Aquest article situa la sociolingüística històrica com una part dimanant del variacionisme i integrada en la microsociolingüística. A més, descriu els principis teòrics en què es fonamenta per analitzar el canvi lingüístic en procés Apareix com una doble alternativa; primer, i dins de la lingüística històrica, com una eina d’estudi del canvi lingüístic i, segon, i dins del variacionisme, com una possibilitat d’anàlisi de la documentació escrita des del pla diacrònic. També repassa els factors socials que s’han investigat des d’aquesta branca de la sociolingüística dins el reduït volum d’obres que s’han publicat fins ara.

Sumari

1. La sociolingüística

2. La sociolingüística de la variació

3. La sociolingüística històrica
3.1 Anàlisi del canvi lingüístic
3.2 Anàlisi del codi escrit
3.3 Els factors socials
3.3.1 El factor diatòpic
3.3.2 El factor diacrònic
3.3.3 El factor diastràtic
3.3.4 El factor diafàsic

4. Conclusió

5. Bibliografia

1. La sociolingüística

La interrelació llengua-societat ha estat present al llarg de la història en les diferents disciplines lingüístiques. Però, no va ser fins mitjan segle XX quan la sociolingüística accepta aquesta relació com un axioma dels seus plantejaments i estableix l’anàlisi d’aquests dos elements intrínsecament imbricats d’una forma sistemàtica. No són escassos els exemples en la lingüística que ratifiquen aquest vincle entre la llengua i el medi social. En poden ser testimonis els estudis de l’antiga Grècia, o les obres dels filòsofs del llenguatge alemanys Herder o Humboldt, o totes les obres de gramàtica històrica dels segles XIX i XX –que inevitablement havien de fer referència als factors externs de la llengua–, com també les propostes de Saussure per diferenciar una lingüística interna i una altra d’externa, o les obres dels semiòlegs Sapir i Whorf, autors de la teoria de la relativitat lingüística, sense oblidar els treballs de dialectologia, la majoria dels quals incloïen una referència al marc sociohistòric del lloc estudiat.

Amb tot, però, altres disciplines han volgut mantenir-se al marge d’aquesta interrelació, entre les quals cal ressaltar l’estructuralisme i el generativisme. Aquestes disciplines plantejaven la llengua com un sistema homogeni i invariable, amb la qual cosa aconseguiren una perspectiva de la llengua totalment abstracta i desconnectada del seu entorn. Com a oposició a aquests plantejaments, sorgeix la sociolingüística, eina multidisciplinar que estudia l’ús que fa de la llengua una determinada comunitat.

Indubtablement, la sociolingüística naix també amb el suport d’altres disciplines, principalment de l'etnografia de la comunicació –que analitza la llengua com a element inseparable del context cultural– i de la sociologia. I aquesta mateixa òptica va permetre que W. Labov considerara aquesta disciplina dividida en dos vessants diferents: la sociolingüística àmplia i la sociolingüística estricta. En coherència amb aquest plantejament i dins d'aquest marc referencial, podem diferenciar també una macrosociolingüística i una microsociolingüística. En la primera podríem encabir la sociologia del llenguatge i part de l'anomenada sociolingüística àmplia, que s'ocuparia de l'anàlisi de la llengua com una projecció de les ciències socials, com ara la sociologia, l'antropologia, etc. La segona abraçaria la sociolingüística estricta i l'etnografia de la comunicació, i es dedicaria a l'estudi del fet lingüístic.

2. La sociolingüística de la variació

Dins de la microsociolingüística incloem la sociolingüística variacionista que s’encarrega d’estudiar la correlació de la variació lingüística amb la variació social. La gran aportació del variacionisme fou girar el seu punt d'interés cap a la parla i la lingüística externa, amb la seguretat d'estar analitzant no aquell parlant-oient ideal i utòpic, tal com proposava el generativisme, sinó de veure en la llengua el sistema que la societat ha conformat. Hi ha variació des del moment que s'accepta la influència del context social –que, òbviament, també és variable– sobre la llengua. Aquesta conté el suficient grau de ductilitat per a acceptar les modificacions que li imposa el context social. Des d’aquesta nova perspectiva teòrica, doncs, la llengua es defineix com un sistema ordenadament heterogeni i dinàmic (Weinreich, Labov i Herzog, 1968).

Sabem cert que la variació lliure, tal com proposava el generativisme, no existeix, sinó que, més aviat, la variació respon a uns patrons socials correlatius on intervenen els factors externs com el geogràfic, que produeix la variació diatòpica; el temporal, responsable de la variació diacrònica; el social, que genera la variació diastràtica, i, finalment, el contextual, que s’encarrega de la variació diafàsica. Acceptada aquesta correlació, doncs, hem de suposar que la variació no pot ser considerada mai com a aleatòria, sinó que actua de forma totalment sistemàtica.

