És difícil no subscriure el punt de vista segons el qual «en tant que investigadors podem i hem d'ajudar els qui volen defensar el seu patrimoni lingüístic, però no tenim el dret de jutjar els qui escullen no fer-ho» (ibid., pàg. 78). La qüestió és justament saber en quina mesura hi ha veritablement elecció, és a dir, llibertat d’elecció. L’experiència ha mostrat i ens mostra, en el sòl europeu en concret, que sobre aquest tema no convé parlar d’elecció deliberada, sinó en general de violència (no sempre simbòlica) exercida sobre una comunitat lingüística en situació de domini i del procés representacional estigmatitzant que se'n desprèn i al final del qual la comunitat en qüestió en la seva quasi totalitat pateix més que no escull la desaparició dels usos normals de la seva llengua històrica, fins i tot si cal observar que aquesta desaparició només es produeix a llarg o molt llarg termini.

Sobre aquesta qüestió, D. Nettle i S. Romaine apunten que «nombrosos […] exemples de pas d’una llengua a una altra il·lustren la dificultat d’una coerció i la tria deliberada» (Nettle i Romaine, 2003: 102). De fet, i aquest és el nucli del posicionament ecolingüístic, «un canvi de llengua prové d’una modificació de l’entorn nacional o social» (ibid., 106). I per exemple «quan s’observa de més a prop, ens adonem que, per bé que sovint ha semblat que els parlants de les llengües cèltiques, confrontats a la tria conscient o inconscient entre la llengua metropolitana [= l’anglès] i la llengua perifèrica [= el còrnic, l’irlandès, el gal·lès], afavorien la llengua metropolitana, aquesta no era sempre una tria deliberada o fàcil. Els hawaians, per exemple […] han fet aquesta tria en un marc definit i limitat per dominacions polítiques i culturals sistemàtiques»: «Durant [els] llargs conflictes entre les llengües metropolitanes i perifèriques, els pobles de la perifèria no han tingut quasi mai una elecció real» (ibid., 152 i 158; subratllat meu).

Un dels principis bàsics de l’ecologia lingüística recull el mateix fonament de qualsevol preocupació ecologista: «La preservació d’una llengua en el sentit més ampli implica el manteniment del grup que la parla» (ibid., 192). I no es pot dubtar que aquesta preservació passa per «estratègies de dalt a baix» que van en el sentit d’integrar «la preservació de les llengües en el moviment activista general a favor del medi» i de «posar en marxa polítiques lingüístiques a nivell local, regional i internacional que formin part d’una planificació política i de gestió general dels recursos» (ibid., 213) però també passa per «estratègies de baix a dalt» ja que «fer massa atenció a les polítiques oficials pot resultar contraproduent en absència d’altres activitats als nivells inferiors» (ibid., 191). Així, «la preservació d’una llengua ha de començar al principi a la mateixa comunitat, gràcies a esforços voluntaris, i finançar-se de baix a dalt amb els recursos de la comunitat» (ibid., 2002). Es poden recordar en aquest sentit les escoles associatives bilingües que apliquen la immersió lingüística (exemple: les calandretas a l’àrea occitana), creades per militants de llengües dominades.

En definitiva, el posicionament ecolingüístic considera que «no és possible assegurar un desenvolupament polític, econòmic o social sense privilegiar el desenvolupament lingüístic» (ibid., 185).

3. El nacionalisme lingüístic

Aquest posicionament de tipus intervencionista és evidentment de naturalesa prou diferent a la d’un altre posicionament, també de tipus intervencionista: el nacionalisme lingüístic. M’aturaré ara de manera molt més extensa en aquesta altra variant del pol intervencionista, que ha fet rajar molta tinta en els últims temps: el nacionalisme lingüístic, recorrent a un cert nombre de discursos, tant discursos provinents de les ciències socials com discursos més o menys deliberadament implicats, relacionats essencialment amb el nacionalisme lingüístic. Els temps que corren són certament reticents respecte a aquest nacionalisme, en concret. S'ha vist proliferar, en efecte, a partir dels conflictes a l’antiga Iugoslàvia, afirmacions alarmistes sobre els riscs de separatismes engendrats pels nacionalismes culturals o ètnics que amenaçarien estats considerats d’altra banda sòlidament nacionals. (4) Està en marxa un prisma deformant, disposat a diabolitzar qualsevol nacionalisme, sobretot si emana de la perifèria d’un estat-nació històricament establert (veg. per exemple Lacoste, 1998). Aquí i allà, en la literatura especialitzada, es tendeix a prendre totes les distàncies desitjables en relació amb les «ideologies nacionalistes que van cremar, en els últims segles i fins a un passat recent, tal o tal part del continent» europeu i del «mecanisme» que fa que «les passions nacionalistes es poden focalitzar en les llengües» (Crepon, 2001, 28 i 33). Es pot tractar d’anàlisis en què la confusió sembla mantinguda sobre diversos posicionaments que no necessàriament enllacen: autonomisme, nacionalisme, independentisme (Lacoste, 1998).

