Així, no és sorprenent que Catalunya hagi esdevingut des de principis dels anys vuitanta la locomotora de les reconquestes sociolingüístiques per a les llengües d'Espanya diferents del castellà (gallec, basc…), i un exemple reconegut en matèria glotopolítica en el pla internacional: en la seva confrontació de tres dels intents contemporanis d'inversió d'una substitució lingüística, J. A. Fishman (1993), tot considerant que l'objectiu d'una plena normalització serà més llunyà que per a l'hebreu a Israel o el francès al Quebec, saluda la restauració a Catalunya del català com a llengua de comunicació de ple exercici d'una societat moderna, tant en el pla funcional com en el pla simbòlic, restauració d'altra banda consensual (Fishman, 1993). Aquest reconeixement és compartit per la comunitat científica dels sociolingüistes que mesuren tot el camí recorregut al Principat en dos decennis de normalització lingüística (Boyer i Lagarde dir., 2002).(8)

En efecte, la «batalla de la llengua» (Pujadas, 1988), batalla clarament col·lectiva però amb el catalanisme polític com a poderós motor, es va institucionalitzar progressivament sota la direcció de la Generalitat, i sobretot per l'acció de la Direcció General (avui Secretaria) de Política Lingüística i d'altres estructures de gestió glotopolítica (com el Consorci per a la Normalització Lingüística).

S’ha tractat, després d'un període de recuperació sociolingüística, de fer del català la llengua prioritària de Catalunya. Així, la nova llei lingüística de 1998, dita de política lingüística, precisa bé els estatus respectius de les dues llengües cooficials de Catalunya, segons els dos principis reconeguts sobre el tema (Mackey, 1976): el principi de territorialitat, que consagra el català com la «llengua pròpia» de la Comunitat autònoma de Catalunya; el principi de personalitat, que protegeix l'usuari-ciutadà i que és reconegut gràcies a la cooficialitat del castellà i del català.

Una llei que, per als responsables de la política lingüística, reafirma la identitat nacional i consolida el model lingüístic català. Tanmateix, aquesta llei no ha estat aprovada en circumstàncies tan favorables com la precedent Llei lingüística de 1983 i el voluntarisme nacionalista (totes les tendències nacionalistes confoses) ha estat segurament decisiu per adoptar-la.

L'èxit indiscutible d'una política lingüística de normalització vigorosa, que la Llei de 1998 intenta ampliar, es deu de manera incontestable a les aspiracions ben reals de la comunitat catalanòfona (comunitat que, sens dubte, es viu majoritàriament com a nacional) sobre la qüestió, sense negligir l'eficàcia del dispositiu administratiu i tècnic de normalització. Un dispositiu i disposicions legals que, per la seva mateixa eficàcia, s’ha dit que institucionalitzen (i fins i tot es podria dir funcionaritzen) l'empresa de normalització, amb el risc d'anestesiar parcialment la societat civil en la seva fibra nacionalista: a més, es veu clarament que les manifestacions militants de suport a la normalització lingüística sovint no són més que reaccions a manifestacions d'hostilitat cap a aquesta normalització, percebudes com a anticatalanistes. Aquest és potser un dels límits d'una política lingüística essencialment oficial, fins i tot si intenta fomentar «estratègies de baix a dalt».

