 |
 |
|
|
|
| Fòrum de debat | Núm. 24 - octubre 1999 | ||
 |
|||
Normativa ambiental: De la reparació dels danys a la gestió dels riscos ambientals
Ignasi Doñate
i Sanglas
Advocat expert
en qüestions ambientals
1. Introducció
Els desastres ecològics causats per accidents en grans instal·lacions químiques, centrals nuclears o els causats amb motiu de vessaments de cru en accidents de grans petrolers van generar inevitablement la consciència de la gran capacitat de destrucció ecològica de la intervenció humana a la segona meitat del segle XX. En alguns casos les víctimes d’aquests desastres van presentar demandes davant els tribunals pels danys i perjudicis personals soferts. Així es desenvolupava la tradicional demanda de responsabilitat civil per danys aplicada al sector ambiental.
La responsabilitat civil aplicada al sector ambiental va posar de manifest les limitacions d’aquesta figura jurídica com a eina eficaç per reparar els danys i, sobretot, per prevenir-los. En aquest àmbit de la prevenció, ja es va iniciar en els anys 60 el procés d’identificació de les substàncies més perilloses per a la salut humana i per al medi ambient. Posteriorment, els grans accidents de Seveso, Bhopal... van ser el detonant per regular el control dels riscos que es derivaven de la mateixa existència de les grans instal·lacions industrials, sobretot de les químiques.
Aquesta identificació de les substàncies perilloses i de les grans instal·lacions susceptibles de ser font de greus perjudicis ambientals va donar lloc a la necessitat d’avaluar els riscos concrets que se’n derivaven. La necessitat d’avaluar els riscos era paral·lela a la nova noció de responsabilitat per riscos. Es passava de la responsabilitat per danys a la responsabilitat per riscos.
L’augment dels danys que s’anaven derivant de la successió de grans accidents i la consciència dels riscos que es deriven de la utilització de certs productes i tecnologies ens ha portat a la consideració del risc ambiental com una qualitat endògena de la nostra societat contemporània.
En una societat on el risc és a tot arreu, amb greu o lleu incidència, la demanda de seguretat s’ha anat valoritzant i això ha donat lloc al concepte de gestió del risc com a sistema de gestió encaminat a la seva minimització, mitjançant un seguit de controls i d’instruments.
Aquesta gestió de risc ha traspassat la mera finalitat de prevenció de desastres ambientals, per passar a introduir-se en les estratègies de definició de la qualitat dels productes, qualitat que un cop homologada per una comunitat d’estats, permet la lliure circulació dels productes en aquest àmbit.
2. La limitació de la responsabilitat civil (RC) ambiental
Un primer problema de la RC ambiental és concretar què entenem per danys ambientals. Atesa la diversitat de danys en el temps, en la forma i en l’espai, es fa molt difícil acotar el que és i el que no és un dany ambiental.
A aquesta dificultat, cal afegir-hi la
difícil determinació de qui són les persones o entitats
que tenen dret en cada cas a reclamar la reparació del dany. La
titularitat dels recursos naturals, a qui correspon? Qui pot reclamar per
l’extinció d’una espècie? A aquesta dificultat correspon
també la complexitat d’identificar quina és la causa del
dany i com actuar quan ens trobem amb una pluralitat de causes. La determinació
de la relació causa-efecte és un dels aspectes tècnicament
i realment més complexos de les reclamacions per danys ambientals.
Així doncs, les dificultats específiques es presenten tant
pel que fa a l’atermenament del concepte de dany, del concepte de medi
ambient, de l’establiment de la causa-efecte, de la determinació
dels responsables i dels titulars que poden en cada cas tenir dret a presentar
una demanda per reparació de danys.
Fonamentalment, però, la limitació
de la figura de la RC és que no té una funció directament
preventiva, sinó que s’aplica al tractament de danys ja apareguts,
amb independència de la seva possibilitat de prevenció futura.
3. De la RC a la responsabilitat per risc
La necessitat de donar un caràcter preventiu a la RC, amb el desenvolupament de la ciència i la tecnologia, ha portat a primer terme el que s’anomena la responsabilitat per risc, una responsabilitat que s’atribueix al titular d’una font de perill. En aquest sentit, la Directiva 85/374/CEE, del Consell, en matèria de responsabilitat pels danys causats per productes defectuosos, va atribuir al titular mercantil la responsabilitat dels danys derivats del comerç dels seus productes.