Com qualsevol ideologia, el nacionalisme és una construcció sociocognoscitiva específica, formada per l’associació de representacions compartides amb vocació de legitimar discursos performatius i de generar un cert nombre d’opinions i d’accions col·lectives (veg. Boyer, 2003, 9-19). Es podrà així parlar de nacionalismes amb una dominant racialista, o amb una dominant ètnica, o de nacionalismes amb una dominant cultural, categoria amb la qual està evidentment relacionat el que jo anomeno nacionalisme lingüístic.

La posició d’un especialista en la matèria, E. Hobsbawn, sobre aquest tipus de nacionalisme és interessant precisament perquè revela la dificultat d’alguns especialistes per tractar serenament (és a dir, sense a prioris) i amb rigor un tema que segurament es pot considerar polèmic, ja que està inscrit en les tempestes polítiques i militars dels dos últims segles. És interessant igualment perquè tendeix a minimitzar la dimensió (socio)lingüística de la construcció ideològica nacionalista, i per tant a relativitzar l’existència d’un nacionalisme lingüístic.

Per exemple: si és evident que, per als «teòrics francesos» (de la Revolució), la nacionalitat era «determinada per la ciutadania francesa», és molt excessiu afirmar que aquests mateixos teòrics «van haver de barallar-se amb tossuderia contra qualsevol temptativa de fer de la llengua parlada un criteri de la nacionalitat» (Hobsbawn, 1992, 31-32) ja que, com reconeix el mateix autor, «hi ha pocs dubtes que, per a la majoria dels jacobins, un francès que no parlava francès era sospitós» (ibid., 33): molt aviat, en efecte, la Revolució va fer de la unificació lingüística del territori nacional a favor exclusivament del francès un envit polític fonamental per a la nació francesa (Schlieben-Lange, 1996; Boyer, 1991, 52-71; Boyer, 2003, 49-57). G. Kremnitz també subratlla que la nació revolucionària francesa «comença molt ràpidament a definir-se en termes de pràctica cultural unificada» (Kremnitz, 2000, 25; veg. també Hermet, 1996).

4. Els nacionalismes lingüístics a Espanya

Igualment, la història dels nacionalismes perifèrics a Espanya desmenteix l’afirmació de Hobsbawn segons la qual «existeix una analogia evident entre la manera com els racistes insisteixen en la importància de la puresa de la raça i els horrors de les cruïlles entre races, i la manera en què tantes formes de nacionalisme lingüístic –per no dir totes– insisteixen en la necessitat de purificar la llengua nacional dels seus elements estrangers» (Hobsbawn, 1990, 139-140). En efecte, si s’ha pogut observar l’emergència a Espanya al segle xix d’un nacionalisme de tipus racialista al País Basc, dos altres nacionalismes perifèrics lingüístics (i evidentment culturals), el català i el gallec, han demostrat la seva capacitat, per un costat d’organitzar la resistència comunitària contra l’empresa d’assimilació lingüística programada per l’Estat, específicament l'Estat franquista, (5) i per l’altre d’integrar la complexitat i la diversitat socials en els seus objectius, sobre polítiques lingüístiques en primer terme. A més, Hobsbawn ret de passada homenatge al catalanisme que «[ha] obtingut un èxit molt més espectacular en l'assimilació dels immigrants (essencialment obrers) al seu país que el moviment basc» (Hobsbawn, 1992, 180). Precisament, pel que fa al nacionalisme basc, L. Joly ha mostrat bé que al País Basc «fins i tot el nacionalisme de principis de segle, de caràcter més clarament racialista, havia atorgat un lloc important a la llengua. Amb les teories nacionalistes d'esquerra l'euskera pren el paper de llengua nacional i en l'imaginari col·lectiu, aprendre-la, utilitzar-la i defendre-la esdevenen actes de revolta contra el franquisme», encara que «avui, la relació entre nacionalisme basc i llengua [sigui] molt heterogènia. Fins i tot si tots els nacionalistes bascos estan d'acord a defensar l'euskera, existeix un nacionalisme basc (i bascòfon), per al qual la llengua és la quinta essència de la basquitud, i parlar-la, en la mesura del possible, una obligació. Al contrari, existeix un nacionalisme només reivindicatiu en relació amb la llengua [...] per al qual la relació entre nació basca i llengua funciona en un sentit únic: el bascòfon és basc, però no cal saber basc per força per ser basc» (Joly, 2004, 87-88).