6. Conclusions

Avui no és gaire políticament correcte, hi estic d’acord, no proclamar les distàncies envers el nacionalisme, el nacionalisme lingüístic entre altres. Certament, les peripècies sagnants de l'explosió de Iugoslàvia i les crispacions infantils al voltant de la llengua dels nous Estats que en van sorgir (en particular del seu nom) (veg. per exemple Djordjevic, 2002) no han deixat de portar aigua al molí dels detractors del nacionalisme lingüístic que són, ben sovint, a França, els paladins d'un Estat-Nació francès dur i pur, del qual es coneix l'unilingüisme absolut (Boyer, 2003, 49-57), a penes temperat en l'última època per restriccions essencialment internacionals, i a Espanya els paladins d'un tot-espanyol d'una altra època. Certament, es pot retreure als nacionalistes catalans al poder fins al 2003 d’haver instrumentalitzat en alguns sentits, en l'exercici del poder autònom i davant l’Estat espanyol, la identitat lingüística de Catalunya. Però el sociolingüista no té per missió celebrar ni tampoc diabolitzar una o una altra opció (gloto)política. Pot, fins i tot, estar obligat a observar serenament quines opcions/decisions polítiques van (democràticament) en el sentit de la protecció del plurilingüisme, en el sentit de la defensa de les «llengües petites», de les «llengües sense estat», de les llengües «minoritàries» o «regionals». Ara bé, és obligat també constatar que, davant les amenaces de la mundialització en aquest àmbit, per més que desagradi a L-J. Calvet (Calvet, 2002; Boyer, 2002), algunes opcions polítiques són més pertinents que d'altres, aquí i allà. Certs nacionalismes lingüístics, democràtics, integradors, com el que ha permès que a Catalunya el català torni a ser una llengua de ple exercici social i que a Espanya la qüestió lingüística sigui objecte d'un ampli debat, de vegades tens però prometedor, mereixen tota l'atenció del sociolingüista.

Miquel Siguan, com a observador rigorós de la situació lingüística a Espanya i a Europa, assenyala justament el desafiament al qual està i estarà sens falta confrontada una llengua com el català, remarcant clarament la responsabilitat dels ciutadans sobre la qüestió en les seves tries polítiques: «En un futur previsible, el català continuarà existint però en un aiguabarreig de llengües, algunes molt fortes a nivell internacional, on haurà de guanyar dia a dia la seva permanència. I serà la decisió dels habitants de les terres catalanes de continuar parlant la seva llengua i les seves opcions polítiques a l’hora de triar governants que la defensin allò que decidirà el futur de la llengua» (Siguan, 2002, 55).

7. Bibliografia

ALEN GARABATO, M.C. (2000), «Le galicien piégé par l’histoire? La question de la norme», Lengas núm. 47

Bases de Manresa. Assambleas catalanistas. Manresa 1892– Reus 1893 (1992), Barcelona, Generalitat de Catalunya - Editorial Blume

BERAMENDI X.G. (1998), «Identidade, etnicidade e Estado na España contemporánea», Grial núm. 138, Vigo

BOUDREAU A., DUBOIS L., MARAIS J., MC CONNEL G. (2002), L’écologie des langues / Ecology of languages, Mélanges William Mackey / Homage to William Mackey, París, L’Harmattan.

BOUDREAU A., DUBOIS L., MARAIS J., MC CONNEL G. (2003), Colloque international sur l’Écologie des langues, París, L’Harmattan.

BOURDIEU P. (1983), “Vous avez dit “populaire“?”, Actes de la recherche en sciences sociales, núm. 46.

BOYER H. (1991), Langues en conflit, París, L’Harmattan.

BOYER H. (2002), “La “mort” des langues : une question (toujours) d’actualité ”, Lengas, núm. 51.

BOYER H. et DE PIETRO J.F. (2002), “De contacts en contacts : représentations, usages et dynamiques sociolinguistiques¡”, a Boudreau et al., L’écologie des langues / Ecology of languages, Mélanges William Mackey / Homage to William Mackey, París, L’Harmattan.

BOYER H. (2003), “Le poids des représentations sociolinguistiques dans la dynamique d’un conflit diglossique”, a BOUDREAU et al.: Colloque international sur l’écologie des langues, París, L’Harmattan

BOYER H. et LAGARDE C. (2002), L’Espagne et ses langues. Un modèle écolinguistique?, París, L’Harmattan.

BOYER H. (2003),De l’autre côté du discours. Recherches sur le fonctionnement des représentations communautaires, París, L’Harmattan.

BOYER H. (2004), «Langue et nation: le modèle catalan de nationalisme linguistique», Mots núm. 74, ENS Editions, Lió

BOYER H. (2005), «Les langues minoritaires à l’encan?  De la “course à la "part du marché" ” à l’“acharnement thérapeutique ”: discours sur la dimension linguistique de la mondialisation.», Territoires et promotion des langues, sota la direcció d’A. Viaut, Burdeus, MSH d’Aquitaine

BOYER H. (en premsa), «Qui a peur du nationalisme linguistique?»

CALVET L.J. (1974), Linguistique et colonialisme. Petit traité de glottophagie, París, Payot.