La jurisprudència, tot i que dominada pel principi de responsabilitat per culpa, atribueix progressivament responsabilitats, tot i que sigui d’actes lícits, quan aquests actes suposen uns danys per a terceres persones. D’aquesta manera, de la culpa derivada de la manca de respecte a les disposicions reglamentàries, es passa a l’acceptació de la culpa quan es constata que no s’ha actuat amb la diligència possible i socialment adequada.
Actualment, per evitar la RC cal tenir com a norma el fet d’exhaurir la diligència requerida per les circumstàncies concurrents en cada cas. La demostració del fet que s’ha actuat amb diligència correspon al mateix comerciant, al qual s’atribueix la presumpció iuris tantum que té culpa si ell mateix no demostra que ha actuat amb tota la diligència possible. Es així que en aquest procés, consagrant pràcticament el principi en favor del perjudicat i en contra del comerciant, es proposa com a objectiu que tots els danys i perjudicis han de donar lloc a un rescabalament que responsabilitzi el fabricant o comerciant del fet de, tot i complir amb la legalitat, no tenir la diligència necessària i socialment exigible en el procés de posar un producte en el mercat.
4. La demanda de seguretat a la societat del risc
4.1 La seguretat com a formulació positiva del risc
El risc es pot entendre com la possibilitat que succeeixi un fet perjudicial concret. Per contraposició, la seguretat és el resultat d’un seguit de condicions o situacions que tendeixen a minimitzar el risc. El concepte de seguretat no és assimilable a l’exempció de risc sinó a la seva minimització.
La seguretat no és tal, esdevé una tendència més que una realitat, un objectiu que és impossible d’assolir en un 100%, però al qual és possible acostar-se. Tècnicament, les exigències de seguretat són obligatòries i reben el nom de normes o reglaments tècnics. Així doncs, el control de seguretat és obligatori i previ a posar el producte en el mercat, tot i que cal no confondre la seguretat amb la idoneïtat funcional del producte o de la instal·lació.
4.2 La seguretat general dels productes
En aquest entorn conceptual, per producte segur cal entendre qualsevol producte que, en condicions normals o raonablement previsibles, inclosa la durada, no presenti cap risc o solament riscos mínims, compatibles amb l’ús del producte i considerats admissibles dins del respecte a un nivell elevat de protecció de la salut i de la seguretat de les persones.
D’acord amb la Directiva 92/59/CEE del Consell, relativa a la seguretat general dels productes, el criteri de seguretat dels productes incorpora els següents elements:
• les característiques del producte
i, entre d’elles, la seva composició, l’embalatge, les instruccions
per al muntatge i per al manteniment;
• l’efecte del producte sobre d’altres,
quan raonablement es pugui preveure una utilització conjunta del
primer amb els segons;
• la presentació del producte,
incloent-hi tots els passos des de l’etiquetat, les possibles instruccions
d’ús i d’eliminació, fins a qualsevulla altra indicació
o informació que hagi de donar el fabricant;
• les categories de consumidors que estiguin
en condicions de més risc en la utilització del producte,
especialment els nens;
• Des d’un punt de vista normatiu la possibilitat
d’assolir nivells superiors de seguretat respecte d’altres productes o
el fet de fabricar productes que presentin un risc menor no és un
criteri vàlid per considerar que un producte és insegur o
perillós.
Les obligacions de seguretat afecten no sols el fabricant, també poden repercutir sobre els distribuïdors dels productes, amb independència de les mesures de control dels productes, les regulacions de conformitat i les obligacions dels estats a l’hora de regular i fer observar els criteris de seguretat.
5. El risc ambiental
5.1 Concepte, magnitud i gravetat del risc ambiental
El risc ambiental comporta que existeixi un element d’incertesa en el fet de la producció de danys importants al medi ambient. El risc, encara que previsible per naturalesa, reuneix així els components de sobtat, inesperat i accidental.
La magnitud d’un risc es determina amb dos factors globals: la probabilitat que es produeixi el sinistre i la gravetat de les seves conseqüències; és a dir, que el risc (R) és igual a la probabilitat (P) multiplicada per la gravetat (G).
