Si l’ideal d’aquest quadre és que les llengües en contacte es trobin a la diagonal de les coordenades, o el que és el mateix, que una llengua tingui l’estatus que li correspon pel seu corpus, hi ha tres possibilitats teòriques (CALVET, 1996:34):

1) Les llengües que es troben a la diagonal, estatus=corpus. L’altura a la diagonal dependrà del seu grau d’unificació nacional o regional.

2) Les llengües que es troben per sobre de la diagonal i que per tant tenen un estatus sobrevalorat.

3) Les llengües que es troben per sota de la diagonal i que per tant tenen un estatus infravalorat.

La visualització d’aquestes coordenades permet així:

- Veure les contradiccions entre els graus d’ús i el reconeixement de les llengües donades, per la qual cosa es converteixen en una base de reflexió per a les planificacions lingüístiques.

- Diacrònicament, veure l’evolució darrere de la intervenció planificadora (íd. 38).

ROBILLARD (1989b:145), en el seu estudi sobre la situació sociolingüística de l’illa de Maurici, matisa la definició d’estatus, parafrasejant en part a Juan Cobarrubias en el seu article publicat juntament amb Fishman, "Ethical Issues in Status Planning", 1983. Progress in Language Planning. Nova York, Berlín, Amsterdam: Mouton.11-85:

"Le statut ne peut se concevir in vacuo, indépendamment d’une société précise, comme s’il s’agissait d’un concept "en soi", universel et invariable, mais d’indiquer qu’ici il s’agira de statut à l’échelle nationale, ce qui lève au moins une partie de l’ambiguité. [Propone] que la fonction soit définie comme le fait pour un code (varieté ou langue) de servir à véhiculer un certain type de communication (étendue cette fois au sens large): commerciale, religieuse, amicale, hiérarchique, identitaire (dans la mesure où l’on "communique" son identité par un choix de code) etc.".

En aquesta precisió, les funcions descriuen l’ús de les llengües a escala "infranational (intersubjectif, communauté villageoise, entreprise, quartier, club, etc.)", mentre que l’estatus es presenta com una forma menys complexa i més abstracta a escala nacional, tenint en compte dos criteris que creen dos tipus d’estatus:

- "le statut explicite (ou de droit) conféré par des textes législatifs et officiels, il relève de la sphère du légal (avec par exemple, des sanctions formelles en cas de violation).

- le statut implicite (ou de fait), décelable à l’examen des attitudes et comportements des acteurs sociaux, y compris l’État (...), il relève du légitime, et ne peut donner lieu, en cas de violation, qu’à des sanctions informelles: ostracisme, rejet, réprimandes verbales, etc..."(íd.).

Aleshores, per crear un model capaç de mostrar la complexitat de les situacions caldrà tenir en compte, segons CALVET (1998:41-42), diferents tipus de dades:

1) Quantitatives: quantes llengües, quants locutors per a cadascuna d’elles.

2) Jurídiques: estatus de les llengües presents, reconeixement o no per part de la Constitució, el seu ús o no als mitjans de comunicació, a l’ensenyament, etc.

3) Funcionals: llengües vehiculars i el seu percentatge de "véhicularité", llengües transnacionals parlades a diferents països fronterers, llengües gregàries, llengües d’ús religiós, etc.

4) Diacròniques: expansió de les llengües, percentatge de transmissió d’una generació a una altra, etc.

5) Simbòliques: prestigi de les llengües presents, sentiments lingüístics, estratègies de comunicació, etc.

6) Conflictives: tipus de relacions entre les llengües, complementarietat o competència funcional, etc.

En fi, per tal que una política lingüística funcioni, per tal que una llengua pugui ser considerada com a llengua nacional, cal que es donin certes condicions:

- Que la llengua sigui parlada per una gran majoria de la població.

- Que sigui acceptada com a símbol de la unitat nacional, sense ferir ningú. (La més apta és una llengua vehicular, com el suahili a Tanzània.)

- Que sigui equipada, que estigui llesta per complir les funcions que se li atorguen. Si això no és així, cal que es faci abans de promocionar la llengua.

- Que la política lingüística sigui explicada a la població i acceptada per aquesta.

La conclusió del professor CALVET (1996:124), motivada més per l’experiència històrica de les polítiques lingüístiques que per la pura reflexió sociolingüística, aporta un element més a tenir en compte:

"En fait, nous avons vu que les politiques linguistiques fonctionnent sur le mode du mime, qu’elles tentent de reproduire in vitro ce qui s’est produit des milliers de fois in vivo, dans l’histoire des langues. Mais nous avons vu aussi que, parfois, ces politiques échouent, qu’elles se heurtent à des difficultés pratiques: le mime atteint alors ses limites. Et ce principe d’évolution tendancielle vers un niveau d’inefficacité pourrait être une sorte de vengeance des langues, c’est-à-dire des locuteurs, sur ceux qui prétendent leur dicter une évolution".