Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo

Sociolingüística internacional


Polítiques i planificacions lingüístiques en el context de la mundialització, per Mariano Asensio Cermeño


CONTINUA


Només l’Estat té el poder i els mitjans per fer la planificació, per posar en pràctica les seves tries polítiques. Això pressuposa que els canvis que produeixen les polítiques i les planificacions lingüístiques puguin ser el producte d’una acció in vitro, que, conscientment, puguin canviar les llengües, les relacions entre les llengües i, llavors, la situació social en la qual aquestes viuen.

Un exemple d’aquesta capacitat de l’Estat està en la tria o no d’una llengua nacional, amb la qual cosa l’estructura de poder estatal segueix la norma que els estats occidentals s’han donat i que han transmès com una veritat absoluta a la resta del planeta. És una de les observacions que fa SAID en el seu llibre Culture et impérialisme. Les experiències, aleshores, als països sorgits de la descolonització permeten precisar el terme "llengua nacional" que, segons DIKI-KIDIRI (107), pot ser entès de dues maneres:

1-"la langue par laquelle la nation exprime ses valeurs, son identité, ses lois, tant aux yeux de ses membres qu’à la face du monde.

2-une langue reconnue par la nation comme faisant partie de son patrimoine national".

Aquestes definicions deixen un cert marge d’error, ja que el paper del francès a la Reunió, per exemple, coincideix amb algunes de les apreciacions d’1-, però no amb totes (per exemple, la llengua d’"identité"). En el mateix article se cita Mwata Ngalasso, que proposa unes definicions més precises:

- Nacionals: totes les llengües que formen part del patrimoni cultural del país.

- Oficials: les llengües jurídicament triades per a l’expressió de les activitats de l’Estat i dels serveis públics.

Els professors DUMONT i MAURER (1995:189), analitzant el concepte de "francès llengua segona" i el lloc d’aquest idioma a les excolònies franceses a Àfrica, afirmaven que:

-"le français n’est généralement pas la langue maternelle des apprenants, sauf pour quelques cas très particuliers de vernacularisation".

-"le français est plus qu’une simple langue étrangère, plus que l’anglais ou l’espagnol en France, et qu’il remplit un rôle social important".

Allò que sí que cal discutir, segons aquests autors, és el concepte de "llengua segona". La seva hipòtesi es basa en tres punts de vista que citem literalment:

-génétique: "l’adjectif second rend compte du fait indéniable que la langue seconde n’est pas apprise en premier lieu mais après la langue maternelle. Son appropriation étant assez précoce, la langue seconde va jouer un rôle important dans le développement cognitif du sujet. Mais force est de reconnaître que ce critère ne permet pas de distinguer entre langue étrangère et langue seconde, les deux étant apprises après la langue maternelle".

-sociolinguistique: "la langue seconde sert à désigner une langue marquée par un certain degré d’appropriation de la part de la communauté qui l’utilise. (...) Rien dans cette manière sociolinguistique d’approcher la langue ne semble devoir justifier d’un quelconque caractère dit second dont on voit mal en fonction de quoi il prendrait son sens".

-institutionnel: "le terme seconde désigne alors une langue qui a des valeurs statutaires, soit juridiquement soit socialement, différentes d’une simple langue étrangère. Mais seconde renvoie alors à l’idée de hiérarchie, en se référant au statut des langues, force est alors de reconnaître, pour la plupart des situations africaines, le caractère premier du français, statutairement dominant, se taillant la part du lion dans des domaines exclusifs aussi importants que l’administration, l’enseignement ou la communication écrite"(ibíd.189-190).

Davant d’aquestes constatacions, aquests especialistes proposen un nou concepte: "langue privilégiée". Amb aquest terme es pretén:

"rendre compte du statut particulier du français dans les pays africains notamment, sans forcément préjuger d’une hiérarchie: la langue peut être favorisée par rapport à d’autres langues étrangères tout en restant effectivement seconde statutairement ou en étant première; le terme permet de désigner les deux situations. D’autre part, il sert aussi à montrer le traitement particulier que lui réservent les locuteurs de la communauté d’accueil quand ceux-ci développent un mécanisme d’appropation du français, tel que l’on peut le constater dans différents pays d’Afrique aujoud’hui. Ainsi, tout en étant apparemment moins neutre, plus connoté, que le terme de second, privilégié nous semble pouvoir remplir son rôle conceptualisant avec plus d’objectivité"(ibíd.).

S’ofereixen dues possibilitats, aleshores, per al desenvolupament de la llengua considerada estrangera i segona, o privilegiada, en una societat multilingüe, en aquest cas el francès a Àfrica, segons les proposicions de LOURIÉ (31):

1) Encara que sigui el "millor compromís" polític possible davant de la llengua nacional o de les llengües nacionals, no correspon als primers actes lingüístics dels alumnes que han estat criats en la llengua materna. Es pot convertir en la llengua "vehicular" si és tractada, no com a llengua segona, sinó com una llengua estrangera que cal aprendre, partint d’un sòlid coneixement de la llengua materna.

2) En els programes d’alfabetització, "codificar" el saber amb una llengua estrangera només es justificaria a les ciutats on es practiqui aquesta llengua de forma més generalitzada que la llengua primera.


5 de 7