Pel seu costat, la gravetat del sinistre té com a factors la importància intrínseca de l’objecte material del sinistre i l’entorn on s’ha produït. Els danys i perjudicis de l’accident hauran de ser reparats pels seus causants o responsables, el que fa que aquesta reparació ens situï en l’àmbit de la responsabilitat empresarial, si bé no s’exclou que en algun cas excepcional la responsabilitat d’un accident ambiental recaigui en un o diversos particulars. Per aquest motiu, quan es parla de risc ambiental sempre fem referència a persones o entitats que, pels productes que utilitzen o per les instal·lacions que gestionen, són els causants d’un risc al medi ambient i aquest risc, per la seva magnitud, pot fer que els causants s’hagin de fer responsables de la reparació d’uns danys massa sovint incalculables.
5.2 Les normatives comunitàries d’avaluació
L’any 1993 es van dictar les primeres disposicions d’avaluació del risc per a la salut humana i per al medi ambient, aplicada a les substàncies existents a la Unió Europea. Així es va introduir un procediment d’avaluació pel qual s’assignava a cada un dels estats membres de la Unió Europea la responsabilitat d’avaluar el risc ambiental de les substàncies contingudes en unes llistes prioritàries. D’acord amb aquesta avaluació l’Estat ponent en cada substància proposaria a un Comitè de representants dels mateixos estats una estratègia de prevenció, que podria comprendre les possibles mesures per limitar la comercialització i l’ús d’aquelles substàncies, d’acord amb la Directiva 76/769/CEE.
Fins ara s’han publicat tres llistes que contenen en total 110 substàncies declarades prioritàries per a la seva avaluació pels estats membres. Els principis d’avaluació de risc que han de tenir en compte els estats membres ponents en cada substància es van recollir posteriorment en el Reglament (CE) núm. 1488/94 de la Comissió.
Aquest Reglament institueix que l’avaluació del risc comportarà la determinació del perill —identificació dels efectes adversos que una substància pot provocar—, l’avaluació de la relació dosis (concentració)-resposta (efecte), l’avaluació de l’exposició i la caracterització del risc, entesa com estimació de la incidència i gravetat dels efectes adversos probables. La disposició recull els criteris tècnics específics dels riscos per a la salut humana i, separadament, els criteris dels riscos per al medi ambient.
Els mateixos criteris va adoptar la Directiva 93/67/CEE de la Comissió, relativa a les substàncies perilloses regulades a la normativa específica sobre classificació, envasat i etiquetatge d’aquestes substàncies, instaurada com a principis d’avaluació.
6. Els riscos d’accidents greus: de les instal·lacions industrials a les substàncies perilloses
6.1 Els accidents greus a certes instal·lacions industrials
Els accidents de Flixborough l’any 1973, el de Beek l’any 1975 i el de Seveso l’any 1976 van crear consciència de la gravetat dels perills i del risc que comportaven certes instal·lacions industrials. Una aproximació al concepte de risc es va fer amb la Directiva 82/501/CEE, mesura legislativa reactiva a l’accident de Seveso, adreçada a preveure els accidents greus que es podrien derivar de determinades activitats industrials catalogades en 10 categories bàsicament centrades en la indústria química, petrolera o del gas o bé que treballessin amb quantitats importants de 10 substàncies específiques recollides a la Directiva.
Es tractava d’una Directiva que afectava tant a certs tipus d’instal·lacions en funció dels processos industrials, com a les instal·lacions que treballessin amb quantitats significatives de certs productes. Era una Directiva que no donava cap definició de perill, ni de risc però que va iniciar el procés d’harmonització necessari, atesa la magnitud dels accidents que tenien un clar abast internacional.
La limitació de la Directiva en la seva concepció aplicable només als processos industrials que relacionava va fer que la catàstrofe de Bhopal motivés l’ampliació de les activitats industrials afectades i la reducció dels valors límit fixats, això es va fer amb la Directiva 87/216/CEE. Així mateix, l’accident de l’empresa Sandoz a Basilea i la corresponent contaminació del Rhin va motivar la nova Directiva 88/610/CEE, que introduïa les activitats d’emmagatzemament de substàncies o preparats perillosos i millorava la informació al públic sobre tots els temes relatius a la seva seguretat.
L’any 1989, a la vista dels accidents de Bhopal i de Mèxic —que van posar de manifest els riscos que plantejava la proximitat entre els assentaments industrials i les zones residencials—, el Consell va plantejar la necessitat de demanar la directiva en matèria de planificació de l’ocupació del sòl en el moment d’autoritzar noves instal·lacions o quan el desenvolupament urbanístic es fes al voltant d’instal·lacions industrials ja existents.
Aquesta normativa sobre accidents a les instal·lacions industrials també demanava una ampliació del seu àmbit d’actuació i un millor intercanvi d’informació entre els estats membres. Una mostra d’aquesta preocupació és que el cinquè programa d’actuació ambiental insistia en la necessitat d’una millor gestió dels riscos i dels accidents.
La llista vigent en aquell moment especificava
certs tipus instal·lacions i, en canvi, n’excloïa d’altres
que presentaven riscos idèntics, la qual cosa va donar lloc al fet
que s’escapessin de la normativa comunitària fonts potencials d’accidents
greus. Aquesta constatació va portar a la conclusió que calia
passar d’una llista d’instal·lacions industrials concretes a una
afectació de tot tipus instal·lacions que utilitzessin certes
substàncies perilloses en quantitats suficientment importants per
poder originar un accident greu.
6.2 La Directiva 96/82/CE, del Consell,
de 9 de desembre de 1996, relativa al control dels riscos inherents als
accidents greus en què intervinguin substàncies perilloses
Aquesta Directiva va entrar en vigor el dia 3 de febrer de 1997 i donava un termini de 24 mesos als estats a fi que dictessin les normes per a la seva transposició interna. Així doncs, el dia 3 de febrer del 1999 va acabar aquest termini i, en conseqüència, tot ciutadà comunitari pot invocar aquesta Directiva tant si s’han dictat, com si no, les normes internes d’aplicació a cada Estat membre.
6.2.1 Els punts de partida de la
Directiva
Els accidents greus en instal·lacions
industrials normalment han estat causats per defectes de gestió
o d’organització. Per aquest motiu, es feia convenient determinar
a escala comunitària els principis bàsics pels sistemes de
gestió que han de permetre prevenir i controlar el perill d’accidents
greus així com limitar els seves conseqüències.
La Directiva unifica els criteris pel que fa a la inspecció d’establiments per part dels estats, a fi que no se’n derivin diferents nivells de protecció.
La millora de la protecció ambiental
demanda que els responsables de les instal·lacions proporcionin
a les autoritats competents la informació adequada en forma d’un
informe de seguretat que contingui dades sobre l’establiment, les substàncies
perilloses existents, la instal·lació o l’emmagatzematge,
els possibles accidents greus i els sistemes de gestió.
Es constata l’efecte dominó en
establiments que per la seva localització o proximitat a nuclis
urbans o a determinats ambients poden augmentar la probabilitat i la possibilitat
d’agreujar els accidents, la qual cosa reincideix en la necessitat de comptar
amb una informació més àmplia, d’un adequat intercanvi
d’informació i d’una cooperació relativa a la informació
del públic.
Per a situacions límit, en aquests
establiments que treballen amb quantitats importants de substàncies
perilloses, és necessari implantar plans d’emergència
externs i interns i crear sistemes que garanteixin que aquests plans es
comprovin, es revisin i s’apliquin. En aquest sentit, la directiva disposa
que els plans interns d’emergència s’han de consultar amb
el personal, així com els plans d’emergència externs s’han
de consultar amb la població.
Per millorar la protecció ambiental, els plans territorials han de tenir en compte la necessitat, a llarg termini, d’assegurar la separació adequada entre zones.
En l’àmbit de la informació es constata que el públic ha de tenir accés als informes de seguretat elaborats pels industrials i que les persones afectades per un accident greu han de disposar d’elements d’informació suficients per poder actuar correctament en aquests casos. La Directiva preveu que l’industrial ha d’informar adequadament les autoritats i que els ha de proporcionar les dades necessàries per avaluar en cada cas les conseqüències de l’accident. Els estats han d’informar no sols dels accidents, sinó també dels conats d’accident que tinguin un cert interès.
6.2.2 Definicions
La Directiva és actualment la disposició
legal comunitària que afronta amb més precisió la
qüestió relativa als riscos ambientals i en aquest sentit,
recull les definicions dels conceptes més rellevants:
• Establiment, la totalitat de la zona
sota control d’un industrial on es trobin substàncies en una o diverses
instal·lacions o activitats comunes o connexes.
• Instal·lació, comunitat
tècnica d’un establiment on es produeixen, s’utilitzen, es manipulen
o s’emmagatzemen substàncies perilloses.
• Substàncies perilloses, són
les substàncies, les mescles o preparats, enumerats a la part 1
de l’annex 1 de la Directiva (que inclou 30 substàncies) o que compleixen
els criteris establerts en les 10 categories de substàncies i preparats
recollits a la part 2 de l’Annex 1.
• Accident greu, un fet com una emissió,
un incendi o una explosió importants que resulti d’un procés
no controlat durant el funcionament de qualsevol establiment al qual s’apliqui
la Directiva, que suposi un perill greu, immediat o diferit per a la salut
humana o per al medi ambient, dins o fora de l’establiment i en el qual
intervinguin una o diverses substàncies perilloses.
• Perill, la capacitat intrínseca
d’una substància perillosa o d’una situació física
d’ocasionar danys a la salut humana o al medi ambient.
• Industrial, qualsevol persona física
o jurídica que exploti o posseeixi l’establiment o la instal·lació
o, si està previst a la legislació nacional, qualsevulla
persona en la qual s’hagi delegat, en relació amb el funcionament
tècnic, un poder econòmic determinant.
• Risc, probabilitat que es produeixi
un efecte específic en un període de temps determinat o en
circumstàncies determinades.
6.2.3 Les activitats excloses de
la Directiva
La Directiva no s’aplica, però,
als establiments militars, als perills creats per les radiacions ionitzants,
als transports de substàncies perilloses i al seu emmagatzemament
temporal, als transports per canalitzacions, a les activitats d’extracció
de minerals i als abocadors de residus.
6.3 El transport de mercaderies perilloses
Les mesures que imposa la Directiva relativa al control dels riscos inherents als accidents greus en que intervinguin substàncies perilloses han de ser complementades, especialment, per les legislacions estatals que regulen el transport de les substàncies perilloses. A escala comunitària, aquest transport el trobem regulat bàsicament per les següents directives:
6.3.1 Directiva 93/75 de condicions mínimes exigibles als vaixells, que posteriorment ha estat modificada en diverses ocasions, essent la darrera modificació la recollida a la Directiva 98/74.
6.3.2 Directiva 94/55 d’aproximació de les legislacions de transport per carretera, modificada posteriorment per la Directiva 96/86/CE.
6.3.3 Directiva 96/49/CE d’aproximació de legislacions del transport per ferrocarril, adaptada posteriorment al progrés tècnic per la Directiva 96/87/CE.
6.4 Els residus perillosos
Finalment, l’altre complement important de mesures aplicables a la prevenció de riscos són les mesures previstes per als residus perillosos i els seus trasllats transfronterers.
6.4.1 Els residus perillosos a la
Unió Europea. La Directiva marc de residus (75/442/CEE,
modificada per la 91/156/CEE), quan es tracta de residus perillosos, ha
de ser complementada per les normes específiques de la Directiva
91/689/CEE, que recull de manera expressa la definició de residu
perillós, i que va ser modificada posteriorment per la Directiva
94/31/CE del Consell.
Els residus als quals s’aplica aquesta
normativa específica són els continguts en la Llista de residus
perillosos de la Decisió del Consell, de 22 de desembre de 1994,
tot i que existeix una llista de caràcter més general, recollida
en el Catàleg Europeu de Residus.
La qüestió específica de la incineració dels residus perillosos va donar lloc a l’aprovació de la Decisió de la Comissió, de 21 d'abril de 1997, sobre mètodes de mesura harmonitzats per tal de determinar la concentració en massa de dioxines i forans en les emissions atmosfèriques.
6.4.2 El Conveni de Basilea per al control de l’eliminació i el transport transfronterer de residus perillosos. El Conveni de Basilea, de 22 de març de 1989, va ser aprovat per la Comunitat Econòmica Europea amb la Decisió del Consell d’1 de febrer de 1993, que recull com a annex el text íntegre del Conveni.
Per incorporar d’una manera ordenada el Conveni de Basilea a la normativa comunitària, es va aprovar el Reglament 259/93, relatiu a la vigilància i al control dels trasllats de residus a l’interior, a l’entrada i a la sortida de la Comunitat Europea. Aquest reglament va ser modificat parcialment pel Reglament (CE) núm. 120/1997 del Consell, en el sentit de prohibir totalment les exportacions de residus perillosos destinats a operacions de reciclatge o valorització cap a països no membres de l’OCDE. Les progressives limitacions a les exportacions de rebuigs perillosos a tercers països han augmentat amb la Decisió 97/640/CE del Consell, per la qual s’aprova l’esmena del Conveni de Basilea.
6.4.3 La normativa bàsica a l’Estat i a Catalunya. Tot i la unificació de tractament dels residus a partir de la Llei 10/1998, continua bàsicament en vigor el Reglament de residus tòxics i perillosos aprovat pel Reial Decret 833/1998 i modificat posteriorment pel Reial Decret 952/1997. Els objectius de l’administració espanyola en el sector dels residus perillosos per al període 1995-2000 es recull en l'Acord del Consell de Ministres de 17 de febrer de 1995, pel qual s'aprova el Pla Nacional de Residus Perillosos (BOE núm. 114 de 13/5/1995).
La regulació catalana es disposa en el Decret Legislatiu 2/1991, pel qual s'aprova la refosa dels textos legals vigents en matèria de residus industrials.
Així doncs, en l’àmbit dels residus industrials, es manté vigent una regulació específica que consagra la competència de la Generalitat de Catalunya per adoptar les mesures necessàries per fomentar les activitats relacionades amb la minimització, el tractament en origen i l’aprofitament o eliminació dels residus industrials, tot assegurant que aquestes activitats s’efectuïn en les condicions adequades per protegir el medi i l’aprofitament dels recursos naturals.
La normativa actual regula els programes
d’actuació de la Junta de Residus, no sols pel que fa a la minimització,
reciclatge i tractament dels residus, sinó també per a la
restauració d’àrees degradades i per a l’adopció de
mesures urgents per a la gestió dels residus industrials, des de
la promoció d’instal·lacions de tractament de residus fins
a l’ordenació de l’activitat de gestió.
Es manté la categoria de residus
industrials especials, per als quals existeix un registre específic,
i la seva gestió està sotmesa a una autorització específica
de la Junta de Residus, que en regula també la recollida, el transport
i les condicions de gestió.
7.Altres estratègies de seguretat aplicables a substàncies i preparats perillosos
7.1 Classificació, envasat i etiquetatge de les substàncies i preparats perillosos
La classificació, l’envasat i l’etiquetatge de les substàncies perilloses es va regular específicament en la Directiva 67/548/CEE, del Consell i una de les últimes adaptacions al progrés tècnic ha estat la de la Directiva 98/98.
Els principis d’avaluació del risc per a l’ésser humà i per al medi ambient, tal com s’ha dit abans, es van establir en la Directiva 93/67/CEE de la Comissió. La llista actual de les substàncies perilloses és l’aprovada per la Directiva 93/90.
Complementant l’anterior normativa, la
Directiva 88/379 va instaurar la classificació, l’envasat i l’etiquetatge
de preparats, adaptada posteriorment al progrés tècnic per
la Directiva 89/178
7.2 Limitació de la comercialització
i ús de determinades substàncies i preparats perillosos
Aquesta limitació va ser institucionalitzada per la Directiva 76/769, que ha estat modificada en setze ocasions, essent l’última la practicada per la Directiva 96/56.
8. La gestió del risc ambiental
Amb l’expressió gestió del risc es fa referència al conjunt d’estratègies i d’instruments que permeten identificar el risc allà on es troba i avaluar la seva importància en funció de la instal·lació i del seu entorn. D’acord amb el diagnòstic i l’avaluació del risc s’haurà d’adoptar un programa d’actuació ambiental.
8.1 Identificació i diagnòstic ambiental
El primer pas en el procés de gestió del risc passa per la identificació de l’activitat creadora del risc i del seu entorn, una identificació fonamentada en la informació bàsica per situar tots els seus paràmetres. En el procés d’identificació es busquen totes les situacions de risc possibles. El coneixement dels accidents ambientals fins al moment i les dades dels nivells de contaminació assolits en cada cas són elements importants en aquesta fase d’identificació de riscos.
A part de la identificació dels riscos, caldrà verificar si l’establiment compleix la normativa ambiental pel que fa a les emissions, abocaments, residus, sorolls, vibracions, radiacions i tot tipus de paràmetres ambientals que calgui tenir en compte.
En la mateixa fase de diagnosi ambiental caldrà entrar en els processos de gestió ambiental de l’establiment: grau de conscienciació de la direcció, grau d’aplicació de les tècniques de control ambiental, l’organigrama de l’empresa i els poders de cada un dels nivells de comandament, la formació del personal, els sistemes d’alarma i control, el manteniment de les instal·lacions, l’aplicabilitat d’un pla d’emergència i si existeix o no una definició clara de la política ambiental de l’empresa.
8.2 Avaluació
L’avaluació començarà pels riscos de més previsibilitat, anant a buscar les causes dels riscos, fent una estimació de la seva gravetat i una aproximació al nivell de probabilitat que succeeixin.
8.3 Prevenció
D’acord amb l’avaluació feta, es farà un pla de gestió ambiental per prevenir els riscos, començant pels més greus, els que puguin suposar el tancament de l’activitat o que puguin comportar una alta càrrega financera, fins a arribar als més senzills i de fàcil prevenció. El pla ha de definir una política ambiental i uns objectius a assolir. Es farà un programa d’actuacions i un procediment de seguiment. Finalment, es farà un programa d’auditories ambientals que avaluïn d’una manera sistemàtica, documentada, periòdica i objectiva el funcionament de l’organització, el sistema de gestió i l’equip adreçat a la protecció del medi ambient.
8.4 Finançament
Basats en els principis de «qui contamina, paga» i de la responsabilitat objectiva dels danys ambientals i amb una previsió de costos cada cop més alts, s’haurà de fer un pla de finançament associat al nivell de risc ambiental diagnosticat i avaluat. Aquest finançament es farà normalment amb la creació de fons interns o externs suficients, tot buscant els màxims avantatges fiscals. La necessitat d’aquest tipus de fons específics es deriva de la dificultat d’aconseguir normalment una assegurança externa del risc ambiental.
9 Mecanismes de gestió del risc
Actualment la gestió del risc a escala comunitària ve associada a una diversitat de mecanismes, uns de caràcter obligatori i d’altres voluntaris.
9.1 El control integrat de la contaminació
El procés d’autorització o llicència de les activitats que poden suposar un risc ambiental és el primer control i avaluació que es fa d’aquests riscos. La Directiva 96/61/CE del Consell, va ser la primera pedra d’aquest nou sistema de control de la contaminació. Aquesta disposició parteix de la base que la plena coordinació del procediment i de les condicions d’autorització de tot tipus d’activitats contribuirà a assolir el nivell màxim de protecció del medi ambient en el seu conjunt.
La Directiva instaura un marc general de prevenció i control integrats de la contaminació, tot disposant de les mesures necessàries per a una efectiva prevenció i controls integrats de la contaminació, tot afavorint un desenvolupament sostenible. La Directiva assumeix un concepte ampli de contaminació tot definint-la com la introducció directa o indirecta —mitjançant l’activitat humana— de substàncies, vibracions, calor o soroll a l’atmosfera, a l’aigua o al sòl, que puguin tenir efectes perjudicials per a la salut humana o la qualitat del medi ambient, o que puguin causar danys als béns materials o deteriorar o perjudicar el gaudi o altres utilitzacions legítimes del medi ambient.
A Catalunya aquest control integral va ser introduït per la Llei 3/1998, de la intervenció integral de l’Administració Ambiental. Amb aquesta llei, que ha entrat en vigor el dia 30 de juny de 1999, es va declarar inaplicable el Reglament d’activitats molestes. Finalment, pel Decret 136/1999, de 18 de maig, s’ha aprovat el Reglament General de desplegament de la Llei 3/1998 de la intervenció integral de l’administració ambiental i s’adapten els seus annexos.
9.2 L’avaluació d’impacte ambiental
Amb la Directiva 85/337 es va instituir per primer cop el sistema d’avaluació d’impacte ambiental de certs projectes, entès com a procediment d’intervenció administrativa de projectes públics o privats per preveure els seus efectes directes o indirectes sobre l’ésser humà, la fauna i la flora, el sòl, l’aigua, l’aire el clima i el paisatge, els béns materials i el patrimoni cultural i la interacció entre tots aquests factors.
