La decisió sobre quins projectes audiovisuals es realitzaran s’ha de deixar totalment en mans de l’estructura industrial existent. Aquí cap administració té res a dir. En canvi, toca al govern promoure condicions favorables a l’ampliació d’aquesta estructura. És el cas, per exemple, ja analitzat a l’anterior segment, de l’establiment de la propera Televisió Digital Terrenal (TDT), amb un àrea de gestió i impuls dels projectes de les productores privades a l’estil dels estudis nord-americans. Si Catalunya vol una indústria audiovisual potent necessita sumar empresaris que des de la competitivitat arrisquin projectes i aixequin finançament, amb la cobertura que proporcionen les finestres televisives com a coproductores o compradores de drets.

I aquesta és la segona qüestió: el mercat. Està clar que la TDT pot fer pel cinema de Catalunya el que li seria molt difícil a TVC. Senzillament, per la dimensió del mercat. La TDT treballarà per a tot l’Estat, una població de gairebé quaranta milions, mentre que TVC emet només per a Catalunya, que suma sis milions. TVC pot produir o externalitzar productes televisius, que la corresponent productora privada podrà després adaptar a mercats de fora, però seria molt costós per a TVC ser el motor de la producció de pel·lícules; altra cosa és adquirir drets en català per al territori. En aquest sentit, TVC, més que una televisió generalista és una televisió de nínxol, el del seu territori, i actua com una plataforma temàtica que sap programar uns productes televisius que han de connectar molt bé amb els seus espectadors, però que no rebrien la mateixa audiència fora del territori; hi ha suficients exemples que ho avalen. Per això, en el terreny de les pel·lícules, només una televisió que aconsegueixi rendibilitzar la seva inversió en un àmbit potencial de quaranta milions d’espectadors pot sortint-se’n.

TVC ha demostrat ser un bon empresari per descobrir i retenir el talent, però el seu caràcter de TV pública d’abast autonòmic li imposa limitacions. Si en analitzar el segment “continu massiu” es destacava l’important paper a jugar per TVC en la creació d’empreses privades de productes televisius, no sembla tan evident la mateixa capacitat per promoure productores de pel·lícules. En canvi, són les televisions estatals i, en particular, les de pagament, Canal+ i les dues plataformes digitals, necessitades de producció de cinema per incrementar els abonaments, les veritables impulsores que han aconseguit