1) no es parla de "la pressió del diumenge": milers de families en automòbils anant a dinar "a la muntanya" i els efectes devastadors que això suposa. Com compatibilitzar el dret de gaudir de la muntanya i l'obligació de la seva preservació? S'hauran de fixar "quotes de visita", com als Parcs Nacionals? 

2) no us sembla pedant l'expresssió rerepais? 

3) perills de futur: la muntanya poblada per gent "acomodada", dedicada als serveis masificats, i el camp buit 

1) Felicitats als realitzadors de "Medi Ambient, Tecnologia i Territori" per la temàtica rural i muntanyenca encetada, encara que, efectivament, rerepaís recordi massa la dicotomia centre-periferia que arreu resta lluny d'ésser superada.

2) Catalunya som un país fortament desequilibrat i centralitzat que sovint desaprofita i menysté persones i valors a preservar que com els amics LLobet, Castelló o Boada són plens d'il.lusions, raó, senzillesa i objectivitat.

3) En Lluís LLobet manifesta al seu article evidències atinades: moderadament reclama, per exemple, mesures urbanístiques que tendeixin a consolidar l'espai urbà tradicional amb la rehabilitació com a intervenció més pertinent. A veure si ho entenen promotors, constructors, tècnics i polítics. No fòra un disbarat limitar el creixement urbanístic dels petits nuclis de muntanya al seu espai urbà històricament consolidad. Atenció: En Lluís i els seus -entre el que m'agrada treballar- són (com anomena Martí Boada) joves pragmàtics.

4) Moltes gràcies per conseguir i predicar exemples i projectes de sostenibilidat que tan de falta ens fan a l'alta muntanya catalana. Aquestes comarques de l'Alt Pirineu, la primera gran regió pendent de la Catalunya postmoderna, són potencials de desenvolupament sostenible per fer front a l'especulació forana dels recursos (autopistes elèctriques, colonitzacions altimontanes, (Boada dixit) amb invasió d'espais protegits inclosa, víes de comunicació excessives, pèrdusa d'activitats tradicionals o no, etc.)
 

Es tracta de la gestió (o manca de) dels productes químics perillosos. És un dels temes mediambientals més importants per la salut humana i alhora un dels més desconeguts, no sols del gran públic, sinó dels poders públics, les empreses i la mateixa comunitat científica.  La ignorància que existeix en aquest camp i la irresponsabilitat amb la qual s'ha permès que milers de productes químics nous entrin al mercat cada any són veritablement sorprenent.

Per exemple, segons dades de la EEA (1999) a Europa només el 10% dels 2472 productes químics de més alta producció (HPV) han estat analitzats per saber si podien causar càncer, i un 20% per si podien causar problemes teratogènics, De la resta (uns 70.000 productes químics) manquen la majoria de proves toxicològiques. La ignorància en aquest camp és tan gran que costa de creure.

La difusió de milers de substàncies químiques tòxiques al medi ambient (amb les innombrables i impredictibles combinacions que poden donar-se entre elles) mostra una clara correlació temporal amb l'augment de malalties degeneratives, mutagèniques, teratogèniques i alèrgies. L'informe sobre l'estat del medi ambient de Catalunya no en diu res.

Per encàrrec del Director General de Planificació,  Pere Torres, quan vivia als EUA vaig estudiar a fons "The Toxic Release Inventory", un interessant instrument informatiu basat amb el "Right to Know" que funciona des de 1987 als EUA. L'avaluació de la seva eficiència  i acceptació social mostra el seu clar interès i alhora el llarg camí que queda per fer. Si semblés bé, podria fer-ne un article. .

D'altra banda, a l'apartat de Llibres i revistes proposo ressenyar Europe's Environment: The Second Assessment  i Environment in the European Union at the turn of the centry, publicats per la European Environment Agency el 1998 i 1999 respectivament.

Bé això és tot. Resto a l'espera de les teves noves i et desitjo un bon estiu. Cordialment
 

És de molt d'interès plantejar l'anàlisi de les externalitats, especialment les negatives, a aspectes que fins ara n'estaven al marge, des del medi ambient fins a la cultura (apareix a l'article en la suggerència de valorar econòmicament el patrimoni històrico-artístic).
Això obre noves línies d'estudi per als qui treballem en el món de la cultura. D'altra banda, lamentar que la constatació per part de professionals de diversos àmbits dels problemes econòmics, socials, ambientals, etc que es deriven del desequilibri territorial no tendeixin a corregir-se, sinó més aviat tot al contrari, tant des de l'acció estrictament política (d'ordenació del territori) com des de l'activitat empresarial (en especial, la construcció).