Carles Salvador, polític de l’idioma i pedagog d’avantguarda en la mateixa direcció que Alexandre Galí i Delfí Dalmau és l’exemple viu d’intel·lectual humanista defensor aferrissat de la unitat del català des del País Valencià i de la República Catalana. Teoritza la substitució lingüística i proposa la consciència lingüística i l’autocentrament de la nació catalana, de Salses a Guardamar... contra les interferències polítiques imperialistes espanyoles. Exigeix l’oficialitat del valencià i dóna suport a la teoria del poliglotisme passiu i l’igualitarisme lingüístic internacional de Dalmau i els esperantistes.

Salvador es refereix a la llengua catalana com a "llengua nacional" i parla tothora en termes de comunitat parlant, fent un plantejament més sociocèntric que no pas linguocèntric; recull la definició del gran humanista Lluís Vives sobre la importància de la llengua com a principi fonamental de tota societat humana i considera que "Conservar una llengua, doncs, és mantindre en la realitat l’existència d’una nació". Es tracta d’un plantejament plenament modern ja que subratlla la idea de llengua lligada a l’existència mateixa més que no pas a l’essència, com havien fet els autors jocfloralescos, anota la realitat del "canvi lingüístic" i es refereix a la substitució idiomàtica: "Mor una llengua quan no hi ha qui la parle". Utilitza, ja el 1936, els termes "llengua invasora", "llengües en contacte" i sap localitzar perfectament l’inici de l’etapa diglossitzant al País Valencià fent referència a la consigna il·lustrada per Lluís Millan a El Cortesano (1561) de posar el valencià en boca de bufons i el castellà en llavis de senyors, i d’ocultar l’idioma propi: "amagau lo valencià". Amb altres termes fa referència a l’autoodi, a la parella prestigi/estigma i a la consciència i la necessitat d’ús lingüístic. Proposa com a model de política lingüística, el de la Confederadió Helvètica

Joan Fuster, que presentem en darrer lloc, ja que en certa manera és la síntesi de bona part de tot allò que han anat exposant els autors precedents, obre el camí a la ciència sociolingüística amb les seves propostes explícites sobre la necessitat del seu estudi i desenvolupament crític. Avisa, irònicament, que de seguir així les coses al Principat acabarem "parlant valencià", i la metàfora no és pas cap qüestió que tingui a veure ni amb la fonètica ni la morfologia. Denuncia amb encert i ironia les ideologies substitutòries de la mentalitat colonial, considera que els idiomes, dins un context de conflicte esdevenen instruments o formes de dominació; insisteix en la importància de la facilitació lingüística com a gran agent glotòfag; no oblida el factor de l’autoodi que ell bateja com a "mala consciència" o "alienació"; explica que la qüestió de l’idioma és una qüestió política; cerca les responsabilitats internes en el procés de substitució idiomàtica i fa una proposta de sobirania sociolingüística que a principis de segle XXI és plenament vigent: militància lingüística i planificació, retorn al monolingüisme català, autocentrament i defensa de la llengua comuna dels catalans del nord o del sud de la mateixa nació.Viure en català.

En el darrer apartat d’aquest treball (a) comento alguns factors fonamentals que influeixen en l’ús lingüístic i (b) faig algunes propostes: (a) la motivació i la percepció de l´ús, l’actuació i l’oferta d´ús, la competència lingüística, la importància dels macroàmbits de l’administració, l’ensenyament i els mitjans de comunicació i els canvis que s’hi han produït, les actituds i les normes d’ús lingüístic... (b) Canviar les normes d’ús vigents, intervenir en la percepció de la utilitat de la llengua, convèncer les segones i terceres generacions d’immigrants que han de passar a ser nous catalanoparlants; que cal rebre la nova immigració en català, neutralitzar-ne el xoc cultural, convidar-los perquè usin la llengua catalana, promoure l’associacionisme entre els joves, fer entendre que la voluntat és més important que la capacitat, que la pràctica (els models positius) és més decisiva que la reflexió, que caldria augmentar el nombre d’hores de català i reforçar el tractament de l’assignatura de llengua catalana (més recursos, reducció en els grups...), crear una assignatura de cultura catalana a secundària, fer immersió lingüística també a secundària, fer veure la utilitat d’ús del català, buidar l’ús del català de connotacions perverses, no caure en la llatinització de l’idioma, realitzar experiències-pilot i impulsar la recerca sobre les raons de la persistència de les normes d’ús negatives, associar el català a la modernitat a través de mobilitzacions populars i massives com l’Acampallengua, noves mesures de foment de la lectura, no obsessionar-se en la qüestió de la correcció però sense caure en populismes espanyolistes, fer veure que el català no és incompatible amb cap cultura, que normalitzar també vol dir bilingüitzar, que cal crear necessitat d’ús, que cal crear organismes supraregionals i polítiques lingüístiques comunes a tot el territori català; potenciar una interllengua per als catalans que no passi ni per l’espanyol ni per cap altra llengua imperial, promoure i ajudar el militantisme lingüístic i unificar o coordinar de manera efectiva les organitzacions existents.

Almirall, Valentí (1886): Lo catalanisme. Barcelona: Edicions 62 i La Caixa, MOLC, 1979.

Dalmau, Delfí (1936): Poliglotisme passiu. Barcelona: Edicions de "La Revista".

Lamuela, Xavier i Murgades, Josep (1984): Teoria de la llengua literària segons Fabra. Barcelona: Quaderns Crema.

Ninyoles, Rafael L. (1971): Idioma i prejudici. Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1975.

Rovira i Virgili, Antoni (1916): El nacionalisme. Barcelona: Edicions del Cotal, 1978.

Sánchez Carrión, J. M. (1987): Un futuro para nuestro pasado. Estella: Gràficas Lizarra.

Solé i Camardons, Jordi (1998): Poliglotisme i raó. El discurs ecoidiomàtic de Delfí Dalmau. Lleida: Pagès editors.