D’altra banda, l’estudi de l’heterogeneïtat de la llengua no sols es fonamenta en una anàlisi qualitativa, sinó que es complementa també amb una altra quantitativa. Per això, aquesta disciplina s’ha proveït d’un model empíric, seguint el mateix plantejament d’altres ciències socials. Aquest model analític, que segueix el mètode de les enquestes de la sociologia i de l’estadística matemàtica, es basa en la introducció dels factors lingüístics i socials en un programa informàtic anomenat VARBRUL el qual ens proporcionarà, amb un càlcul logarítmic, els índexs de probabilitat d’aparició de les diferents variants.

3. La sociolingüística històrica

3.1 Anàlisi del canvi lingüístic

La perspectiva històrica dins de les investigacions lingüístiques pren un protagonisme especial d’ençà mitjan segle XIX. A partir de la comparació de les llengües per esbrinar les relacions genètiques i la posterior formulació de famílies lingüístiques, s’arribà a la perspectiva historicista que desembocà en la gramàtica històrica. D’aleshores ençà, el principi de l’evolució de les llengües esdevingué un clar axioma en moltes investigacions de la lingüística històrica. A més, aquest acord epistemològic dins dels estudis lingüístics portaren F. de Saussure a establir la famosa dicotomia entre sincronia i diacronia. En principi, la possibilitat de diferenciar un estudi amb un paradigma sincrònic o diacrònic ja era un pas important per remarcar, sobretot, el caràcter dinàmic del sistema lingüístic. Però, tot i aquest gran pas, l’estructuralisme i el generativisme es dedicaren a desenvolupar sols el vessant sincrònic, i a més no saberen superar la dicotomia saussuriana, ja que no pogueren resoldre de forma satisfactòria la correlació temporal dels diversos estats lingüístics sense oblidar tota l'etapa intermèdia. Dins d’aquesta línia, l’estructuralista americà Bloomflield afirmà el 1933 que era impossible l’estudi del canvi lingüístic si no s’analitzaven llengües emparentades o es comparaven diferents estadis d’una llengua.

I és en aquest punt on el corpus teòric de la sociolingüística històrica ofereix una alternativa més resolutiva per a l’anàlisi del canvi lingüístic. Com ja hem assenyalat abans, la teoria de la sociolingüística s'ha desenvolupat a partir de la base segons la qual la llengua és un sistema ordenadament heterogeni i variable. Aquesta base que considera la coexistència de l'heterogeneïtat i de la variabilitat en la llengua dins d'un pla sincrònic representa una nova visió de la lingüística històrica, ja que així podem obtenir una perspectiva diacrònica des d'un estudi sincrònic.

Els estudis de Labov (1966), i més tard els de Weinreich, Labov i Herzog (1968), demostraren de forma fefaent la possibilitat de fer anàlisis diacròniques des de la sincronia. A partir de les diferències de l’espectre generacional dels parlants enquestats es podia entreveure, d'una banda, l'existència de la variabilitat –i per tant de canvi lingüístic– i, d'altra banda, la direcció d'aquest canvi a partir de l’observació de la variabilitat produïda en les generacions més grans i en les més joves. Aquestes noves teories han donat lloc als conceptes, per una banda, de temps aparent, que suposa l'estudi lingüístic sincrònic però conjugant les dades obtingudes amb els diferents estrats socials en relació amb l'edat. Per a formular aquest axioma, hem de tenir en compte, prèviament, que el sistema lingüístic aprés en l'adolescència es manté, si fa no fa, estable al llarg de la vida, ja que, si no és d’aquesta manera, no podríem veure el diferent ús de les variables que fa la gent de 60, 40 o 20 anys, per exemple, fet que alhora ens permet també deduir quina variació s’utilitzava, quina es fa ara i, possiblement, quina s’utilitzarà després. D’altra banda, l'altra possibilitat ens la dóna el temps real, que és l'estudi diacrònic per mitjà de l'anàlisi de la parla dels individus en diferents èpoques.

D’aquesta manera, la variació i el canvi lingüístic esdevenen dos fenòmens paral·lels, ja que un concepte i l’altre són les dues cares d’una mateix procés lingüístic. Tot i això, hem d’advertir, però, que no sempre que apareix la variació hem d’entendre que estem dins d’un procés de canvi, ja que dins de la variació sincrònica hem de diferenciar entre variables estables i no estables. Per contra, sempre que descobrim un canvi en la llengua és perquè estem davant de la variació. I sols en aquest segon cas, doncs, podem argüir que la variació –en aquest cas la no estable– és també símbol d’un canvi lingüístic en curs.

A partir d’aquests fonaments teòrics sobre el canvi lingüístic, la sociolingüística històrica pot analitzar la llengua del passat des de dues perspectives. Si se situa en el pla sincrònic, hi observarà la variació com un model possible de canvi lingüístic, comprovant prèviament si les variables són estables o no. Si, per contra, se situa en el pla diacrònic, hi podrà investigar tant la variació com el canvi lingüístic gràcies a les variables no estables enregistrades en els diferents talls sincrònics. Seguint amb aquesta proposta teòrica, Labov conclou que l'anàlisi de la realitat lingüística actual serveix per a explicar quina era la realitat del passat, i viceversa; és a dir, la situació lingüística del passat també serveix per a entendre l'actual.

3.2 Anàlisi del codi escrit

La majoria d’estudis engegats en la sociolingüística de la variació s’han fet a partir de mostres de textos orals. Amb aquest condicionament, les anàlisis lingüístiques han de ser sempre sincròniques (tot i comptar amb l’avantatge del temps aparent), ja que, si volem recular en el temps, no podem retrocedir més enllà del segle XIX, és a dir, de l’època en què podem comptar amb material d’enregistrament fonètic. Per això, una altra possibilitat és la proposta metodològica plantejada per la sociolingüística històrica, la qual planteja l’alternativa de treballar amb documentació històrica, és a dir, amb textos escrits. Aquesta possibilitat suposa l’inconvenient d’haver de variar algunes coordenades analítiques respecte dels textos orals, però, en canvi, aconseguim també l’avantatge de poder traslladar-nos a qualsevol etapa de la història de la llengua.

Dins d'aquesta dicotomia, entre la llengua oral i l’escrita, hem d'assenyalar, com un axioma primordial, que la llengua és bàsicament producció oral. Acceptat aquest principi, doncs, també hem d’apuntar, a continuació, l'inconvenient d’estudiar la llengua en aquest únic nivell, ja que l'expressió oral només es pot investigar en l'estadi sincrònic coetani, com ja hem assenyalat més amunt. Conscients d’aquesta disjuntiva entre els dos codis, hem de tindre present també les característiques de la llengua escrita, tal com exposa Martí (1989: 21): "Crec que no és correcte no admetre que l'expressió escrita, sigui del caràcter que sigui, pel mateix fenomen de l'escriptura, comporta sempre una tensió especial, de la qual resulta un producte allunyat poc o molt de l'expressió oral".

És obvi, doncs, la diferència diafàsica entre la llengua escrita i la parlada, però podem també afegir que en la producció escrita es pot perfectament distingir-hi nivells més o menys formals en relació amb les propietats de la documentació, la qual, dins d’un continu de major a menor formalitat, ens pot aproximar a la llengua parlada. D’altra banda, per a qualsevol anàlisi de sociolingüística històrica hem de tenir present que l'expressió escrita presenta una sèrie de característiques que hem de conéixer a l’hora de formular les conclusions d’una investigació, i que podem resumir en aquests dos punts:

a) En primer lloc, si per a la metodologia dels estudis variacionistes és fonamental l'observació de les freqüències de les diverses variants, hem de tindre en compte que la llengua escrita, en canvi, tendeix a reduir de forma considerable l'aparició de les possibles freqüències de les variants, és a dir, a frenar el nombre d’aquestes, a causa, és obvi, del mateix caràcter conservador que desenvolupa l'escriptura. D'aquesta forma, podem concloure que la llengua escrita ofereix una certa resistència al còmput variacionista de qualsevol estudi.

b) En segon lloc, la llengua escrita representa sempre un problema per a la datació de qualsevol fenomen lingüístic, ja que hem d'advertir que l'aparició d'un determinat fet en els documents no vol dir que s'haja de situar cronològicament en la data del document –fins i tot sabent que és la primera vegada que apareix a la llum–, perquè, pel mateix caràcter conservador que hem assenyalat adés, qualsevol tret lingüístic observat en l'escriptura significa que en l'expressió oral ja feia temps que es produïa.

3.3 Els factors socials

Com ja hem assenyalat més amunt, el paradigma d’anàlisi utilitzat per la sociolingüística de la variació en els treballs sincrònics sobre la llengua oral és perfectament aplicable als estudis de sociolingüística històrica. Cal tenir en compte que els factors que han intervingut en la variabilitat de la llengua han estat sempre els mateixos i, per tant, podem disposar igualment d’aquests elements en la metodologia d’aquesta disciplina. Dit això, també hem de remarcar que els factors geogràfic, temporal, social i contextual no sempre han estat explotats amb el mateix aprofundiment en els escassos treballs de sociolingüística diacrònica que a hores d’ara han vist la llum.

3.3.1 El factor diatòpic

El diferent origen del document històric ens pot servir per analitzar aquest factor diatòpic. En realitat, és l’origen de l’autor del document el referent que ens ha d’interessar, ja que un document datat en un determinat lloc, però d’un autor forà, i amb els trets dialectals no adscrits al lloc on es produeix el text, no ens val per a l’anàlisi del factor. De la mateixa manera, pot ser vàlid un autor que, tot i tenir un origen forà al lloc de redacció del document, comparteix, però, les característiques dialectals del lloc on se signa el document.