CALVET L.J. (1999), Pour une écologie des langues du monde, París, Plon. 

CALVET L.J. (2002), Le marché aux langues. Les effets linguistiques de la mondialisation, París, Plon.

CALVET L.J. i VARELA L. (2002), “XXIe siècle: le crépuscule des langues? Critique du discours politico-linguistiquement correct ”, Estudios de sociolingüística, vol. 1-2, Universidade de Vigo, Vigo.

COSERIU E. (1987), «El gallego y sus problemas. Reflexiones frías sobre un tema candente», Lingüística española actual núm. IX/1, Madrid,Instituto de Cooperación Iberoamericano i Ed. La Muralla

CRÉPON M. (2001), «Ce qu’ on demande aux langues (autour du Monolinguisme de l’autre)», Raisonspolitiques núm. 2, nova sèrie (La République des Langues), Presses de Sciences Po

DJORDJEVIC K. (2002), «Le rapport complexe entre la langue et la nation. L’exemple de l’«espace yougoslave»», Lengas núm. 51, Montpellier

GUIBERNAU M. (2004), «Catalunya: comunitat política en l’era global», Idees núm. 6, Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, Barcelona

HAGEGE C. (2000), Halte à la mort des langues, París, Odile Jacob.

HAMEL R.E. (2001), “L’apparition de nouvelles politiques linguistiques dans les blocsrégionaux: les cas du Mercosur en Amérique du sud”, Terminogramme, núm. 99-100, Les publications du Québec.

HELLER M. (2002), “L’écologie et la sociologie du langage” a Boudreau et al., L’écologie des langues / Ecology of languages, Mélanges William Mackey / Homage to William Mackey, París, L’Harmattan.

HERMET G. (1996),Histoire des nations et du nationalisme en Europe, París, Seuil

HOBSBAWN E. (1990-1992),Nations et nationalisme depuis 1780, París, Gallimard

JOLY L. (2004), «La cause basque et l’euskera», Mots núm. 74, ENS Editions, Lió

KEBBEE D.A. (2001), “Les géostratégies des langues et la théorie linguistique”, Terminogramme núm. 99-100, Les publications du Québec.

KREMNITZ G. (2000), «Langue et nation - Une relation périlleuse. Quelques réflexions», Estudis Romànics, XXII

LACOSTE Y., (1998), «La question de l’Espagne», Hérodote núm. 91

LAFONT R. (1971), «Un problème de culpabilité sociolinguistique: la diglossie franco-occitane», Langue française núm. 9

LAFONT R. (1994), «In memoriam temporis acti et occitanae loquelae», Lengas núm. 36

MACKEY W.F. (2001), “ Prévoir le destin des langues ”, Terminogramme núm. 99-100, Les publications du Québec.

Máiz R. (1998),«A reconstrucción técnica do nacionalismo e as demandas políticas da democracia”, Grial núm. 138 (Vigo)

MAURAIS J. (2001), “Vers un nouvel ordre linguistique mondial?”, Terminogramme núm. 99-100, Les publications du Québec.

NETTLE D. i ROMAINE S. (2003), Ces langues, ces voix qui s’effacent, París, Editions Autrement

PRAT DE LA RIBA E. (1985), « Importància de la llengua dins del concepte de la nacionalitat», comunicació d’Enric Prat de la Riba. Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Barcelona, 1906. Editorial Vicens-Vives, Barcelona.

PUJOL J. (1995), «Qué representa la llengua a Catalunya?», conferència de Jordi Pujol al Palau de Congressos de Montjuïc (22-3-95), Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions. Col-lecció Paraules delPresident de la Generalitat, vol. 26 (gener-desembre 1995), Barcelona

SIGUAN M. (1999), Opiniones y actitudes. Conocimiento y uso de las lenguas, Madrid, Centro de Investigaciones Sociológicas

SIGUAN M. (2002), «Llengües i cultures en un món globalitzat», a T. Mollà ed.: Llengües globals, llengües locals, Alzina, Bromera

TEJERINA MONTAÑA B (1992), Nacionalismo y lengua, Madrid, Centro de Investigaciones Sociológicas

Henri Boyer
henri.boyer@uni-montp3.fr
ARSER-Laboratoire DIPRALANG / Université Montpellier III