Tanmateix, no es tracta ara de fer de la llengua el fonament major de qualsevol nacionalisme, del basc en concret, de naturalesa bastant composta. És clar que una avaluació honesta porta a considerar que «si es deixen de banda els casos concrets, no hi ha cap raó per pensar que la llengua ha estat més que un criteri entre altres pel qual la gent indica la seva pertinença a una col·lectivitat humana» (Hobsbawn, 1992, 83; subratllat meu). Però són precisament «els casos concrets» en qüestió els que ara m’interessen com a sociolingüista.

Així, dedicaré (breument) el que segueix a aquest nacionalisme tan criticat i que, tanmateix, bé podria, en aquests temps de «globalització», aspirar a una segona joventut (en relació amb la preocupació ecolingüística abordada més amunt -ben present en el discurs sociolingüístic contemporani–), sobretot quan es tracta de «nacions sense estat», en altres paraules de nacionalitats minoritàries però culturalment, socialment, econòmicament dinàmiques, com indica M. Guibernau:

Els nacionalismes democràtics de les nacions sense estat poden ésser considerats en certa mesura com una reacció a una globalització cada vegada més intensa que transforma l’estat nació tradicional. A través de la seva capacitat per crear identitat en un món on la modernitat avançada ens ha omplert de dubtes sobre el mètode racional que es considerà com a infal·lible des dels anys de la Il·lustració, les nacions sense estat troben un espai i una funció concrets. Aquests es manifesten en la defensa dels drets individuals a través de la reivindicació del dret de les col·lectivitats a mantenir i desenvolupar les seves cultures sense caure en l’exclusivisme, tot exigint el reconeixement i el respecte, i oferint-lo alhora a aquells que són diferents (Guibernau, 2000, 103).

Espanya ofereix clarament dos casos de nacionalisme lingüístic (els casos del nacionalisme basc i sobretot el del nacionalisme espanyol queden una mica descentrats respecte a les nostres afirmacions, malgrat que hi ha punts de convergència) amb dues llengües romàniques com a referència: un a Catalunya (que pot ser considerat com un model del gènere), l’altre a Galícia. Si a la Comunitat Autònoma de Galícia l'opció política nacionalista (representada pel Bloque Nacionalista Galego) és minoritària en el tauler de la Comunitat, és fins ara majoritària a Catalunya: la coalició nacionalista Convergència i Unió ha regnat sense repartiment sobre la Comunitat Autònoma durant més de vint anys. Des de les eleccions autonòmiques de 2003, al si de la coalició d'esquerra que és al poder, el segon dels components (per la força electoral que representa), Esquerra Republicana de Catalunya, s’afirma no tan sols nacionalista sinó també independentista.

A Galícia, el nacionalisme no ha tingut cap dificultat per proclamar la preeminència de la llengua gallega com a tret identitari: és la llengua principal del 46% dels gallecs (contra un 37% per al castellà) i coprincipal del 17% (Siguan, 1999). I R. Máiz assenyala que, en una obra de referència per al nacionalisme gallec, Sempre en Galiza de Castelao, «se reitera una y otra vez que Galicia es una nación por concurrir en ella una serie de caracteres objetivos discriminantes: rasgos diacríticos que son fundamentalmente tres: “lengua“, “tierra”“ y “cultura”, de las que la primera se alza como factor clave» (Máiz, 2000, 189; subratllat meu).

El principal problema plantejat al nacionalisme gallec quant a la llengua és avui, i des de la posada en marxa d'una política lingüística institucional per la Xunta (el govern autònom gallec), el d'un antagonisme sociolingüístic entre una tendència dita «reintegracionista» o «lusista», que desitja la integració ostensible del gallec a la lusofonia per l'ús ortogràfic del portuguès, i una tendència dita «autonomista» o «isolacionista» que segueix les normes ortogràfiques de l'Instituto da Lingua Galega (aprovades per la Real Academia Galega) i oficialitzades per la Dirección Xeral de Política Lingüística de la Xunta, normes oficials considerades per l'altra tendència massa dependents del castellà (Alén, 2000). (6) De fet, es tracta d'un dilema per als nacionalistes: o bé el gallec no és una llengua romànica completa, sinó un dialecte del portuguès i així el nacionalisme queda privat d'individuació lingüística, o bé el gallec és una llengua romànica completa (mare/germana del portuguès) i malgrat una agrupació gràfica amb el castellà constitueix un atribut diferenciador nacional. El debat és lluny d'estar tancat.

