Contràriament, la planificació lingüística al País Valencià, en considerar alhora el castellà i el "valencià" llengües pròpies i oficials del país, dificulta en gran mesura la recuperació plena del català. El procés de planificació lingüística en aquest indret no és integral, sinó discriminatori (dos processos de planificació lingüística divergents hi han estat aplicats, segons l'àrea territorial afectada: un, als territoris de predomini lingüístic castellà; l'altre, als de predomini lingüístic valencià), i es caracteritza per les seves contínues ambigüitats i dubtes. El fet que, en general, no s'hagi aconseguit ni una clara normativització ni tampoc una extensió significativa de l'ús del "valencià" en els diversos àmbits socials, condueix a l'afirmació que, a grans trets, la planificació lingüística en relació al "valencià" encara hi resta tota per fer. El "valencià" és vist per les classes polítiques dirigents com a una varietat folklòrica i tradicional. Per aquesta raó, la seva promoció ha de ser especialment activa en aquests dominis i el seu ús en altres àrees, en cas de promoure's, hauria de ser desigualment compartit amb el castellà, la varietat més adequada per a funcions més elevades. En aquest sentit, les activitats de planificació lingüística al País Valencià reflecteixen un grau important d'espanyolisme, que, durant la recent era conservadora, ha evolucionat cap a una radical ideologia anticatalanista en què ja només s'actua com a reacció.

Finalment, tot i que la planificació lingüística a les Illes Balears ha partit, tal com ja succeïa amb el cas català, de la consideració del català com a única llengua pròpia del país i de l'existència d'una llei de normalització lingüística prou avançada, no s'ha arribat, en termes generals, a una reintroducció efectiva d'aquesta llengua (les aïllades activitats de planificació lingüística durant l'era conservadora, a part de ser molt tardanes, deuen molt a l'existència decisiva d'actors aliens/estranys a la ideologia del partit del PP). En aquest sentit, l'etapa conservadora a les Illes Balears es caracteritza per una actitud totalment passiva, de laissez-faire, en relació a la llengua, fet que torna reflectir un important grau d'espanyolisme (que no anticatalanisme). És important remarcar que el rol folklòric assignat pels conservadors al català té la seva expressió més directa en la invenció política del concepte de varietats lingüístiques balears, una mena de compromís entre la necessitat de respectar la posició acadèmica en relació a la llengua i l'imperatiu polític d'adoptar una simbologia particularment "balear" en l'àrea de la llengua. Tot i això, una nova ideologia política basada en l'existència d'un nacionalisme català de base lingüística sembla estar al darrera de les activitats de planificació lingüística del nou Govern de Progrés des de la seva entrada al poder al 1999.

Dues són les principals conclusions del treball. En primer lloc, la fragmentació política dels territoris de llengua catalana i la seva naturalesa de llengua pluricèntrica han permès la implementació de tres processos de planificació lingüística completament independents en relació a aquesta llengua i que, per tant, l'afecten negativament. Tots tres processos reflecteixen un espectre ideològic bastant ample, el qual varia des d'un nacionalisme que pren el català com a marca fonamental per al grup, especialment a Catalunya, fins a una mentalitat política parcialment diglòssica, la qual té el castellà com la llengua més important per a la comunitat i deixa el vernacle per a funcions i àmbits d'ús inferiors, al País Valencià i a les Balears. En segon, és necessari establir una estreta i necessària interdependència entre planificació lingüística i ideologia política, en el sentit que tota activitat de planificació lingüística constitueix, bàsicament, una política estratègica encaminada a influenciar la identitat social mitjançant la llengua.

Andreu Bauçà i Sastre
Lector de català a la Universitat Carolina de Praga