Prudència en els principis

Tant la Carta com l’Informe explicatiu, (1) semblen procedir amb prudència. Aquests textos recorden diverses vegades la legitimitat, la necessitat i les virtuts de les llengües oficials, i mostren sovint un objectiu d’ordre cultural, fins i tot ecològic: “protegir i promoure les llengües regionals o minoritàries, com a aspecte amenaçat del patrimoni cultural europeu” (Informe explicatiu, pàg. 5). Tot demanant als parlants de “deixar enrere els ressentiments del passat” (íd., pàg. 6), i refusant “qüestionar un ordre polític o institucional” (íd. pàg. 10), els autors d’aquests textos esperen una acció positiva per part dels Estats en favor de les llengües víctimes de la història en el passat, de la comunicació de masses en el present i marcades per un grau més o menys elevat de precarietat.

Aquest desig de protegir les llengües històriques d’Europa, algunes de les quals “es troben en risc de desapareixen amb el temps” (preàmbul de la Carta, apartat 3) té dues conseqüències. D’una banda, aquest tipus de política dóna drets a les llengües i no pas als parlants: “la Carta no crea drets individuals o col·lectius per als parlant de llengües regionals o minoritàries” (Informe explicatiu, pàg. 5); d’altra banda, tracta de reafirmar un patrimoni, nacional i europeu, en la seva diversitat i riquesa. Això invita la República Francesa a reconèixer les llengües de França com a elements del patrimoni cultural nacional. Basant-se en aquesta doble vessant, el professor Carcassonne considera que la firma de la Carta no és contrària a la Constitució, “donat que, d’una banda, la finalitat de la Carta és protegir les llengües i no necessàriament atorgar drets imprescriptibles als seus parlants i, d’altra banda, aquestes llengües pertanyen al patrimoni cultural conjunt de França". (2)

Amb la intenció d'obtenir una acció, per minsa que sigui, d’un conjunt de països on la situació lingüística i la jurídica són diferents, els autors de la Carta s’han assegurat d’incloure nombroses vegades expressions del tipus "sempre que sigui possible”, “de manera flexible”, “facilitar”. A tot això, s’afegeix certa llibertat per a la posta en funcionament.

Flexibilitat en la posta en funcionament

La firma no és el mateix que la ratificació. La primera s’associa amb el reconeixement de nou “objectius i principis” generals, i vàlids per al “conjunt de les llengües regionals i minoritàries emprades en el territori” (Carta, article 2, apartat 1); aquests principis d’intenció formen la part II, i, segons el professor Carcassonne, cap d’ells “sembla contradir els principis de la Constitució” (íd., pàg. 54). La segona, que és diferent i pot ser posterior, (3) fa referència directament a la llista de les llengües regionals o minoritàries elaborada: cada Estat signant ha d’especificar en el seu instrument de ratificació, d’acceptació o d’aprovació cada una de les llengües regionals o minoritàries... (Carta, article 3, apartat 1).

Aquesta ratificació és, en ella mateixa, objecte d’un “element de flexibilitat addicional” (Informe explicatiu, pàg. 15) ja que permet triar entre una sèrie d’opcions.

Efectivament, la ratificació fa referència a la part III, que enumera les mesures en favor de l’ús de les llengües, en aproximadament cent paràgrafs i apartats: