 |
 |
|
|
|
| Fòrum de debat | Número 23 - abril 1999 | ||
 |
|||
Editorial
Cel·lulosa, ciment i cable
El territori, el paisatge d’un país,
és dinàmic, evoluciona constantment. El clima, la geografia,
els canvis socials, culturals i econòmics, tot influeix en la constant
renovació de l’entorn. Sabem que a Catalunya plou poc, la topografia
és trencada i els sòls són esquifits. També
sabem que l’activitat productiva característica del sector primari
ha perdut pes. Desapareixen pagesos, es modifica el paisatge i moltes comarques
s’envelleixen o perden població. Tanmateix, l’abandó del
món rural augmenta el perill d’incendis, com ja han experimentat
moltes zones de Catalunya.
Si el bosc no és rendible, no hi
ha recursos per gestionar-lo. El resultat és l’expansió de
la massa forestal arreu del territori. La cel·lulosa ha colonitzat
Catalunya, un fet rellevant pel que fa als riscos d’incendis. Un altre
fenomen, més complex però que ha dificultat encara més
l’abordament seriós de la gestió dels boscos i muntanyes
dels país, és la pressió urbanística per ocupar
àrees forestals. Com explica Martí Boada en la conversa-entrevista
que ha mantingut amb “Medi Ambient. Tecnologia i cultura”, cap cultura
s’havia atrevit a posar tant ciment i maons dintre del bosc. Un fenomen
que potser no és irreversible, però que sí que té
i tindrà uns costos ecològics milionaris per al conjunt del
país.
Sabem que la població del rerepaís envelleix, que hi ha cel·lulosa arreu, que hi ha una cultura de l’urbanització que escampa el ciment i el mal gust a tort i a dret i que, per si fos poc, els espais rurals, en procés de transformació, tenen una rendibilitat ínfima des del punt de vista del negoci forestal tradicional.
Però l’escenari és tan negre com s’acostuma a pintar o hi ha clarianes d’esperança?
Sens dubte la gran prioritat són unes polítiques públiques imaginatives que facin rendible la gestió del bosc. Certament, no en els seus usos tradicionals sinó renovats. Es tracta de convertir el bosc en referència cultural per als ciutadans i que alhora sigui rendible per als seus propietaris. És el foment de l’ecoturisme, l’agroturisme, el turisme cultural.
Complementàriament, l’entorn rural,
en la nova societat del coneixement, té molts números per
convertir-se en espai protagonista. Cablejats i connectats, ja no és
tan important on es viu, on es treballa, on es genera el coneixement. Algunes
experiències –cas del Centre d’Art i Natura, que s’explica detalladament
en aquesta publicació– són l’embrió, creiem, del desembarcament
d’alguns emprenedors socials i digitals al rerepaís. En definitiva,
ara tenim massa cel·lulosa i ciment, i part del futur del rerepaís
passa perquè li arribi el cable. És una de les estratègies,
potser la principal, per evitar la fractura territorial de Catalunya.
Lluís Reales
Director de «Medi Ambient. Tecnologia
i Cultura»
| Fòrum de debat |
|
||
|
|||