Els pilars comunitaris de la tècnica
d’avaluació d’impacte ambiental són el principi de prevenció,
el principi d’integració de la política ambiental en les
diverses polítiques i el principi de respecte a les polítiques
nacionals sobre la protecció ambiental i sobre explotació
de recursos energètics.
La normativa d’evaluació d’impacte
ha estat, però, marcada per la falta d’un adequat compliment d’una
part dels estats membres, fet que tal volta haurà influït en
la falta de desenvolupament reglamentari d’aquesta tècnica d’avaluació.
D’acord amb la directiva 97/11/CE, els
estats membres poden actualment instaurar un procediment únic per
complir els requisits de la normativa d’impacte i els requisits de la Directiva
96/61/CE del Consell, relativa a la prevenció i al control integrats
de la contaminació.
9.3 L’etiquetatge ecològic
La concessió de l’etiqueta ecològica a un producte constitueix un procés que obliga a fer una certa avaluació del risc que pot comportar un producte en el seu conjunt. Per aquest motiu, el sistema instaurat amb el Reglament 880/92 ha estat genèricament implantat en tots els països de la Unió Europea i específicament ha donat lloc a l’establiment de criteris per a diversos productes (rentadores, rentaplats, frigorífics, etc.). A l’Estat Espanyol la concessió de l’etiquetatge ecològic va ser regulada pel Reial Decret 589/94.
9.4 La responsabilitat civil
La Unió Europea continua tenint com un dels seus mecanismes de gestió de riscos el de la RC per danys ambientals, una RC cada cop més basada en la responsabilitat objectiva que simplifica la reclamació de danys i que incentiva la prevenció. Caldria definir a quin tipus d’activitats s’aplicaria i establir els instruments financers específics de la reparació dels danys. De la teoria de la responsabilitat civil per danys ambientals, se’n va fer ressò la Comissió Europea en la seva comunicació de l’any 1993 anomenada Llibre Verd sobre la reparació del dany ecològic.
9.5 La internalització de costos
La gestió dels riscos comporta assumir internament la totalitat dels costos ambientals generats en un establiment o pel llançament d’un producte. Per aquest motiu la Unió Europea promou la internalització dels costos com a mecanisme imprescindible per fer una adequada gestió dels riscos, una gestió que no exclogui una part dels costos reals per la via de l’externalització.
9.6 Les auditories ambientals
El sistema voluntari de gestió i auditoria ambientals, tot i no parlar específicament de riscos, és un altre instrument de gestió de riscos encaminat a la millora de la gestió ambiental i a la regulació dels instruments adequats per fer-ho.
El Reglament 1836/93, del Consell, pel
qual es permet que les empreses del sector industrial s’adhereixin amb
caràcter voluntari a un sistema comunitari de gestió i auditoria
ambientals (EMAS) va ser desenvolupat a l’Estat Espanyol amb el Reial Decret
85/96.
Posteriorment, amb la Decisió 97/264
de la Comissió Europea es van reconèixer els procediments
de certificació (EMAS) i amb la Decisió 97/265, de 16 d’abril
de 1997, sobre reconeixement de norma internacional ISO 14001:1996 i de
la norma europea EN ISO 14001:1996, es van instaurar les noves especificacions
per a sistemes de gestió mediambiental, de conformitat amb l’article
12 del Reglament.
10. Epíleg
Així doncs, la gestió del
risc ambiental constitueix a hores d’ara un compendi de mecanismes encaminats
a prevenir els perills ambientals. Aquest objectiu cavalca per damunt dels
preexistents mecanismes de RC o dels tractaments específics de les
substàncies perilloses, la qual cosa fa que constitueixi un complex
sistema normatiu. Una complexitat evident per la pluralitat de disposicions,
però també i sobretot, per la cada dia més difícil
possibilitat de gestionar la seguretat en un marc de risc creixent i global.
Gestionar el risc és actualment el repte científic i tecnològic
més paradigmàtic de les societats riques, que pretenen que
l’excessiu i discriminatori consum de recursos sigui sostenible.
| Fòrum de debat | ||
|
||
