Només lEstat té el poder i els
mitjans per fer la planificació, per posar en pràctica les seves tries polítiques.
Això pressuposa que els canvis que produeixen les polítiques i les planificacions
lingüístiques puguin ser el producte duna acció in vitro, que,
conscientment, puguin canviar les llengües, les relacions entre les llengües i, llavors,
la situació social en la qual aquestes viuen.
Un exemple
daquesta capacitat de lEstat està en la tria o no duna llengua
nacional, amb la qual cosa lestructura de poder estatal segueix la norma que els
estats occidentals shan donat i que han transmès com una veritat absoluta a la
resta del planeta. És una de les observacions que fa SAID en el seu llibre Culture et
impérialisme. Les experiències, aleshores, als països sorgits de la
descolonització permeten precisar el terme "llengua nacional" que, segons
DIKI-KIDIRI (107), pot ser entès de dues maneres:
1-"la langue
par laquelle la nation exprime ses valeurs, son identité, ses lois, tant aux yeux de ses
membres quà la face du monde.
2-une langue
reconnue par la nation comme faisant partie de son patrimoine national".
Aquestes
definicions deixen un cert marge derror, ja que el paper del francès a la Reunió,
per exemple, coincideix amb algunes de les apreciacions d1-, però no amb totes (per
exemple, la llengua d"identité"). En el mateix article se cita Mwata
Ngalasso, que proposa unes definicions més precises:
- Nacionals:
totes les llengües que formen part del patrimoni cultural del país.
- Oficials:
les llengües jurídicament triades per a lexpressió de les activitats de
lEstat i dels serveis públics.
Els professors
DUMONT i MAURER (1995:189), analitzant el concepte de "francès llengua segona"
i el lloc daquest idioma a les excolònies franceses a Àfrica, afirmaven que:
-"le
français nest généralement pas la langue maternelle des apprenants, sauf pour
quelques cas très particuliers de vernacularisation".
-"le
français est plus quune simple langue étrangère, plus que langlais ou
lespagnol en France, et quil remplit un rôle social important".
Allò que sí que
cal discutir, segons aquests autors, és el concepte de "llengua segona". La
seva hipòtesi es basa en tres punts de vista que citem literalment:
-génétique:
"ladjectif second rend compte du fait indéniable que la langue seconde
nest pas apprise en premier lieu mais après la langue maternelle. Son appropriation
étant assez précoce, la langue seconde va jouer un rôle important dans le
développement cognitif du sujet. Mais force est de reconnaître que ce critère ne permet
pas de distinguer entre langue étrangère et langue seconde, les deux étant apprises
après la langue maternelle".
-sociolinguistique:
"la langue seconde sert à désigner une langue marquée par un certain degré
dappropriation de la part de la communauté qui lutilise. (...) Rien
dans cette manière sociolinguistique dapprocher la langue ne semble devoir
justifier dun quelconque caractère dit second dont on voit mal en fonction de quoi
il prendrait son sens".
-institutionnel:
"le terme seconde désigne alors une langue qui a des valeurs statutaires,
soit juridiquement soit socialement, différentes dune simple langue étrangère.
Mais seconde renvoie alors à lidée de hiérarchie, en se référant au
statut des langues, force est alors de reconnaître, pour la plupart des situations
africaines, le caractère premier du français, statutairement dominant, se
taillant la part du lion dans des domaines exclusifs aussi importants que
ladministration, lenseignement ou la communication
écrite"(ibíd.189-190).
Davant
daquestes constatacions, aquests especialistes proposen un nou concepte: "langue
privilégiée". Amb aquest terme es pretén:
"rendre
compte du statut particulier du français dans les pays africains notamment, sans
forcément préjuger dune hiérarchie: la langue peut être favorisée par rapport
à dautres langues étrangères tout en restant effectivement seconde statutairement
ou en étant première; le terme permet de désigner les deux situations. Dautre
part, il sert aussi à montrer le traitement particulier que lui réservent les locuteurs
de la communauté daccueil quand ceux-ci développent un mécanisme
dappropation du français, tel que lon peut le constater dans différents pays
dAfrique aujoudhui. Ainsi, tout en étant apparemment moins neutre, plus
connoté, que le terme de second, privilégié nous semble pouvoir remplir
son rôle conceptualisant avec plus dobjectivité"(ibíd.).
Sofereixen
dues possibilitats, aleshores, per al desenvolupament de la llengua considerada estrangera
i segona, o privilegiada, en una societat multilingüe, en aquest cas el francès a
Àfrica, segons les proposicions de LOURIÉ (31):
1) Encara que
sigui el "millor compromís" polític possible davant de la llengua nacional o
de les llengües nacionals, no correspon als primers actes lingüístics dels alumnes que
han estat criats en la llengua materna. Es pot convertir en la llengua
"vehicular" si és tractada, no com a llengua segona, sinó com una llengua
estrangera que cal aprendre, partint dun sòlid coneixement de la llengua materna.
2) En els
programes dalfabetització, "codificar" el saber amb una llengua
estrangera només es justificaria a les ciutats on es practiqui aquesta llengua de forma
més generalitzada que la llengua primera.
|