració. Al mateix temps que demana informació per a poder prendre decisions responsables, diu que no vol creure en les estadístiques públiques.
• J. Argenter (UAB) exposa que avui, ser nacionalista a Espanya vol dir ser catalanista, basquista o galleguista, no pas ser espanyolista.

  Segona taula, sobre Usos i legislació

  L. Jou parla de la relació entre marc jurídic i perduració d’una llengua. Planteja diversos escenaris i diverses possibilitats de regulació del comportament lingüístic (atès que convivim, hi ha d’haver normes per a regular la convivència; aquest és el fonament del dret).

  El concepte de llengua pròpia remet a col·lectivitat. El de llengua oficial remet al ciutadà davant de l’administració: llengua de l’ensenyament i ús en les relacions amb l’administració. Del concepte "pròpia" se’n deriva la preferència en tot el que és propi del territori i que els poders públics l’hagin de fomentar i promoure.

  La Llei del 83 considerava, implícitament, que el català estava subordinat al castellà, atès que calia "promoure’l", "defensar-lo" "encoratjar-ne l’ús". Aquesta situació ha canviat en la llei 1/98, de política lingüística.

  A. Pou considera que la legislació és un vestit esquifit per a la potenciació de l’us del català; és necessària, però no pas suficient. No entra a avaluar l’impacte de la normativa legal sobre l’ús. La Llei 1/98 es desplega amb molts convenis i pocs decrets.