Del modernista Joaquim Casas-Carbó hauríem de destacar, naturalment, la seva proposta perfectament moderna i vigent de trilingüisme lingüístic igualitari –català-castellà-francès- en relació als models sociolingüístics d’estat, però aplicant-ho als nostres dies, en què el francès ja ha perdut el paper de llengua internacional que havia tingut fins al segle XIX. En aquest model el francès seria la llengua d’"intermediació" que estalviaria la subordinació respecte a l’espanyol. Diferencia entre quatre models sociolingüístics d’estat i rebutja el model d’estat multilingüe en què hi ha l’hegemonia política d’una sola llengua.

Per a aquest escriptor la millor solució de justícia lingüística internacional hauria de ser la promoció d’una llengua internacional auxiliar. Cal destacar també del discurs de Casas-Carbó, que defineix com a "estudi de biologia lingüística", la seva visió moderna i clarivident sobre els mecanismes de l’ús, el contacte i el canvi lingüístics. Casas-Carbó és un autèntic precursor del gènere del discurs centrat en el tema del diagnòstic sobre la situació del català, "gènere" que prendrà força a partir del 1979 en què es publicà l’article "Una nació sense estat, un poble sense llengua". El nostre autor s’avança a aquesta tendència i usa conceptes clars i actuals com "llengües en contacte", "superposició", "esfera" en el sentit d’àmbit d’ús, "llengües superposades", "col·lectivitat lingüística", "prestigi (lingüístic)", "invasió de la llengua", "inconsciència" o "deslleialtat lingüística"; assenyala alguns mecanismes defensius o pronormalitzadors: la facilitació de la comunicació entre els parlants, la promoció del idioma propi, el cultiu literari, l’autoestima i el rebuig a l’autoodi que ell anomena "despreci" i que concreta en el que anomena "llei de la imitació i del respecte de l’inferior al superior", anticipant-se així a les reflexions de R. L.Ninyoles (1969 i 1971); té molt present el paper de les classes socials en el conflicte lingüístic i fins i tot el factor gènere; diferencia la situació del català de les llengües com el grec, el noruec, el danès, el flamenc o el búlgar, llengües més petites que la catalana però que són tingudes en compte "políticament parlant", tendint més a comparar el català amb les llengües que disposen d’un estatus més normalitzat, que no pas la típica comparació amb les llengües més amenaçades d’extinció, per tant també modernitat de discurs i de referent.

Prat de la Riba considerava que "la llengua forma unitats socials pel damunt dels individus" i que "és un element constitutiu de la nacionalitat", i subratlla que "no hi ha res comparable a aquesta unitat anímica determinada per la comunitat de l’idioma", demana l’oficialitat de la llengua catalana –com ja havia fet Almirall el 1880 en el primer Congrés Catalanista- i defineix una de les característiques clau del nacionalisme català.

Carles Riba representa les millors idees del Noucentisme en relació a la qüestió de la llengua que assumeix claríssimament el paper del català com a llengua comuna o llengua nacional dels catalans, com a element de cohesió de la nacionalitat. Riba assenyala la importància que té que una elit intel·lectual –"els totalistes de l’idioma"- com la que va dirigir –amb Pompeu Fabra al capdavant- el procés de normativització del català tingui com a objectiu construir una "llengua de cultura".

En Riba el concepte de consciència lingüística forma part de la idea d’ideologia, allò que serveix per donar cohesió al conjunt social i que permet donar la coherència psicològica necessària per convertir-se en un instrument de govern. Murgades i Lamuela (1984) ja ens han explicat fins a quin punt el Noucentisme disposava d’una clara ideologia de la llengua nacional, i Riba ho concreta reclamant per al català la categoria de tret definidor per excel·lència de la identitat catalana, ja que cada idioma ens ofereix una determinada "realitat del món", i encara que l’idioma "no és un aglutinant indefectible de la nació" sí que "acompanya i aferma l’aptitud d’un poble".

Riba també fa una anàlisi del procés de substitució que el català havia patit i continuava patint i intenta explicar com havia pogut resistir la penetració d’una llengua armada de prestigi, poder i glòria. Riba només hi veu la força del sentiment –una manera de dir "consciència lingüística" i la incapacitat cultural i pedagògica castellana. El paper dels intel·lectuals per "salvar l’idioma" és reforçar l’orgull lingüístic i el caràcter, com ja havia explicat Batista i Roca.

El rebuig d’Alexandre Galí al bilingüisme social no és sol un rebuig pedagògic sinó que té un caràcter ampli i profund, en la línia de l’actual psicologia social. Es tracta d’una actitud ètica contra l’emmudiment –ocultació lingüística- i a favor de la llengua pròpia del parlants de les nacions subordinades. Galí realitza una anàlisi de la situació sociolingüística catalana subratllant la importància del context geolingüístic, sociopolític i ideologicocultural. Un context i unes condicions exteriors que condicionen allò que en aquells moments començaven a anomenar "bilingüisme". Galí denuncia la violació dels drets psicològics i educatius dels infants que no eren educats en la llengua del seu país, i havien de patir el "flagell" del bilingüisme substitutori de la "llengua invasora": "només hi haurà bilingüisme quan es produeix alguna cosa pertobadora del monolingüisme, és a dir quan per causes de molt diversa mena un individu o una col·lectivitat puguin ésser influïts per dos sistemes lingüístics diferents (...) quan es produeixen fenòmens lingüístics (...) d’alteració o pertorbació lingüística". Distingint aquesta situació del bilingüisme equilibrat que es pot donar en individus isolats. Influït per Isaac Epstein proposa el terme poliglossia per definir la seva idea de bilingüisme social conflictiu coincidint amb els pedagogs catalans Carles Salvador i Delfí Dalmau. Utilitza també termes com "llengua supeditada" i "llengua dominadora i imposada", i conclou que els factos politocosocials condueixen a dues malalties verbals: la inhibició i la impotència verbals, l’alingüisme a què també farà referència el pedagog Josep Estalella. Un bilingüisme "devorador de pobles".