Passi el que passi amb el debat sociolingüista, i aquest és un handicap a parer meu redhibitori , «hay pocas señales de una movilización efectiva de la burguesía a favor del gallego análoga a la movilización que se logró en su tiempo en Cataluña en favor del catalán. Y no hay que olvidar que en la “batalla por el catalán” la burguesía culta ha sido el factor decisivo» (Coseriu, 1987, 135).

5. La construcció ideològica d'un nacionalisme lingüístic a Catalunya

Segurament és en efecte a Catalunya on la construcció ideològica d'un nacionalisme lingüístic ha anat més lluny des d'un punt de vista teòric i sociològic (la bibliografia sobre el tema és considerable i s’enriqueix quotidianament a través d'obres, números de revistes, seminaris, col·loquis, taules rodones, debats, dossiers i articles de premsa...). Tot i que a causa de la immigració interna massiva (d'origen castellanoparlant), l'equilibri demolingüístic va quedar modificat en el transcurs de la postguerra, les xifres d'ús del català com a llengua principal o llengua coprincipal, tot i ser inferiors a les de Galícia, són elevades: respectivament 41% i 16% (Siguan, 1999).

Les proclamacions nacionalistes de preeminència de la llengua catalana sobre els altres elements constitutius en la definició de la nació catalana no falten en el molt ampli corpus nacionalista. Un dels textos fundadors del nacionalisme català a la fi del segle xix, les cèlebres Bases de Manresa (1892-1893), ho indica clarament (es tracta de la 3a Base): «La llengua catalana serà l'única que ab carácter oficial podrà usarse a Catalunya y en las relacions d'aquesta regió ab lo Poder central» (Assambleas catalanistes (primera), Manresa, Barcelona 1893, a Bases de Manresa 1992, pàg. 229). La llengua és en els nacionalistes catalans l’«element central de la representació de la identitat col·lectiva» que compleix una «funció simbòlica i participativa» (Tejerina Montaña, 1992, 52-72; traducció meva).

El segle XX ha vist doncs desenvolupar-se a Catalunya un model de nacionalisme lingüístic que durant els dos últims decennis de poder polític nacionalista al capdavant de les institucions autonòmiques no ha deixat de consolidar-se. I es pot dir que, de simple representació al si d'una ideologia política, la llengua ha estat objecte d'un procés de metonimització/simbolització al si del discurs nacionalista, fins a esdevenir l'element representacional central, motor, de la ideologia en qüestió.

Un dels actors polítics d'aquest esclat del nacionalisme lingüístic català és sense discussió Jordi Pujol, que haurà presidit durant més de vint anys la Generalitat de Catalunya (el govern autònom) sabent fer-se el portaveu i defensor intractable de la llengua catalana, contribuint a instaurar a la Catalunya autònoma un important dispositiu de política lingüística (Boyer i Lagarde dir., 2002, 96), a partir d'una legislació que es va escampar per les altres comunitats d'Espanya amb una «llengua pròpia», i mantenint un discurs públic amb vocació consensual però inspirat per un indiscutible posicionament nacionalista.

En una de les seves intervencions més solemnes sobre el tema, una conferència pronunciada el 22 de març de 1995 al Palau de Congressos de Montjuïc a Barcelona, titulada «Què representa la llengua a Catalunya?» (Pujol, 1996), el President de la Generalitat en exercici es va lliurar a una explicitació detallada, en mode emfàtic, del model català de nacionalisme lingüístic. Del llarg discurs exemplar no recordaré, per tancar aquestes reflexions, més que l'articulació entre els diversos elements constitutius de la representació identitària de la llengua catalana proposada/imposada per Pujol al seu auditori, segons una construcció argumentativa orientada cap a la necessària defensa del català, considerat en situació precària:

1. La llengua catalana és el fonament de la nació catalana. .(7)
2. La llengua catalana és l'única llengua històrica, patrimonial, de Catalunya.
3. Aquesta llengua ha estat víctima d'una persecució despietada que ha tingut com a objectiu destruir-la. El responsable n'és l'Estat espanyol (en particular l'Estat franquista).
4. Feliçment, els catalans han donat prova de fidelitat (de lleialtat) pel que fa a la seva llengua i han resistit a l'intent de destrucció.
5. Tanmateix aquesta persecució ha deixat greus seqüeles: la llengua catalana està en situació de feblesa.
6. Aquesta feblesa, deguda a l'empresa de persecució, fa legítima una acció col·lectiva a favor seu: política lingüística institucional però també militància catalanista.

Aquesta és clarament una modelització del nacionalisme lingüístic amb un nucli dur de representacions (l'exclusivitat, el caràcter històrico-patrimonial, l'agressió / la repressió de la qual ha estat / és víctima, la lleialtat comunitària respecte a la llengua, exemplar en el passat i que ha de perllongar-se en una militància lingüística) la pertinència del qual segurament trobaríem en altres llocs.